Llistat de punts

Recordeu la paràbola dels talents. Aquell servent que en rebé un, podia —com els seus companys— emprar-lo bé, mirar que li rendís, aplicant les qualitats que posseïa. I què delibera? El preocupa la por de perdre’l. Bé. Però, i després? El colga! (Cfr. Mt XXI, 18). I allò no dóna fruit. No oblidem aquest cas de por malaltissa d’aprofitar honradament la capacitat de treball, la intel·ligència, la voluntat, tot l’home. El colgo —sembla afirmar aquest desgraciat—, però la meva llibertat queda salva! No. La llibertat s’ha inclinat vers quelcom de molt concret, vers la sequedat més pobra i àrida. Ha pres partit, perquè no tenia més remei que triar: però ha triat malament.

Res no és més fals que oposar la llibertat a la pròpia donació, ja que aquesta ve com a conseqüència de la llibertat. Mireu: quan una mare se sacrifica per amor dels seus fills, ha triat; i, segons la mesura d’aquest amor, així es manifestarà la seva llibertat. Si aquest amor és gran, la llibertat apareixerà fecunda; el bé dels fills prové d’aquesta beneïda llibertat, que suposa donació i prové d’aquesta beneïda donació, que és justament llibertat.

Però em preguntareu, quan aconseguim allò que estimem amb tota l’ànima ja no continuarem buscant. Ha desaparegut la llibertat? Jo us asseguro que aleshores és més operativa que mai, perquè l’amor no s’acontenta amb un acompliment rutinari ni es compagina amb el tedi o amb l’apatia. Estimar significa recomençar cada dia a servir, amb obres d’afecte.

Hi insisteixo: voldria gravar-ho al foc en cadascú: la llibertat i la donació no es contradiuen: se sostenen mútuament. La llibertat només pot lliurar-se per amor; no concebo cap altra mena de despreniment. No és cap joc de paraules, més o menys encertat. En la donació voluntària, a cada instant d’aquesta dedicació, la llibertat renova l’amor, i renovar-se és ser contínuament jove, generós, capaç de grans ideals i de grans sacrificis. Recordo que em vaig endur una alegria en saber que dels joves, en portuguès, se’n diu os novos. I ho són. Us explico aquesta anècdota perquè ja he complert bastants anys, però quan reso al peu de l’altar al Déu que omple d’alegria la meva joventut (Ps XLII, 4), em sento molt jove i sé que mai no arribaré a considerar-me vell; perquè, si sóc fidel al meu Déu, l’Amor em vivificarà contínuament: es renovarà, com la de l’àliga, la meva joventut (Cfr. Ps CII, 5).

Per amor a la llibertat, ens lliguem. Únicament la supèrbia atribueix a aquests lligams el pes d’una cadena. La veritable humilitat, que ens ensenya Aquell que és mans i humil de cor, ens mostra que el seu jou és suau i la seva càrrega lleugera (Cfr. Mt XI, 29-30); el jou és la llibertat, el jou és l’amor, el jou es la unitat, el jou és la vida, que Ell ens guanyà a la Creu.

Demanarem ara al Senyor, per acabar aquesta estona de conversa amb Ell, que ens concedeixi de repetir amb sant Pau que vencem plenament per aquell qui ens ha estimat. Per això estic segur que ni la mort, ni la vida, ni àngels, ni principats, ni virtuts, ni el present, ni el futur, ni poders, ni altitud, ni profunditat ni cap altra criatura no podrà separar-nos de l’amor de Déu, que hi ha en el Crist Jesús, Senyor nostre (Rom VIII, 37-39).

D’aquest amor, l’Escriptura també canta amb paraules enceses: ni les aigües copioses no pogueren extingir la caritat, ni se l’emportaren les riuades (Cant VIII, 7). Aquest amor sadollà sempre el Cor de Santa Maria, fins a enriquir-la amb entranyes de Mare per a la humanitat entera. En la Verge, l’amor a Déu es confon també amb la sol·licitud envers tots els seus fills. Devia haver patit molt el seu Cor dolcíssim, atent fins als més petits detalls —no tenen vi (Ioh II, 3)—, en presenciar aquella crueltat col·lectiva, aquell acarnissament que fou, per part dels botxins, la Passió i Mort de Jesús. Però Maria no parla. Com el seu Fill, estima, calla i perdona. Aquesta és la força de l’amor.