Llistat de punts

En les coses del Pare

Em sembla que per a acabar millor aquestes reflexions, ens ajudarà un passatge de l’Evangeli de sant Lluc, en el capítol segon. Crist és un nen. Quin dolor, el de la seva Mare i el de sant Josep, perquè —en retornar a Jerusalem— no venia entre els parents i els amics! I quina alegria quan el veuen, ja de lluny, ensenyant els mestres d’Israel! Però mireu les paraules, dures en aparença, que surten de la boca del Fill, en respondre a la Mare: per què em cercàveu? (Lc II, 49).

Que no era raonable, que el cerquessin? Les ànimes que saben què és perdre Crist i trobar-lo poden entendre-ho… Per què em cercàveu? No sabíeu que em cal estar per les coses del meu Pare? (Lc II, 49). ¿Que no sabíeu que he de dedicar tot el meu temps al meu Pare celestial?

lubilate Deo. Exsultate Deo adiutori nostro (Ps LXXX, 2 [Introit de la Missa]). Lloeu Déu. Salteu d’alegria en el Senyor, el nostre únic ajut. Jesús, qui no ho entengui, no sap res d’Amors, ni de pecats, ni de misèries! Jo sóc un pobre home, i entenc en pecats, en amors i en misèries. Sabeu què és veure’s aixecat fins al cor de Déu? Ho enteneu, que una ànima s’enfronti amb el Senyor, que li obri el cor, que li expliqui les seves queixes? Jo em queixo, posem per cas, quan s’enduu amb Ell gent d’una edat primerenca que encara el podria servir i estimar molts anys ací a la terra; perquè no ho entenc. Però són planys de confiança, ja que si m’apartava dels braços de Déu, de seguida ensopegaria. Per això, immediatament, a poc a poc, mentre accepto els designes del Cel, hi afegeixo: faci’s, compleixi’s, sigui lloada i eternament exalçada la justíssima i amabilíssima Voluntat de Déu, sobre totes les coses. Amén. Amén.

Aquesta és la manera de fer que ens ensenya l’Evangeli, la picardia més santa i la font d’eficàcia per al treball apostòlic; i aquesta és la deu del nostre amor i de la nostra pau de fills de Déu, i el viarany pel qual podem transmetre afecte i serenitat als homes, i només per això aconseguirem acabar en l’Amor els nostres dies, havent santificat el nostre treball i anant-hi a trobar la felicitat amagada en les coses de Déu. Ens captindrem amb el sant desvergonyiment dels nens, i rebutjarem la vergonya —la hipocresia— dels grans, que s’esporugueixen de retornar al Pare, quan han passat pel fracàs d’una caiguda.

Acabo amb la salutació del Senyor, que recull el Sant Evangeli: Pax vobis! La pau sigui amb vosaltres… I els deixebles van tenir una gran alegria en veure el Senyor (Ioh XX, 19-20), d’aquest Senyor que ens acompanya al Pare.

Deures de justícia amb Déu i amb els homes

Gravem-ho bé a la nostra ànima, perquè se’ns noti en la conducta: primer, justícia amb Déu. Aquesta és la pedra de toc de la veritable fam i set de justícia (Mt V, 6), que la distingeix de la cridòria dels envejosos, dels ressentits, dels egoistes i cobdiciosos… Perquè negar al Nostre Creador i Redemptor el reconeixement dels béns abundosos i inefables que ens concedeix, enclou la més tremenda i ingrata de les injustícies. Vosaltres, si de debò us esforceu per ser justos, considerareu sovint la vostra dependència de Déu —perquè, què tens tu que no ho hagis rebut? (1 Cor IV, 7)—, per omplir-vos d’agraïment i de desigs de correspondre a un Pare que ens estima amb bogeria.

Aleshores s’avivarà en vosaltres l’esperit bo de pietat filial, que us farà que tracteu el bon Déu amb tendresa de cor. Quan els hipòcrites us plantegin el dubte si el Senyor té dret a demanar-vos tant, no us deixeu enganyar. Tot el contrari, us posareu en presència de Déu sense condicions, dòcils, com l’argila en mans del terrissaire (Ier XVIII, 6) i li confessareu rendidament: Deus meus et omnia!, Vós sou el meu Déu i el meu tot. I si alguna vegada us arriba el cop inesperat, la tribulació immerescuda de la part dels homes, sabreu cantar amb una alegria nova: que es faci, que es compleixi, que sigui alabada i eternament exalçada la justíssima i amabilíssima Voluntat de Déu, sobre totes les coses. Amén. Amén.

Amb aquesta donació d’un mateix, el zel apostòlic s’encén, augmenta cada dia —tot encomanant aquesta ànsia als altres— perquè el bé és difusiu. No és possible que la nostra pobra naturalesa, tan a prop de Déu, no cremi en una fam de sembrar en tot el món l’alegria i la pau, de regar-ho tot amb les aigües redemptores que brollen del Costat obert de Crist (Cfr. Ioh XIX, 34), de començar i acabar totes les tasques per Amor.

Abans us parlava de dolors, de sofriments, de llàgrimes. I no em contradic si afirmo que, per a un deixeble que cerqui amorosament el Mestre, és molt diferent el sabor de les tristeses, de les penes, de les afliccions: desapareixen així que s’accepta de cor la Voluntat de Déu, tan aviat com es compleixen de grat els seus designis, com pertoca a fills fidels, encara que sembli que els nervis es destrossin i el suplici sembli insuportable.