Llistat de punts

La saviesa del cor

L’home savi de cor serà reconegut prudent (Prv XVI, 21), podem llegir en el llibre dels Proverbis. No entendríem la prudència si la concebéssim com pusil·lanimitat i manca d’audàcia. La prudència es manifesta en l’hàbit que inclina a actuar bé: a aclarir el fi i a cercar els mitjans més convenients per obtenir-lo.

La prudència, però, no és un valor suprem. Hem de preguntar-nos sempre: prudència, per què? Perquè cal tenir en compte que existeix una falsa prudència —que més aviat hauríem de dir-ne astúcia— que està al servei de l’egoisme, que aprofita els recursos més aptes per assolir fins retorçats. Aleshores, l’ús de molta perspicàcia no fa més que agreujar la mala disposició i ens emmena a fer-nos mereixedors d’aquell retret que feia sant Agustí quan predicava al poble: ¿pretens inclinar el cor de Déu, que sempre és recte, perquè s’acomodi a la perversitat del teu? (St. Agustí, Enarrationes in Psalmos, LXIII, 18 [PL 36, 771]). Aquesta es la falsa prudència de qui creu que li sobren les pròpies forces per a justificar-se. No us cregueu pas savis (Rom XII, 16), diu sant Pau, perquè està escrit: destruiré la saviesa dels savis, i la prudència dels prudents (1 Cor I, 19).

Aquesta saviesa de cor, aquesta prudència no es convertirà mai en la prudència de la carn a què fa referència sant Pau (Cfr. Rom VIII, 6): la d’aquells que tenen intel·ligència, però que procuren no fer-la servir per descobrir i estimar el Senyor. La veritable prudència és la que està atenta a les insinuacions de Déu i, estant així a les escoltes, rep en l’ànima promeses i realitats de salvació: Jo us glorifico, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè heu amagat aquestes coses a savis i prudents i les heu revelades als petitons (Mt XI, 25).

Saviesa de cor que orienta i regeix moltes altres virtuts. Per la prudència l’home és audaç, sense insensatesa; no excusa, per raons ocultes de comoditat, l’esforç necessari per viure plenament segons els designis de Déu. La temprança del prudent no és insensibilitat ni misantropia; la seva justícia no és duresa; la seva paciència no és servilisme.

Però els deixebles —escriu sant Joan— no conegueren que era Jesús. Aleshores, Jesús els digué: nois, que teniu res per menjar? (Ioh XXI, 4-5). Aquesta escena familiar de Crist, a mi, m’omple de goig. Que digui això Jesucrist, Déu! Ell, que ja té un cos gloriós! Tireu la xarxa per la banda dreta, i en trobareu. La hi van tirar, doncs, i ja no la podien treure a causa de l’abundor de peixos (Ioh XXI, 6). Ara ho entenen. Torna al cap d’aquells deixebles allò que en tantes d’ocasions han sentit de llavis del Mestre: pescadors d’homes, apòstols. I veuen que tot és possible, perquè és Ell qui dirigeix la pesca.

Llavors, aquell deixeble que Jesús estimava digué a Pere: és el Senyor (Ioh XXI, 7). L’amor, l’amor ho veu de lluny estant. L’amor és el primer que copsa aquestes delicadeses. Aquell Apòstol adolescent, amb l’estimació ferma que sent envers Jesús, ja que estimava Crist amb tota la puresa i tota la tendresa d’un cor que mai no ha estat corromput, exclamà: és el Senyor!

Simó Pere, tot just sentí és el Senyor, va cenyir-se la túnica i es tirà a l’aigua (Ioh XXI, 7). Pere és la fe. I es llança al mar, ple d’una audàcia meravellosa. Amb l’amor de Joan i la fe de Pere, fins on arribarem nosaltres?