Llistat de punts

Pla de vida

En examinar com és i com hauria d’ésser la nostra pietat; en quins punts determinats hauria de millorar la nostra relació personal amb Déu, si és que m’heu entès, rebutjareu la temptació d’imaginar-vos gestes insuperables, perquè haureu descobert que el Senyor en té prou si li oferim petites mostres d’amor a cada moment.

Procura atenir-te a un pla de vida, amb constància: uns minuts d’oració mental; l’assistència a la Santa Missa —diària, si t’és possible— i la comunió freqüent; acudir regularment al Sant Sagrament del Perdó —encara que la teva consciència no t’acusi de falta mortal-; la visita a Jesús en el Sagrari; el rés i la contemplació dels misteris del Sant Rosari, i tantes pràctiques estupendes que tu saps o pots aprendre.

No han de convertir-se en normes rígides, com compartiments estancs; assenyalen un itinerari flexible, acomodat a la teva condició d’home que viu al bell mig del carrer, amb una feina professional intensa, i amb uns deures i relacions socials que no has de negligir, perquè en aquests quefers continua el teu encontre amb Déu. El teu pla de vida ha de ser com el guant de goma que s’adapta amb perfecció a la mà que el fa servir.

No m’oblidis tampoc que el que importa no consisteix a fer moltes coses; limita’t amb generositat a les que puguis acomplir cada jornada, amb ganes o sense. Aquestes pràctiques et duran, gairebé sense adonar-te’n, a l’oració contemplativa. Brollaran de la teva ànima més actes d’amor, jaculatòries, accions de gràcies, actes de desgreuge, comunions espirituals. I això, mentre estàs per les teves obligacions: al moment de despenjar el telèfon, quan puges en un mitjà de transport, en tancar o obrir una porta, tot passant davant una església, en començar una nova tasca, mentre la fas i quan l’acabes; tot ho referiràs al teu Pare Déu.

Reposeu en la filiació divina. Déu és un Pare ple de tendresa, d’amor infinit. Digues-li Pare molts cops el dia, i digues-li ara mateix —estant tot sol, en el teu cor— que l’estimes, que l’adores: que sents l’orgull i la força d’ésser fill seu. Això suposa un autèntic programa de vida interior, que s’ha de canalitzar a través de les teves relacions de pietat amb Déu —poques, però constants, hi insisteixo—, que et permetran d’adquirir els sentiments i les maneres d’un bon fill.

T’he de prevenir encara contra el perill de la rutina —veritable sepulcre de la pietat—, que es presenta sovint disfressada amb ambicions de realitzar o d’emprendre gestes importants, mentre l’obligada ocupació quotidiana és còmodament descurada. Quan t’adonis d’aquestes insinuacions, posa’t amb sinceritat davant el Senyor: pensa si no t’hauràs avorrit de lluitar sempre pel mateix, perquè no anaves a trobar Déu; mira si ha decaigut —per falta de generositat, d’esperit de sacrifici— la perseverança fidel en el treball. Aleshores, les teves normes de pietat, les petites mortificacions, l’activitat apostòlica que no aplega un fruit immediat, apareixen com tremendament estèrils. Estem buits, i tal vegada comencem a somiar nous plans, per ofegar la veu del nostre Pare del Cel, que reclama una lleialtat total. I amb un malson de grandeses en l’ànima, oblidem la realitat més certa, el camí que sens dubte ens porta de dret cap a la santedat: un senyal clar que hem perdut el punt de mira sobrenatural; el convenciment que som nens petits; la persuasió que el nostre Pare farà meravelles en nosaltres, si recomencem amb humilitat.

Els pals pintats de vermell

Em van quedar molt gravats en el meu cap de nen aquells senyals que hom posava a la vora dels camins, a les muntanyes de la meva terra; em van cridar l’atenció uns pals alts, ordinàriament pintats de vermell. Em van explicar aleshores que quan cau la neu, i tapa camins, sembrats i pastures, boscs, penyals i barrancs, aquestes estaques sobresurten com un punt de referència segur, perquè tothom sàpiga sempre per on passa la ruta.

En la vida interior, s’esdevé una cosa semblant. Hi ha primaveres i estius, però també arriben els hiverns, els dies sense sol i les nits orfes de lluna. No podem permetre que el tracte amb Jesucrist depengui del nostre humor, dels canvis del nostre caràcter. Aquestes actituds denoten egoisme, comoditat, i, per descomptat, no es compaginen amb l’amor.

Per això, en els moments de nevada i de torb, unes pràctiques piadoses sòlides —no gens sentimentals—, ben arrelades i ajustades a les circumstàncies pròpies de cada u, seran com aquests pals pintats de vermell que continuen marcant-nos el rumb, fins que el Senyor decideixi que torni a brillar el sol, que es fonguin els gels, i el cor torni a vibrar, encès amb un foc que de fet no es va apagar mai; restà solament com un caliu amagat a la cendra d’una temporada de prova, o de menys delit, o de sacrifici escàs.

No us ocultaré que al llarg d’aquests anys hi ha hagut alguns compungits de dolor que se m’han atansat, i m’han dit: Pare, no sé què em passa, em trobo cansat i fred; la meva pietat, abans tan segura i planera, em sembla una comèdia… Doncs als qui travessen aquesta situació, i a tots vosaltres, jo responc: una comèdia? Gran cosa és! El Senyor juga amb nosaltres com un pare amb els fills.

Es pot llegir a l’Escriptura: ludens in orbe terrarum (Prv VIII, 31), que Ell juga en tota l’extensió de la terra. Però Déu no ens abandona, perquè immediatament afegeix: deliciae meae esse cum filiis hominum (Ibídem), són les meves delícies estar amb els fills dels homes. El Senyor juga amb nosaltres! I quan se’ns acudeixi que estem interpretant una comèdia, perquè ens sentim freds, apàtics; quan se’ns faci dur el compliment del deure i ens costi d’atènyer els fins espirituals que ens haurem proposat, serà que haurà tocat l’hora de pensar que Déu juga amb nosaltres, i que espera que sapiguem representar la nostra comèdia amb gallardia.

No em fa res de contar-vos que el Senyor, en ocasions, m’ha concedit moltes gràcies; però jo, ordinàriament, vaig a contrapèl. Segueixo el meu pla no perquè m’agradi, sinó perquè ho haig de fer, per Amor. Però, Pare, es pot interpretar una comèdia amb Déu mateix? Això no és una hipocresia? Estigues tranquil; per a tu ha arribat l’instant de participar en una comèdia humana davant un espectador diví. Persevera, que el Pare, i el Fill, i l’Esperit Sant, contemplen aquesta comèdia teva; fes-ho tot per amor a Déu, per agradar-lo, per més que et costi.

Que n’és, de bonic, ésser joglar de Déu! Que n’és, de bell, recitar aquesta comèdia per Amor, amb sacrifici, sense cap satisfacció personal, per agradar al Nostre Pare Déu, que juga amb nosaltres! Encara’t amb el Senyor, i confia-li: no tinc gens de ganes d’ocupar-me d’això, però ho oferiré per Vos. I fes-te càrrec de debò, d’aquesta feina, ni que pensis que és una comèdia. Beneïda comèdia! T’ho asseguro; no es tracta d’hipocresia, perquè els hipòcrites necessiten que hi hagi públic per a les seves pantomimes. En canvi, els espectadors d’aquesta comèdia nostra —deixa’m que t’ho torni a dir— són el Pare, el Fill i l’Esperit Sant; la Verge Santíssima, sant Josep i tots els Àngels i sants del Cel. La nostra vida interior no enclou més espectacle que aquest: és Crist que passa quasi in occulto (Cfr. Ioh VII, 10).