Llistat de punts

Potser em diràs: i per què hauria d’esforçar-me? No et responc jo, sinó sant Pau: l’Amor de Crist ens urgeix (2 Cor V, 14). Tot l’espai d’una existència és poc per a eixamplar els límits de la teva caritat. Des del primeríssim començament de l’Opus Dei he manifestat la meva gran taleia de repetir sense parar, per a les ànimes generoses que es decideixin a traduir-lo en obres, aquell crit de Crist: en això coneixeran tots que sou els meus deixebles, si us estimeu els uns als altres (Ioh XIII, 35). Ens coneixeran justament per això, perquè la caritat és el punt d’arrencada de qualsevol activitat d’un cristià.

Ell, que és la mateixa puresa, no assegura que els seus deixebles seran coneguts per la netedat de llur vida. Ell, que és la sobrietat, que ni tan sols disposa d’una pedra on reclinar el cap (Cfr. Mt VIII, 20), que va passar tants dies dejunant i en recés (Cfr. Mt IV, 2), no manifesta als Apòstols: us coneixeran com a escollits meus per tal com no sou menjaires ni bevedors.

La vida neta de Crist era —tal com ho ha estat i ho serà en totes les èpoques— una bufetada per a aquella societat d’aleshores, com ara sovint tan podrida. La seva sobrietat, una altra fuetada per als qui contínuament banquetejaven, i es provocaven el vòmit després de menjar per poder continuar menjant, complint a la lletra les paraules de Saule: converteixen el ventre en un déu (Cfr. Phil III, 19).

Els fruits d ela temprança

Temprança és senyoriu. No tot allò que experimentem en el cos i en l’ànima es resoldrà a raig fet. No tot el que es pot fer s’ha de realitzar. Resulta més còmode deixar-se arrossegar pels impulsos que hom diu naturals; però a la fi d’aquest camí hom troba la tristesa, l’aïllament en la pròpia misèria.

N’hi ha alguns que no volen negar res a l’estómac, als ulls, a les mans; es neguen a escoltar qui els aconsella de viure una vida neta. La facultat d’engendrar —que és una realitat noble, participació en el poder creador de Déu— és utilitzada desordenadament, talment un instrument al servei de l’egoisme.

Però no m’ha agradat mai de parlar d’impuresa. Jo vull considerar els fruits de la temprança, vull veure l’home veritablement home, que no està lligat a les coses que brillen, sense valor, com la quincalla que arreplega la garsa. Aquest home sap prescindir d’allò que li fa mal a l’ànima, i s’adona que el sacrifici només és aparent, ja que vivint així —amb sacrifici— s’allibera de moltes esclavituds i aconsegueix, en la intimitat del seu cor, assaborir tot l’amor de Déu.

La vida recobra aleshores els matisos que la destemprança esfumina; estem en condicions de preocupar-nos dels altres, de compartir amb tothom el que és nostre, de dedicar-nos a les tasques grans. La temprança cria l’ànima sòbria, modesta, comprensiva; li facilita un pudícia natural que sempre és atractiva, ja que es nota en la conducta el senyoriu de la intel·ligència. La temprança no suposa limitació, sinó grandesa. Hi ha molta més privació en la intemprança en què el cor abdica de si mateix, per servir el primer que li presenti el pobre so d’unes esquelles de llauna.

Ens hem d’exigir en la vida quotidiana, a fi de no inventar-nos falsos problemes, necessitats artificioses, que en últim terme vénen de l’envaniment, del capritx, d’un esperit regalat i peresós. Hem d’anar cap a Déu amb passos ràpids, sense pesos morts ni noses que facin difícil la marxa. Justament perquè la pobresa d’esperit no consisteix a no tenir, sinó a estar deslligats de debò, hem de romandre amatents per no enganyar-nos amb motius imaginaris de força major. Cerqueu allò que sigui suficient, cerqueu allò que basti. I no vulgueu res més. Tot el que sobrepassi és angoixa, no alleujament; en comptes d’aixecar-nos, ens deixa apesarats (St. Agustí, Sermo LXXXV, 6 [PL 38, 523]).

Si descendeixo en aquests consells, no em baso en situacions estranyes, anormals o complicades. Sé d’algú que feia servir, com a registres per als llibres, una papers en què escrivia algunes jaculatòries que l’ajudaven a mantenir la presència de Déu. I li va venir el desig de conservar amb afecte aquell tresor, fins que es va adonar que s’estava afeccionant massa a aquells paperets. Ja veieu quin model de virtuts! No em faria res de manifestar-vos totes les meves misèries, si això us havia de servir d’alguna cosa. Estiro tant els records perquè a tu potser et passa el mateix: els teus llibres, la teva roba, la teva taula, els teus… ídols de quincalla.

En casos així, us recomano que consulteu el vostre director espiritual, sense ànim pueril ni escrupolós. De vegades n’hi haurà prou, com a remei, amb la petita mortificació de prescindir de l’ús d’alguna cosa durant un temps curtet. O bé, en un altre ordre, tampoc no passa res si un dia renuncies al mitjà de transport que empres habitualment i dónes a tall d’almoina la quantitat estalviada, encara que sigui qüestió de molt poc diner. A totes passades, si tens esperit de despreniment, no deixaràs de descobrir ocasions contínues, discretes i eficaces, d’exercitar-lo.

Ara que us he obert la meva ànima, necessito confessar-vos així mateix que tinc una forta inclinació a la qual mai no voldria renunciar: la d’estimar-vos de debò a tots vosaltres. Ho he aprés del millor Mestre, i m’agradaria seguir-ne fidelíssimament l’exemple, estimant sense límits les ànimes, començant pels qui em rodegen. ¿No us commou aquesta caritat ardent —aquest afecte!— de Jesucrist, que utilitza l’Evangelista per designar un dels seus deixebles?: quem diligebat lesus (Ioh XIII, 23), aquell que Ell estimava.