Llistat de punts

Quan m’adreço a vosaltres, quan conversem tots plegats amb Déu Nostre Senyor, continuo en veu alta la meva oració personal: m’agrada de recordar-ho sovint. I vosaltres també us heu d’esforçar a alimentar la vostra oració dintre les vostres ànimes, encara que per qualsevol circumstància, com ara la d’avui, hàgim de tractar un tema que a primer cop d’ull no sembla gaire a propòsit per a un diàleg d’amor: que això és el nostre col·loqui amb el Senyor. Dic al primer cop d’ull, perquè tot el que ens passa, tot el que s’esdevé al costat nostre pot ser, i ha de ser, tema de la nostra meditació.

Us haig de parlar del temps, d’aquest temps que se’ns en va. No repetiré la coneguda afirmació que un any més és un any menys… Tampoc no us suggereixo que aneu demanant pertot arreu què en pensen, del decurs dels dies, ja que probablement —si ho fèieu— sentiríeu alguna resposta d’aquest estil: joventut, diví tresor, que te’n vas per no tornar… Per bé que no excloc que també podríeu sentir una consideració amb més sentit sobrenatural.

Tampoc no em vull deturar en el punt concret de la brevetat de la vida, amb accents de nostàlgia. Als cristians, la fugacitat de la caminada terrenal ens hauria d’incitar a aprofitar millor el temps, de cap manera témer Nostre Senyor, i menys encara a mirar-nos la mort com un final desastrós. Un any que s’acaba —s’ha dit de mil maneres, més o menys poètiques—, amb la gràcia i la misericòrdia de Déu, és un pas més que ens acosta al Cel, la nostra Pàtria definitiva.

En pensar en aquesta realitat, entenc molt bé aquella exclamació que sant Pau escriu als de Corint: tempus breve est! (1 Cor VII, 29), que n’és de breu, la durada del nostre pas per la terra! Aquests mots, per un cristià coherent, ressonen dins el més íntim del seu cor, com un retret davant la falta de generositat, i com una invitació constant a ésser lleial. Veritablement, el nostre temps d’estimar, de donar, de desagreujar, és curt. No és just, doncs, que el malbaratem, ni que irresponsablement llancem aquest tresor per la finestra: no podem desbaratar aquesta etapa del món que Déu confia a cadascun de nosaltres.

Quina llàstima, viure així, practicant la sola ocupació de matar el temps, que és un tresor de Déu! No hi caben les excuses, per a justificar aquesta actuació. Que ningú no digui: disposo solament d’un talent, no puc aconseguir res. També amb un sol talent pots obrar d’una manera meritòria (St. Joan Crisòstom, In Matthaeum homiliae, LXXVIII, 3 [PG 58, 714]). Quina tristesa no treure partit, un autèntic rendiment de totes les facultats, poques o moltes, que Déu concedeix a l’home perquè es dediqui a servir les ànimes i la societat!

Quan el cristià mata el seu temps a la terra, es posa en perill de matar el seu Cel: quan per egoisme es retreu, s’amaga, es despreocupa. Qui estima Déu, no tan sols dóna allò que té, allò que és, al servei de Crist: es dóna ell mateix. No veu —amb mirada mesquina— el seu jo en la salut, en el nom, en la carrera.

Us recordo novament que tenim poc temps: tempus breve est (1 Cor VII, 29) perquè és breu la vida damunt la terra, i que, mentre tinguem aquells mitjans, no ens cal més que bona voluntat per a aprofitar les ocasions que Déu ens ha concedit. Des que Nostre Senyor vingué en aquest món, s’inicià l’era favorable, el dia de la salvació (2 Cor VI, 2), per a nosaltres i per a tothom. Que el Nostre Pare Déu no ens hagi de fer el retret que ja va manifestar per boca de Jeremies: la cigonya en el cel coneix la seva estació; la tórtora, l’oreneta i la grua saben el temps del seu retorn; però el meu poble ignora voluntàriament el país de Jahvè (Ier VIII, 7).

No hi ha dates dolentes o inoportunes: tots els dies són bons per a servir Déu. Només sorgeixen les males jornades quan l’home les malmet amb la seva absència de fe, amb la seva peresa, amb la seva desídia que l’inclina a no treballar amb Déu, per Déu. Beneiré el Senyor en tot moment! (Ps XXXIII, 2). El temps és un tresor que se’n va, que s’escapa, que llisca a les nostres mans com l’aigua als penyals més alts. L’ahir ja ha passat i l’avui passa ara. Demà, aviat serà un altre ahir. La durada d’una vida és molt curta. Quantes coses es poden fer, però, durant aquest curt espai, per amor de Déu!

No ens valdrà cap disculpa. El Senyor s’ha prodigat amb nosaltres: ens ha instruït pacientment; ens ha explicat els seus preceptes amb paràboles, i no ha deixat d’insistir sense treva. Com a Felip, pot preguntar-nos: tant de temps que estic amb vosaltres, i no m’heu conegut, encara? (Ioh XIV, 9). Ha arribat el moment de treballar de debò, d’ocupar tots els instants de la jornada, de suportar —de gust i amb alegria— el pes del dia i de la calor (Mt XX, 12).

Aquest és el fruit de l’oració d’avui: que ens convencem que el nostre camí a la terra —en tota circumstància i en tota temporada— és per a Déu, que ens convencem que és un tresor de glòria, un transsumpte celestial; que és, a les nostres mans, una meravella que hem d’administrar, amb sentit de responsabilitat i de cara als homes i a Déu, sense que calgui canviar d’estat, enmig del carrer, tot santificant la pròpia professió o ofici i la vida de la llar, les relacions socials, tota l’activitat que sembla només terrenal.

Quan tenia vint-i-sis anys i em vaig adonar, en tota la profunditat, del compromís de servir el Senyor a l’Opus Dei, vaig demanar-li amb tota l’ànima vuitanta anys de gravetat. Demanava més anys al meu Déu —amb una ingenuïtat de principiant, infantil— per saber esmerçar el temps, per aprendre a aprofitar cada minut, al seu servei. El Senyor sap concedir aquestes riqueses. Qui sap si tu i jo arribarem a poder dir: he tingut més intel·ligència que els ancians, perquè he complert els vostres manaments (Ps CXVIII, 100). La joventut no ha d’equivaler a despreocupació, així com el fet de pentinar cabells blancs no vol pas dir necessàriament prudència i saviesa.

Vine amb mi a la Mare de Crist. Mare Nostra, que has vist Jesús fent-se gran, que has vist com aprofitava el seu pas entre els homes: ensenya’m d’esmerçar els meus dies al servei de l’Església i de les ànimes; ensenya’m a percebre en la més pregona intimitat del meu cor, com un retret afectuós, Mare bona, sempre que em calgui, que el meu temps no em pertany, perquè és del Pare Nostre que és al Cel.

Laboriositat, diligència

Hi ha dues virtuts humanes —la laboriositat i la diligència—, que es confonen en una sola: en l’afany de treure profit dels talents que cadascú ha rebut de Déu. Són virtuts perquè indueixen a enllestir bé les coses. Perquè el treball —ho predico des de 1928— no és cap maledicció, ni cap càstig del pecat. El Gènesi parla d’aquesta realitat, abans que Adam no es rebel·lés contra Déu (Cfr. Gen II, 15). En els plans del Senyor, l’home havia de treballar sempre, cooperant així en la immensa tasca de la creació.

Qui és laboriós aprofita el temps, que no solament és or, sinó glòria de Déu! Fa el que ha de fer i està pel que fa, no pas per rutina, ni per esmerçar-hi les hores, sinó com a fruit d’una reflexió atenta i ponderada. Per això és diligent. L’ús normal d’aquest mot —diligent— ens n’evoca ja l’origen llatí. Diligent ve del verb diligo que és amar, apreciar, escollir com a fruit d’una atenció prou esmerada i curosa. No és diligent qui es precipita, sinó qui treballa amb amor, amb exquisitat.

Nostre Senyor, perfecte home, elegí una feina manual, que va fer delicadament i entranyablement durant gairebé la totalitat dels anys que va estar a la terra. Va fer d’artesà entre els altres habitants del poble, i aquella feina humana i divina ens ha demostrat clarament que l’activitat ordinària no és un detall de poca importància, sinó la polleguera de la nostra santificació, ocasió contínua per trobar-nos amb Déu i lloar-lo i glorificar-lo mitjançant l’operació de la nostra intel·ligència o la de les nostres mans.