Llistat de punts

Començar, ho fan molts; acabar, pocs, i entre aquests pocs hem d’estar els qui procurem captenir-nos com a fills de Déu. No ho oblideu: solament la tasca acabada amb amor, ben enllestida, mereix aquell aplaudiment del Senyor, que podem llegir a la Sagrada Escriptura: val més l’acabament d’una obra que el seu principi (Eccli VII, 9).

Potser en d’altres converses ja m’heu sentit contar aquesta anècdota; sigui com sigui, m’interessa de recordar-vos-la novament perquè és molt gràfica, alliçonadora. En una ocasió jo cercava en el Ritual Romà la fórmula per a beneir l’última pedra d’un edifici, que és la important, ja que recull, com un símbol, el treball dur, esforçat i perseverant de moltes persones, durant molts anys. Em vaig endur una sorpresa en veure que no existia; calia conformar-se amb una benedictio ad omnia, amb una benedicció genèrica. Us confesso que em semblava impossible que es donés aquesta llacuna, i vaig repassar a poc a poc, bé que inútilment, l’índex del Ritual.

Hi ha molts cristians que han perdut el convenciment que la integritat de Vida, reclamada pel Senyor als seus fills, exigeix una autèntica cura en la realització de les tasques que els són pròpies, que ells han de santificar, descendint fins als detalls més petits.

No podem oferir res al Senyor que, dins les pobres limitacions humanes no sigui perfecte, sense màcula, fet atentament així mateix en els detalls més mínims: Déu no accepta les potineries. No oferiu res que tingui defectes, ens amonesta l’Escriptura Santa, puix que no seria digne d’Ell (Lev XXII, 20). Per això, el treball de cadascú, aquesta feina que ocupa les nostres jornades i energies, ha de ser una ofrena digna per al Creador, operatio Dei, treball de Déu i per a Déu: en un mot, un quefer acomplert, impecable.

El treball, participació del poder diví

Des del començament de la seva creació, l’home —no m’ho invento jo— ha hagut de treballar. N’hi ha prou amb obrir la Sagrada Bíblia a les primeres planes, i hi podrem llegir que —abans que el pecat entrés en la humanitat i, com a conseqüència d’aquesta ofensa, la mort i les penalitats i les misèries (Cfr. Rom V, 12) — Déu va formar Adam amb el fang de la terra, i va crear per a ell i per a la seva descendència aquest món tan bell, ut operaretur et custodiret illum (Gen II, 15), a fi que el treballés i el custodiés.

Ens hem de convèncer, doncs, que el treball és una estupenda realitat, que ens és imposat com una llei inexorable a la qual tots, d’una manera o d’una altra estem sotmesos, encara que n’hi hagi alguns que pretenguin d’eximir-se’n. Apreneu-ho bé: aquesta obligació no ha sorgit pas com una seqüela del pecat original, ni tampoc no es redueix a una troballa dels temps moderns. Es tracta d’un mitjà necessari que Déu ens confia aquí a la terra, dilatant-nos els dies i fent-nos partícips del seu poder creador, perquè ens guanyem el pa i collim alhora fruits per a la vida eterna (Ioh IV, 36): l’home neix per a treballar, com els ocells neixen per a volar (Job V, 7).

Em direu que han passat molts segles i que són molt pocs els qui pensen així; que la majoria, si de cas, s’afanyen per motius ben diversos: els uns, pels diners; d’altres per mantenir una família; i d’altres, per aconseguir una certa posició social, per desenvolupar llurs capacitats, per satisfer les seves passions desordenades, per contribuir al progrés social. I, en general, amb les seves ocupacions és com si s’enfrontessin amb una necessitat de la qual no poden evadir-se.

Davant aquesta visió obtusa, egoista, baixa, tu i jo ens hem de recordar, i hem de recordar-ho als altres que som fills de Déu, als quals, com a aquells personatges de la paràbola evangèlica, el nostre Pare ha adreçat una idèntica invitació: fill, vés a treballar a la vinya (Mt XXI, 28). Us asseguro que si ens entossudim cada dia a considerar així les nostres obligacions personals, com un requeriment diví, aprendrem d’enllestir la feina amb la major perfecció humana i sobrenatural de què siguem capaços. Potser en alguna ocasió ens rebel·larem —com el fill gran que respongué: no vull anar-hi— (Mt XXI, 29), però sabrem reaccionar, penedits, i ens dedicarem amb un esforç més gran al compliment del deure.

Valor exemplar de la vida professional

Cal que evitem l’error de considerar que l’apostolat es redueix al testimoniatge d’unes pràctiques pietoses. Tant tu com jo som cristians, però alhora, i sense solució de continuïtat, ciutadans i treballadors, amb unes obligacions clares que hem de complir d’una manera exemplar, si és que de debò ens volem santificar. És Jesucrist qui ens apressa: vosaltres sou la llum del món. No es pot amagar una ciutat posada dalt d’una muntanya; ni tampoc no encenen una llàntia i la posen sota el mesuró, sinó sobre el portallànties perquè faci llum als qui són a la casa. Que així mateix resplendeixi la vostra llum davant dels homes, de manera que vegin les vostres bones obres i hi glorifiquin el Pare del cel (Mt V, 14-16).

El treball professional —sigui quin sigui— es converteix en un canelobre que il·lumina els vostres col·legues i amics. Per això acostumo a repetir als qui s’incorporen a l’Opus Dei, i la meva afirmació val per a tots els qui m’escolteu: què m’importa que em diguin que en tal és un bon fill meu —un bon cristià—, però un mal sabater! Si no s’esforça per aprendre bé l’ofici, o bé per executar-lo amb cura, no podrà santificar-lo ni oferir-lo al Senyor; i la santificació del treball ordinari constitueix com si diguéssim la polleguera de la veritable espiritualitat per als qui —immergits en les realitats temporals— estem decidits a tractar Déu.

Lluiteu contra aquesta excessiva comprensió que cada u té amb si mateix: exigiu-vos! De vegades pensem massa en la salut; en el descans que no ha de faltar, justament perquè cal per al retorn a la feina amb renovades forces. Però aquest repòs —ja fa tants d’anys que ho vaig escriure— no és pas no fer res: és distreure’ns en activitats que exigeixen menys d’esforç.

En d’altres ocasions, amb falses excuses, som massa còmodes, ens oblidem de la beneïda responsabilitat que pesa damunt les nostres espatlles, ens conformem amb allò que basta per a sortir del compromís, ens deixem arrossegar per raons enganyoses perquè ens estiguem amb les mans plegades, mentre Satanàs i els seus aliats no fan vacances. Escolta amb atenció, i medita-ho, allò que escrivia sant Pau als cristians servents d’ofici: els instava que obeïssin els amos, no servint-los solament quan tenen els ulls posats en vosaltres, com si només creguéssiu plaure als homes, sinó com a servents de Crist que compleixen la voluntat de Déu de tot cor, servint amb amor, fent-vos càrrec que ho feu al Crist i no als homes (Eph VI, 6-7). ¡Quin bon consell perquè el seguim, tant tu com jo!

Demanem llum a Jesucrist Senyor Nostre, i preguem-li que ens ajudi a descobrir, a cada instant, aquest sentit diví que transforma la nostra vocació professional en la polleguera sobre la qual es fonamenta i gira la nostra crida a la santedat. A l’Evangeli, trobareu que Jesús era conegut com faber, filius Mariae (Mc VI, 3), l’obrer, el fill de Maria; així també nosaltres, amb un sant orgull, hem de demostrar amb fets que som treballadors!, homes i dones feiners!

Ja que ens hem de captenir sempre com a enviats de Déu, hem de tenir molt present que no el servim amb lleialtat quan abandonem la feina; quan no compartim amb els altres el deler i l’abnegació en el compliment dels compromisos professionals, quan podem ésser assenyalats com a dropos, informals, frívols, desordenats, mandrosos, inútils… Perquè qui negligeix aquestes obligacions, en aparença menys importants, difícilment vencerà en les altres de vida interior, que certament costen més. Qui és fidel en el mínim, és fidel en el molt, i qui és injust en el mínim, és injust en el molt (Lc XVI, 10).

Recordo també la temporada de la meva estada a Burgos, en aquella mateixa època. N’hi anaven tants, a passar uns dies amb mi, en temps de permís, deixant a part els qui Romanien destacats a les casernes de la zona. Com a habitatge compartia, amb uns pocs fills meus, la mateixa habitació d’un hotel atrotinat i, mancat encara d’allò que era més imprescindible, ens organitzàvem de manera que als qui venien —eren centenars!— no els faltés el necessari per a reposar i refer-se.

Tenia el costum de sortir a passejar per la vora de l’Arlanzón, mentre parlava amb ells, mentre escoltava les seves confidències, mentre tractava d’orientar-los amb el consell oportú que els confirmés o els obrís horitzons nous de vida interior; i sempre, amb l’ajuda de Déu, els animava, els estimulava, els encenia en la seva conducta de cristians. A vegades, els nostres passeigs, arribaven fins al monestir de Las Huelgas, i en d’altres ocasions ens escapàvem cap a la Catedral.

M’agradava pujar en una torre, per tal que contemplessin de prop la cresteria, una autèntica randa de pedra, fruit d’una obra pacient, costosa. Durant aquestes xerrades els feia veure que aquella meravella no es veia de baix estant. I a fi de materialitzar allò que tan sovint els havia explicat, els deia: això és el treball de Déu, l’obra de Déu!: acabar la tasca personal amb perfecció, amb bellesa, amb la finor d’aquestes delicades blondes de pedra. Comprenien, davant aquesta realitat que entrava pels ulls, que tot això era oració, un bonic diàleg amb el Senyor. Els qui van esmerçar les seves energies en aquesta feina, sabien perfectament que des dels carrers de la ciutat ningú no valoraria llur esforç: només era per a Déu. ¿Ho entens, ara, com pot acostar al Senyor la vocació professional? Fes tu el mateix que aquells picapedrers, i el teu treball també serà operatio Dei, una feina humana amb entranyes i perfils divins.