Llistat de punts

Vida interior: és una exigència de la crida que el Mestre ha fixat en l’ànima de tots. Hem de ser sants —us ho diré amb una frase castissa de la meva terra— sense que ens en manqui ni un pèl: cristians de debò, autèntics, canonitzables; i si no, haurem fracassat com a deixebles de l’únic Mestre. Mireu, a més, que Déu, en fixar-se en nosaltres, en concedir-nos la seva gràcia per tal que lluitem per obtenir la santedat enmig del món, ens imposa així mateix l’obligació de l’apostolat. Compreneu que, fins i tot humanament, tal com ho comenta un Pare de l’Església, la preocupació per les ànimes brolla com una conseqüència lògica d’aquesta elecció: quan descobriu que hi ha quelcom que us ha estat profitós, procureu d’atreure els altres. Heu de desitjar, doncs, que n’hi hagi d’altres que us acompanyin pels camins del Senyor. Si aneu al fòrum o als banys, i us topeu amb algú desocupat, l’inviteu a acompanyar-vos. Apliqueu aquest costum terrenal a les coses espirituals i, quan aneu a Déu, no ho fareu tots sols (St. Gregori el Gran, Homiliae in Evangelia, VI, 6 [PL 76, 1098]).

Si no volem malgastar el temps inútilment —ni tampoc amb les falses excuses de les dificultats exteriors de l’ambient, que mai no han faltat des del començ del cristianisme—, hem de tenir ben present que Jesucrist ha vinculat, d’una manera senzilla, a la vida interior, l’eficàcia de la nostra acció per arrossegar els qui ens volten. Crist ha posat com a condició, per a l’influx de l’activitat apostòlica, la santedat; em rectifico, l’esforç de la nostra fidelitat, perquè de sants a la terra no ho serem mai. Sembla increïble, però a Déu i als homes els cal, per part nostra, una fidelitat sense pal·liatius, sense eufemismes, que arribi fins a les seves últimes conseqüències, sense mediocritats ni componiments, en plenitud de vocació cristiana assumida i practicada amb cura.

La humilitat del Senyor era una altra bastonada per a aquella manera de consumir la vida pensant només en ells mateixos. Mentre era a Roma, he comentat diverses vegades, i potser ja m’ho heu sentit dir, que per sota d’aquells arcs, avui en ruïnes, hi desfilaven triomfadors, vanitosos, presumptuosos, plens de supèrbia, els emperadors i llurs generals vencedors. I, en travessar aquests monuments, qui sap si acotaven el cap per por de donar un cop a l’arc grandiós amb la majestat de llurs fronts. Malgrat això, Crist, humil, tampoc no precisa: coneixeran que sou els meus deixebles en el fet que sou humils i modestos.

Voldria fer-vos notar que, al cap de vint segles, encara apareix amb tota la força de la novetat el Manament del Mestre, que és com la carta de presentació del veritable fill de Déu. Al llarg de la meva vida sacerdotal, he predicat amb moltíssima freqüència que, malauradament per a tants, continua essent nou, perquè mai, o gairebé mai, no s’han esforçat a practicar-lo: és trist, però és així. I és molt clar que l’afirmació del Messies ressalta d’una manera terminant: en això us coneixeran, en el fet que us estimeu els uns als altres! Per això sento la necessitat de recordar constantment aquestes paraules del Senyor. Sant Pau hi afegeix: porteu els uns les càrregues dels altres, i compliu així la llei de Crist (Gal VI, 2). Estones perdudes, qui sap si amb la falsa excusa que et sobra temps… Si hi ha tants germans, amics teus, sobrecarregats de feina! Amb delicadesa, amb cortesia, amb el somrís als llavis, ajuda’ls de tal manera que es faci gairebé impossible que ho notin, i que ni se’n puguin mostrar agraïts, per tal com la discreta finesa de la teva caritat ha fet que passés desapercebuda.

No havien tingut ni un instant lliure, argumentarien aquelles pobretes, que van amb les llànties buides. Als obrers de la plaça, els sobra la major part del dia, perquè no se senten obligats a prestar servei, bé que la recerca del Senyor és contínua, és urgent, des de la primera hora. Acceptem-la, responent que sí: i aguantem per amor —que no és aguantar— el pes de la jornada i de la calor (Mt XX, 12).

Ho puc tot

Si no lluites, no em vinguis a dir que mires d’identificar-te més amb Crist, de conèixer-lo, d’amar-lo. Quan emprenem el camí ral de seguir Crist, de portar-nos com fills de Déu, no se’ns oculta què ens espera: la Santa Creu, que hem de contemplar com el punt central on es recolza la nostra esperança d’unir-nos al Senyor.

T’anticipo que aquest programa no resulta pas una empresa còmoda; que viure de la manera que assenyala el Senyor suposa un esforç. Us llegeixo l’enumeració de l’Apòstol, quan refereix les seves peripècies i els seus sofriments per complir la voluntat de Jesús: de part dels jueus he rebut cinc vegades els quaranta-nou assots menys un. Tres vegades m’han bastonejat; una vegada m’han apedregat; he sofert tres naufragis; vaig passar una nit i un dia enmig de la mar. Sempre rodant: en perills de rius, en perills de bandolers, en perills dels meus compatriotes, en perills dels gentils, perills a ciutat, perills al camp, perills a la mar, perills dels falsos germans. Treballs i fatigues, vetlles freqüents; fam i set, amb molts dejunis, amb fred i sense roba. I sobre aquestes coses externes, les ocupacions de cada dia per la sol·licitud de totes les esglésies (2 Cor XI, 24-28).

M’agrada, en aquestes converses amb el Senyor, ajustar-me a la realitat en què ens desenvolupem, sense inventar-me teories, ni somiar grans renúncies, heroïcitats, que habitualment no s’esdevenen. Importa que aprofitem el temps, que se’ns escapa de les mans i que, amb un criteri cristià, val més que no pas or, ja que representa un avanç de la glòria que se’ns concedirà després.

Lògicament, en la nostra jornada no toparem amb unes tals contradiccions, ni amb tantes, com experimentà la vida de Saule. Nosaltres descobrirem la baixesa del nostre egoisme, les urpades de la sensualitat, les grapades d’un orgull inútil i ridícul, i moltes altres claudicacions: tantes, tantes flaqueses. Descoratjament? No. Amb sant Pau, repetim al Senyor: em complac en les meves debilitats, en els ultratges, en les necessitats, persecucions i destrets, per amor de Crist; perquè, quan em sento feble, aleshores sóc més fort (2 Cor XII, 10).