Llistat de punts

Escollir la vida

Hem après amb agraïment, ja que percebem la felicitat a què som cridats, que totes les criatures han estat tretes del no-res per Déu i per a Déu: les racionals, els homes, tot i que perdem la raó tan sovint; i les irracionals, aquelles que tresquen per la superfície de la terra, o que habiten en les entranyes del món, o que travessen la blavor del cel, algunes fins a mirar el sol de fit a fit. Però enmig d’aquesta meravellosa varietat, només nosaltres, els homes —no parlo aquí dels àngels— ens unim al Creador per l’exercici de la nostra llibertat: podem retre al Senyor la glòria que li correspon com a Autor de tot allò que existeix, o negar-la-hi.

Aquesta possibilitat compon el clarobscur de la llibertat humana. El Senyor ens invita; ens impulsa —perquè ens estima entranyablement!— a escollir el bé. Mira: avui jo poso davant teu la vida amb el bé, la mort amb el mal. Si obeeixes el precepte de Jahvè, el teu Déu, que avui t’imposo, d’estimar Jahvè, el Déu, de seguir els seus camins i observar els seus manaments, decrets i preceptes, viuràs… Escull, doncs, la vida perquè visquis (Dt XXX, 15-16, 19).

¿Vols pensar —jo també el faig, el meu examen— si mantens immutable i ferma la teva elecció de Vida? ¿Si en sentir aquesta veu de Déu, amabilíssima, que t’estimula a la santedat, respons lliurement que sí? Tornem a girar l’esguard al nostre Jesús, quan parlava a la gent per les ciutats i els camps de Palestina. No pretén d’imposar-se. Si vols ésser perfecte… (Mt XIX, 21) diu al jove ric. Aquell xicot rebutjà la insinuació, i l’Evangeli diu que abiit tristis (Mt XIX, 22), que se’n va anar entristit. Per això algun cop l’he anomenat l’au trista: va perdre l’alegria perquè es va negar a lliurar la seva llibertat a Déu.

La Nostra Santa Mare l’Església sempre s’ha pronunciat per la llibertat, i ha rebutjat tots els fatalismes, antics i menys antics. Ha assenyalat que cada ànima és mestressa del seu destí, per bé o per mal: i els qui no es van apartar del bé aniran a la vida eterna; els qui cometeren el mal, al foc etern (Símbol Quicumque). Sempre ens impressiona aquesta tremenda capacitat teva i meva, de tots, que revela alhora el signe de la nostra noblesa. Talment el pecat és un mal voluntari, que de cap manera no fóra pecat si no tingués el seu principi en la voluntat: i és tanta l’evidència d’aquesta afirmació, que els pocs savis i els molts ignorants que habiten el món, hi estan d’acord (St. Agustí. De vera religione, XIV, 27 [PL 34, 133]).

Torno a aixecar el cor en acció de gràcies al meu Déu, al meu Senyor, perquè res no el privava d’haver-nos creat impecables, amb un impuls irresistible vers el bé, però va creure que els seus servidors serien millors si el servien lliurement (St. Agustí, Ibídem [PL 34, 134]). Que en són, de grans, l’amor, i la misericòrdia del nostre Pare! Davant aquestes realitats de les seves bogeries divines pels fills, jo voldria tenir mil boques, mil cors, més encara, que em permetessin de viure en una contínua lloança a Déu Pare, a Déu Fill, a Déu Esperit Sant. Penseu que el Totpoderós, el qui amb la seva Providència governa l’Univers, no desitja servents forçats: s’estima més fills lliures. Ha ficat en l’ànima de cada un de nosaltres —per bé que naixem proni ad peccatum, inclinats al pecat, per la caiguda de la primera parella— una espurna de la seva intel·ligència infinita, l’atracció envers allò que és bo, una ànsia de pau perdurable. I ens mena a entendre que la veritat, la felicitat i la llibertat s’aconsegueixen quan procurem que germini en nosaltres aquesta llavor de vida eterna.

Esclavitud per esclavitud —si, tanmateix, hem de servir, ja que tant si ho admetem com si no, això és la condició humana—, no hi ha res més bo que reconèixer-se esclaus de Déu per Amor. Perquè en aquest moment perdem la situació d’esclaus, per a convertir-nos en amics, en fills. I es aquí on es manifesta la diferència: afrontem les honestes ocupacions del món amb la mateixa passió, amb el mateix afany que els altres, però amb la pau en el fons de l’ànima; amb alegria i serenitat, també en les contradiccions: perquè no dipositem la confiança en allò que passa, sinó en allò que roman per sempre, no som fills de l’esclava, sinó de la lliure (Gal IV, 31).

D’on ens ve aquesta llibertat? Ve de Crist, Senyor Nostre. Aquesta és la llibertat amb què ens ha redimit (Cfr. Gal IV, 31). Per això ensenya: si el Fill, doncs, us ateny la llibertat, sereu lliures de viure (Ioh VIII, 36). Els cristians no hem de manllevar a ningú el veritable sentit d’aquest do, ja que l’única llibertat que salva l’home és cristiana.

Em plau de parlar de l’aventura de la llibertat, perquè així es desenvolupa la vostra vida i la meva. Lliurement —com a fills, hi insisteixo, no com a esclaus—, seguim el sender que el Senyor ha assenyalat per a cada un de nosaltres. Assaborim aquesta amplitud de moviments com un regal de Déu.

Lliurement, sense cap coacció, perquè em dóna la gana, em decideixo per Déu. I em comprometo a servir, a convertir la meva existència en una donació als altres, per amor al meu Senyor Jesús. Aquesta llibertat m’anima a clamar que res, a la terra, no em separarà de la caritat de Crist (Cfr. Rom VIII, 39).