Llistat de punts

No parlo d’ideals imaginaris. M’atinc a una realitat molt concreta, d’una importància cabdal, capaç de canviar l’ambient més pagà i més hostil a les exigències divines, tal com es va esdevenir en aquella primera època de l’era de la nostra salvació. Assaboriu aquestes paraules d’un autor anònim d’aquells temps, el qual resumeix així la grandesa de la nostra vocació: els cristians són per al món allò que l’ànima és per al cos. Viuen al món, però no són mundans, així com l’ànima és en el cos sense ésser corpòria. Habiten en tots els pobles, talment com l’ànima és en totes les parts del cos. Actuen per llur vida interior sense fer-se notar, com l’ànima per la seva essència… Viuen com pelegrins entre coses moridores, en l’esperança de la incorruptibilitat del cel, com l’ànima immortal viu ara en una tenda mortal. Es multipliquen de dia en dia sota les persecucions, com l’ànima s’embelleix mortificant-se… I no els és lícit, als cristians, d’abandonar llur missió en el món, talment com a l’ànima no li és permès de separar-se voluntàriament del cos (Epistola ad Diognetum, VI [PL 2, 1175]).

Equivocaríem, doncs, el camí, si ens desentenguéssim dels afanys temporals: aquí també us hi espera el Senyor; estigueu segurs que a través de les circumstàncies de la vida ordinària, ordenades o bé permeses per la Providència en la seva saviesa infinita, els homes ens hem d’acostar a Déu. No assolirem aquest fi si no tendim a acabar bé la feina; si no perseverem en l’empenta del treball començat amb il·lusió humana i sobrenatural; si no exercim el nostre ofici com qui millor l’exerceixi i si és possible —em sembla que si veritablement ho vols, ho serà— millor que el millor, perquè utilitzarem tots els mitjans terrenals honrats, i els espirituals que calguin, per oferir a Nostre Senyor una tasca exquisida, acabada com una filigrana, exacta.

Pedagogia divina

No odiar l’enemic, no tornar mal per mal, renunciar a la venjança, perdonar sense rancúnia, era considerat aleshores —i ara també, no ens enganyem— una conducta insòlita, massa heroica, fora del comportament normal. Fins aquí arriba la mesquinesa de les criatures. Jesucrist, que ha vingut a salvar tothom i que desitja associar els cristians a la seva obra redemptora, volgué ensenyar als seus deixebles —a tu i a mi— una caritat gran, sincera, més noble i valuosa: ens hem d’estimar mútuament com Crist ens estima a cada un de nosaltres. Solament així, imitant —dins la nostra pròpia personal tosquedat— les maneres divines, aconseguirem d’obrir el nostre cor a tots els homes, estimar d’una manera més alta, completament nova.

Que bé que van posar en pràctica els primers cristians aquesta caritat ardent, que sobresortia amb excés més enllà dels cimals de la simple solidaritat humana o de la benignitat de caràcter. S’estimaven entre si, dolçament i fortament, des del Cor de Crist. Un escriptor del segle II, Tertulià, ens ha transmès el comentari dels pagans, commoguts en contemplar la continença dels fidels d’aleshores, tan plena d’atractiu sobrenatural i humà: mireu com s’estimen (Tertulià, Apologeticum, XXXIX [PL 1, 471]), repetien.

Si t’adones que tu, ara o en tants de detalls de la jornada, no mereixes aquesta lloança; que el teu cor no reacciona com caldria davant les exigències divines, pensa també que t’ha arribat el temps de rectificar. Atèn la invitació de sant Pau: obrem el bé amb tothom, però sobretot amb els qui mitjançant la fe (Gal VI, 10), pertanyen al Cos Místic de Crist.

En els Fets dels Apòstols es narra una escena que a mi m’encanta, perquè recull un exemple clar, actual sempre: i perseveraven tots en l’ensenyament dels apòstols i en la comunicació de la fracció del pa i en la pregària (Act II, 42). És una anotació insistent, en el relat de la vida dels primers seguidors de Crist: tots, animats d’un mateix esperit, perseveraven plegats en l’oració (Act I, 14). I quan Pere és agafat per predicar audaçment la veritat, decideixen pregar. L’Església feia intensament pregàries a Déu per ell (Act XII, 5).

L’oració era aleshores, com avui, l’única arma, el mitjà més poderós per a vèncer en els combats de la lluita interior: algú de vosaltres està trist? Que pregui (Iac V, 13). I sant Pau resumeix: pregueu sense parar (1 Thes V, 17), no us canseu mai d’implorar.

Ara ve a tomb dur a la nostra memòria la consideració d’un episodi, que posa de manifest aquell estupend vigor apostòlic dels primers cristians. Encara no havia passat un quart de segle des que Jesús havia pujat al Cel, i ja en moltes ciutats i en molts pobles se’n propagava la fama. A Efès, arriba un home que es deia Apol·lo, eloqüent i versat en les Escriptures. Havia estat instruït en el camí del Senyor, i amb fervor d’esperit predicava i ensenyava amb exactitud les coses referents a Jesús, tot i conèixer-ne només el baptisme de Joan (Act XVIII, 24-25).

En el pensament d’aquest home, ja s’havia insinuat la llum de Crist: n’havia sentit parlar i l’anuncia als altres. Però encara li restava un tros de camí, per informar-se més, assolir del tot la fe, i estimar de debò el Senyor. Escolta com parlen. Un matrimoni, Àquila i Priscil·la, tots dos cristians, passa a prop seu, i no s’aturen resten indiferents. No se’ls acudeix de pensar: aquest ja en sap prou, no ens crida ningú a donar-li lliçons. Com que eren ànimes amb una autèntica preocupació apostòlica, s’acostaren a Apol·lo, se l’endugueren amb ells i li exposaren més exactament (Act XVIII, 26)la doctrina del Senyor.

Admireu també el capteniment de sant Pau. Presoner per divulgar l’ensenyament de Crist, no desaprofita cap ocasió per a difondre l’Evangeli. Davant Festus i Agripa, no dubta a declarar: auxiliat, doncs, amb l’ajut de Déu, he perseverat fins al dia d’avui, donant testimoniatge a petits i grans, sense dir res fora d’allò que els profetes i Moisès van anunciar que vindria: que el Crist havia de patir; que, ressuscitaria el primer d’entre els morts, i havia d’anunciar la llum al poble i als gentils (Act XXVI, 22-23).

L’Apòstol no calla, no amaga la seva fe, ni la seva propaganda apostòlica que havia motivat l’odi dels seus perseguidors: continua anunciant la salvació a tothom. I, amb una audàcia meravellosa, s’encara amb Agripa: tu creus en els profetes? Ja sé que hi creus (Act XXVI, 27). Quan Agripa comenta: per poc que em convences de fer-me cristià, Pau respongué: tant de bo volgués Déu que per poc o per molt, no solament tu, sinó també tots els qui avui m’escolten, esdevinguessin tal com jo sóc però sense aquestes cadenes (Act XXVI, 28-29).