Llistat de punts

Potser em diràs: i per què hauria d’esforçar-me? No et responc jo, sinó sant Pau: l’Amor de Crist ens urgeix (2 Cor V, 14). Tot l’espai d’una existència és poc per a eixamplar els límits de la teva caritat. Des del primeríssim començament de l’Opus Dei he manifestat la meva gran taleia de repetir sense parar, per a les ànimes generoses que es decideixin a traduir-lo en obres, aquell crit de Crist: en això coneixeran tots que sou els meus deixebles, si us estimeu els uns als altres (Ioh XIII, 35). Ens coneixeran justament per això, perquè la caritat és el punt d’arrencada de qualsevol activitat d’un cristià.

Ell, que és la mateixa puresa, no assegura que els seus deixebles seran coneguts per la netedat de llur vida. Ell, que és la sobrietat, que ni tan sols disposa d’una pedra on reclinar el cap (Cfr. Mt VIII, 20), que va passar tants dies dejunant i en recés (Cfr. Mt IV, 2), no manifesta als Apòstols: us coneixeran com a escollits meus per tal com no sou menjaires ni bevedors.

La vida neta de Crist era —tal com ho ha estat i ho serà en totes les èpoques— una bufetada per a aquella societat d’aleshores, com ara sovint tan podrida. La seva sobrietat, una altra fuetada per als qui contínuament banquetejaven, i es provocaven el vòmit després de menjar per poder continuar menjant, complint a la lletra les paraules de Saule: converteixen el ventre en un déu (Cfr. Phil III, 19).

En resum, germans meus estimats —altra vegada la veu de sant Pau— manteniu-vos ferms i incommovibles, dedicats constantment a l’obra del Senyor. I tingueu per ben sabut que el vostre treball no és pas debades (1 Cor XV, 58). Ho veieu? És tota una trama de virtuts que es posa en joc, en exercir el nostre ofici, amb el propòsit de santificar-lo: la fortalesa, per a perseverar en la nostra labor, a pesar de les naturals dificultats i sense deixar-se vèncer mai per l’atabalament; la temperància, perquè sigui gastada sense reserves i per tal de superar la comoditat i l’egoisme; la justícia, per al compliment dels nostres deures envers Déu, envers la societat, la família, els col·legues; la prudència per saber en cada cas què convé fer, i llançar-nos a l’obra sense dilacions… I tot, hi insisteixo, per Amor, amb el sentit viu i immediat de la responsabilitat del fruit del nostre treball i del seu abast apostòlic.

Obres són amors i no bones raons, diu un refrany, i em sembla que no cal afegir-hi res més.

Senyor, concediu-nos la vostra gràcia. Obriu-nos la porta del taller de Natzaret, a fi que aprenguem a contemplar-vos a Vós, amb la vostra Mare Santa Maria, i amb el sant Patriarca Josep —que estimo tant i tant venero—, dedicats tots tres a una vida de treball sant. Es remouran els nostres pobres cors, us cercarem i us trobarem en la labor quotidiana, que Vós desitgeu que convertim en obra de Déu, obra d’Amor.

Els fruits d ela temprança

Temprança és senyoriu. No tot allò que experimentem en el cos i en l’ànima es resoldrà a raig fet. No tot el que es pot fer s’ha de realitzar. Resulta més còmode deixar-se arrossegar pels impulsos que hom diu naturals; però a la fi d’aquest camí hom troba la tristesa, l’aïllament en la pròpia misèria.

N’hi ha alguns que no volen negar res a l’estómac, als ulls, a les mans; es neguen a escoltar qui els aconsella de viure una vida neta. La facultat d’engendrar —que és una realitat noble, participació en el poder creador de Déu— és utilitzada desordenadament, talment un instrument al servei de l’egoisme.

Però no m’ha agradat mai de parlar d’impuresa. Jo vull considerar els fruits de la temprança, vull veure l’home veritablement home, que no està lligat a les coses que brillen, sense valor, com la quincalla que arreplega la garsa. Aquest home sap prescindir d’allò que li fa mal a l’ànima, i s’adona que el sacrifici només és aparent, ja que vivint així —amb sacrifici— s’allibera de moltes esclavituds i aconsegueix, en la intimitat del seu cor, assaborir tot l’amor de Déu.

La vida recobra aleshores els matisos que la destemprança esfumina; estem en condicions de preocupar-nos dels altres, de compartir amb tothom el que és nostre, de dedicar-nos a les tasques grans. La temprança cria l’ànima sòbria, modesta, comprensiva; li facilita un pudícia natural que sempre és atractiva, ja que es nota en la conducta el senyoriu de la intel·ligència. La temprança no suposa limitació, sinó grandesa. Hi ha molta més privació en la intemprança en què el cor abdica de si mateix, per servir el primer que li presenti el pobre so d’unes esquelles de llauna.

Recordo ara —segurament algú de vosaltres ja m’haurà sentit aquest mateix comentari en d’altres meditacions— aquell somni d’un escriptor del segle d’or castellà. Al seu davant, s’obren dos camins. L’un es presenta ample i carreter, planer, pròdig en hostals i posades i altres llocs amens i regalats. Per allí hi passa la gent a cavall o amb carrosses, entre músiques i rialles —riallades d’esbojarrat-; s’hi veu una multitud embriagada en una delectança aparent, efímera, ja que aquest camí s’acaba en una timba sense fons. És la senda dels mundans, dels eterns aburgesats: ostenten una alegria que de fet no tenen; busquen insaciablement tota mena de comoditats i de plaers…; els horroritza el dolor, la renúncia, el sacrifici. No volen saber res de la Creu de Crist, es pensen que és cosa de ximples. Però són ells, els ximples: esclaus de l’enveja, de la gola, de la sensualitat, i acaben passant-s’ho pitjor, i ja és tard quan s’adonen que han malversat, per una bagatel·la de no res, la seva felicitat terrenal i eterna. Ens ho adverteix el Senyor: aquell qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà; però, qui perdi la seva vida per causa meva, la trobarà. Perquè ¿què en traurà, l’home, de guanyar tot el món, si perd la seva ànima? (Mt XVI, 25-26).

Per aquest somni, i en una altra direcció, passa un altre viarany: tan estret i costerut, que no és possible de fer-lo a cavall. Tots aquells qui l’emprenen, ho fan per llur propi peu, potser fent ziga-zagues, amb posat serè, entremig de cards i trampejant penyals. Segons a quins indrets, deixen esquinçalls dels seus vestits i, fins i tot, de la seva carn. Però al final els espera un verger, la felicitat per sempre, el Cel. És el camí de les ànimes santes que s’humilien, que per amor a Jesucrist se sacrifiquen de gust pels altres; la ruta dels qui no temen d’anar camí amunt, amb la creu carregada amorosament, per molt que els pesi, perquè saben que si el pes els abat, podran aixecar-se i continuar l’ascensió: Crist és la força d’aquests caminants.

Prenem altres exemples, també de la vida corrent. Sant Pau els esmenta: tots els qui han de competir en la palestra s’abstenen de tot: ells per obtenir una corona que es marceix; i nosaltres, una d’immarcescible (1 Cor IX, 25). Us basta de llançar una mirada al vostre voltant. Fixeu-vos a quants de sacrificis se sotmeten, de bon grat o de mal grat, tant ells com elles, per tenir cura del cos, per defensar la salut, per aconseguir l’estimació aliena… ¿Nosaltres no serem capaços de commoure’ns davant aquest amor immens de Déu correspost tan malament per la humanitat, mortificant allò que hagi d’ésser mortificat, per tal que la nostra ment i el nostre cor visquin més pendents del Senyor?

El sentit cristià ha estat talment alterat en moltes consciències que, en parlar de mortificació i de penitència, hom no pensa sinó en aquests grans dejunis i cilicis que s’esmenten en els admirables relats d’algunes biografies de sants. En començar aquesta meditació, hem establert la premissa evident que hem d’imitar Jesucrist, com a model de conducta. Certament, va preparar el començament de la seva predicació retirant-se al desert, per dejunar durant quaranta dies i quaranta nits (Cfr. Mt IV, 1-11), però tant abans com després va practicar la virtut de la temprança amb tanta naturalitat, que els seus enemics van aprofitar per a titil·lar-lo calumniosament d’home voraç i bevedor, amic dels publicans i dels pecadors (Lc VII, 34).