Llistat de punts

Llegint l’Epístola d’avui, veia Daniel ficat entre aquells lleons famolencs, i, sense pessimisme —no puc dir allò de qualsevol temps passat fou millor, ja que tots els temps han estat bons i dolents—, considerava que també en els moments actuals hi ha molts lleons deixats anar, i nosaltres hem de viure en aquest ambient. Lleons que cerquen qui poden devorar: tanquam leo rugiens circuit quaerens quem devorat (1 Pet V, 8).

I aquestes feres, com les evitarem? Potser no ens passarà com a Daniel. Jo no sóc miracler, però estimo aquesta grandiositat de Déu, i entenc que li hauria estat més fàcil d’apaivagar la fam del profeta, o de posar-li davant un aliment; i no ho va fer. Va disposar, en canvi, que des de Judea es traslladés miraculosament un altre profeta, Habacuc, a dur-li el menjar. No li va fer res d’obrar un prodigi gran, perquè Daniel no es trobava dins aquell pou perquè sí, sinó per una injustícia dels seguidors del diable, per ser servidor de Déu i destructor d’ídols.

Nosaltres, sense portents espectaculars, amb normalitat de vida cristiana ordinària, amb una sembra de pau i d’alegria, també hem de destruir molts ídols: el de la incomprensió, el de la injustícia, el de la ignorància, el de la pretesa suficiència humana que gira arrogant l’esquena a Déu.

No us espanteu, ni tingueu por de res, per més que les circumstàncies en què treballeu siguin tremendes, pitjors que les de Daniel dins el fossat amb aquelles bèsties voraces. Les mans de Déu són sempre poderoses i, si calgués, farien meravelles. Fidels! Amb una fidelitat amorosa, conscient, alegre, a la doctrina de Crist, persuadits que els anys d’ara no són pas pitjors que els d’altres segles, i que el Senyor és el mateix de sempre.

Vaig conèixer un ancià sacerdot, que afirmava —somrient— de si mateix: jo sempre estic tranquil, tranquil. I així hem de trobar-nos sempre nosaltres, ficats en el món, rodejats de lleons famolencs, però sense perdre la pau: tranquils. Amb amor, amb fe, amb esperança, sense oblidar mai que, si convé, el Senyor ja multiplicarà els miracles.

No ens ha creat el Senyor perquè construïm ací una ciutat definitiva (Cfr. Hebr XIII, 14), perquè aquest món és el camí de l’altre, que és estada sense pesars (Jorge Manrique, Coplas, V). Però ni així, els fills de Déu no ens hem de desentendre de les activitats terrenals, en què Déu ens col·loca per santificar-les, per impregnar-les de la nostra fe beneïda, l’única que porta la pau veritable, l’alegria autèntica a les ànimes i als diversos ambients. Aquesta ha estat la meva predicació constant des de 1928: és urgent de cristianitzar la societat; de portar a tots els estrats d’aquesta humanitat nostra el sentit sobrenatural, de manera que els uns i els altres ens comprometem a elevar a l’ordre de la gràcia els afers diaris, la professió o l’ofici. Així, totes les ocupacions humanes s’il·luminen amb una esperança nova, que transcendeix el temps i la caducitat de les coses mundanes.

Pel Baptisme, som portadors de la paraula de Crist, que asserena, que encén i aquieta les consciències ferides. I per tal que el Senyor actuï en nosaltres i per nosaltres, hem de dir-li que estem disposats a lluitar cada jornada, encara que ens veiem fluixos i inútils, i per més que percebem el pes immens de les misèries personals i de la pobra personal feblesa. Hem de repetir-li que confiem en Ell, en la seva assistència: si cal, com Abraham, contra tota esperança (Rom IV, 18). Així treballarem amb un deler renovat, i ensenyarem la gent de reaccionar amb serenitat, lliures d’odis, de recels, d’ignoràncies, d’incomprensions, de pessimismes, perquè Déu ho pot tot.

Que en serà, de meravellós, quan el Nostre Pare ens digui: criat bo i fidel, com que has estat fidel en las coses petites jo et confiaré les grans: entra al goig del teu Senyor! (Mt XXV, 21). Esperançats! Aquest és el prodigi de l’ànima contemplativa. Vivim de Fe, i d’Esperança, i d’Amor; i l’Esperança ens fa poderosos. Recordeu sant Joan?: us escric a vosaltres, joves, perquè sou forts, perquè la paraula de Déu persevera en vosaltres i heu vençut el maligne (1 Ioh II, 14). Déu ens apressa, per la joventut eterna de l’Església i de la humanitat entera. Podeu transformar en diví tot el que és humà, tal com el rei Mides convertia en or tot allò que tocava!

No ho oblideu mai: després de la mort us rebrà l’Amor. I en l’amor de Déu trobareu, a més, tots els amors nets que heu tingut a la terra. El Senyor ha disposat que passem aquesta breu jornada de la nostra existència treballant i, com el seu Unigènit, fent el bé (Act X, 38). Mentrestant, hem d’estar alerta, atents a les crides que sant Ignasi d’Antioquia notava en la seva ànima, quan se li acostava l’hora del martiri: vine al Pare, vine cap al teu Pare (St. Ignasi d’Antioquia, Epistola ad Romanos, VII [PL 5, 694]), que t’espera desitjós.

Demanem a Santa Maria, Spes nostra, que ens encengui en el sant neguit d’habitar tots plegats a la casa del Pare. Res no podrà preocupar-nos si decidim ancorar el cor en el desig de la vertadera Pàtria: el Senyor ens conduirà amb la seva gràcia, i empenyerà la barca amb bon vent devers unes ribes tan clares.

Mireu que el Senyor sospira per conduir-nos a uns passos meravellosos, divins i humans, que es tradueixen en una abnegació feliç, d’alegria amb dolor, d’oblit d’un mateix. Si algú vol venir darrera meu, que es negui a si mateix (Mt XVI, 24). Un consell que tots hem sentit. Ens hem de decidir a seguir-lo de cor: que el Senyor es pugui servir de nosaltres per tal que posats a totes les cruïlles del món —tot estant nosaltres ficats en Déu—, siguem sal, llevat, llum. Tu, en Déu, per il·luminar, per donar sabor, per acréixer, per fermentar.

Però no oblidis que nosaltres no creem aquesta llum: únicament la reflectim. No som nosaltres els qui salvem les ànimes, empenyent-los d’obrar el bé: som tan sols un instrument, més o menys digne, per als designis salvadors de Déu. Si alguna vegada pensàvem que el bé que fem és obra nostra, tornaria la supèrbia. més recargolada encara; la sal perdria el sabor, el llevat es podriria, la claror es convertiria en tenebres.