Llistat de punts

Considerem ara per uns instants els textos d’aquesta Missa del dimarts de Passió. Pensem de quina manera els homes es deïfiquen. Perquè cal que sapiguem distingir la deïficació bona de la deïficació dolenta. Parlarem d’humilitat, ja que aquesta és la virtut que ens ajuda a conèixer, simultàniament, la nostra misèria i la nostra grandesa.

La nostra misèria ressalta amb prou evidència. No vull dir les limitacions naturals: tantes grans aspiracions en les quals l’home somia i que, en canvi, mai no farà efectives, mal que sigui per falta de temps. Penso més aviat en allò que fem malament, en les caigudes, en les errades que podrien evitar-se i no s’eviten. Contínuament experimentem la nostra ineficàcia personal. Però, de vegades, sembla com si s’ajuntessin totes aquestes coses, com si se’ns manifestessin amb un major relleu, perquè ens adonem de la poqueta cosa que arribem a ser. Què hem de fer?

Expecta Dominum (Ps XXVI, 14 [Introit de la Missa]), espera en el Senyor; viu de l’esperança, ens suggereix l’Església, amb amor i amb fe. Viriliter age (Ps XXVI, 14 [Introit de la Missa]), comporta’t baronívolament. Què hi fa que siguem criatures de fang, si tenim l’esperança posada en Déu? I si mai una ànima sofreix una caiguda, un retrocés —cosa que no cal pas que s’esdevingui—, s’hi posa remei, com se sol fer en la vida ordinària amb la salut del cos, i tornem-hi!

Déu resisteix els superbs i dóna la seva gràcia als humils (Pet V, 5), ensenya l’apòstol sant Pere. En qualsevol època, en qualsevol situació humana, no hi ha altre camí —per a viure la vida divina— que el de la humilitat. ¿És que, per ventura, el Senyor es complau en la nostra humiliació? No. Què aconseguiria, amb el nostre abatiment el qui ho ha creat tot i manté i governa tot el que existeix? Déu només desitja la nostra humilitat, que ens buidem de nosaltres mateixos per tal de poder-nos omplir; pretén que no li posem obstacles, perquè —parlant com els homes— pugui cabre més gràcia seva en el nostre pobre cor. Perquè el Déu que ens inspira d’ésser humils és el mateix que transformarà el nostre cos miserable, conformement al seu cos glorificat, segons la força amb què pot sotmetre totes les coses a si mateix (Phil III, 21). Nostre Senyor ens fa seus, ens deïfica amb una deïficació bona.

Us recordo que si sou sincers, si us mostreu com sou, si us deïfiqueu, a base d’humilitat, no de supèrbia, vosaltres i jo estarem segurs en qualsevol ambient: podrem parlar sempre de victòries, i ens direm vencedors. Amb aquestes íntimes victòries de l’amor de Déu, que porten la serenitat, la felicitat de l’ànima, la comprensió.

La humilitat ens empenyerà a dur a terme grans empreses; però a condició que no perdem de vista la consciència de la nostra poquedat, amb un convenciment de la nostra pobra indigència que creixi de dia en dia. Admet sense vacil·lacions que ets un servent obligat a fer un gran nombre de serveis. No et gloriegis d’ésser anomenat fill de Déu —reconeguem la gràcia sense oblidar la nostra naturalesa-; no t’envaneixis si has servit bé, perquè has complert allò que havies de fer. El sol fa la seva feina, la lluna obeeix; els àngels compleixen llur missió. L’instrument escollit pel Senyor per als gentils, diu: jo no em mereixo el nom d’Apòstol, perquè he perseguit l’Església de Déu… No pretenguem tampoc nosaltres d’ésser lloats per nosaltres mateixos (St. Ambròs, Expositio Evangelii secundum Lucam, VIII, 32 [PL 15, 1774]): pels nostres mèrits, sempre mesquins.

Humilitat i alegria

Deslliureu-me de tot el que hi ha de dolent i pervers en l’home (Cfr. Ps XLII, 1 [Gradual de la Missa]). Novament el text de la Missa ens parla de la deïficació bona: destaca davant els nostres ulls la mala pasta de què som fets, amb totes les malvades inclinacions; i en acabat suplica: emitte lucem tuam (Ps XLII, 3 [Gradual de la Missa]) envieu la vostra llum i la vostra veritat que m’han guiat i conduït a la vostra muntanya santa. No em fa res de dir-vos que m’he emocionat en recitar aquestes paraules del Gradual.

¿Com ens hem de captenir per adquirir aquesta deïficació bona? Llegim a l’Evangeli que Jesús no volia anar a Judea perquè els jueus el cercaven per matar-lo (Ioh VII, 1). Ell, que amb un desig de la seva voluntat podria eliminar els seus enemics, també hi posava els mitjans humans. Ell, que era Déu i que en tenia prou amb una decisió seva per a canviar les circumstàncies, ens ha deixat una lliçó encantadora: no va anar a Judea. Els seus parents li van dir: no et quedis aquí, i vés-te’n a Judea, perquè també els teus deixebles vegin les obres que fas (Ioh VII, 3). Pretenien que en fes un espectacle. Ho veieu? ¿Veieu què és una lliçó de deïficació bona i de deïficació dolenta?

Deïficació bona: que esperin en Vós —canta l’Ofertori— els qui us coneixen, perquè Vós no abandoneu els qui us busquen (Ps IX, 11). I ve la joia d’aquella terrissa carregada de grapes, perquè no oblida mai les oracions dels pobles (Ps IX, 13), dels humils.