Llistat de punts

Algú de vosaltres, tal vegada, es pensarà que em refereixo exclusivament a un sector de persones selectes. No us enganyeu tan fàcilment, moguts per la covardia o per la comoditat. Tot al contrari: cal que sentiu la urgència divina d’ésser cadascú un altre Crist, ipse Christus, el mateix Crist; en poques paraules, la urgència que la nostra conducta discorri coherent amb les normes de la fe, ja que la nostra —la que hem de pretendre— no és pas una santedat de segona categoria, que no n’hi ha. I el principal requisit que se’ns demana —ben conforme a la nostra naturalesa—, consisteix a estimar: la caritat és el vincle de la perfecció (Col III, 14); caritat que hem de practicar d’acord amb els manaments explícits que el Senyor mateix establí: estimaràs el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima i amb tota la teva ment (Mt XXII, 37), sense reservar-nos res. És en això, que consisteix la santedat.

Després, en mirar la figuera seca, els deixebles van quedar parats i deien: com és que la figuera s’ha assecat de sobte? (Mt XXI, 20) Aquells primers dotze que han presenciat tants miracles de Crist, es tornen a meravellar; llur fe encara no cremava. Per això el Senyor assegura: Ben cert us ho dic, si teniu fe i no dubteu, no sols fareu això de la figuera, sinó que, si dèieu a aquesta muntanya: alça’t i tira’t al mar, es realitzaria (Mt XXI, 21). Jesucrist posa aquesta condició: que visquem de la fe, per tal com després serem capaços de fer moure les muntanyes. I n’hi ha tantes, de coses per a remoure… en el món i, primer de tot, en el nostre cor. Tants d’obstacles a la gràcia! Doncs fe; fe amb obres, fe amb sacrifici, fe amb humilitat. Perquè la fe ens converteix en criatures omnipotents: i tot allò que demanareu amb fe en l’oració, ho obtindreu (Mt XXI, 22).

L’home de fe sap judicar bé les qüestions terrenals, sap que això d’aquí baix és, en frase de la Mare Teresa, una mala nit en una mala posada (Cfr. Sta. Teresa de Jesús, Camino de perfección, 40, 9 [70, 4]). Renova el seu convenciment que la nostra existència a la terra és temps de feina i de brega, temps de purificació per a saldar el deute que hom deu a la justícia divina, pels nostres pecats. També sap que els béns temporals són mitjans, i els usa generosament, heroicament.

Aquí, a la presència de Déu, que ens presideix des del Sagrari —com enforteix aquesta proximitat real de Jesús!—, meditarem avui sobre aquest do suau de Déu, l’esperança que curulla les nostres ànimes d’alegria, spe gaudentes (Rom XII, 12), joiosos, perquè —si som fidels— ens espera l’Amor infinit.

No oblidem mai que, per a tothom —per a cada un de nosaltres, doncs— només hi ha dues maneres d’estar-se a la terra: s’hi viu una vida divina, sempre lluitant per agradar Déu; o bé s’hi viu una vida animal, més o menys humanament il·lustrada, quan hom prescindeix d’Ell. Mai no he concedit gaire pes als santons que es gloriegen de no ser creients: jo me’ls estimo molt, com tots els homes, germans meus; els admiro la bona voluntat que en determinats aspectes pot mostrar-se heroica, però els planyo, perquè tenen l’enorme desgràcia que els falta la llum i la calor de Déu, i la inefable alegria de l’Esperança teologal.

Un cristià sincer, coherent amb la seva fe, no actua més que de cara a Déu, amb una visió sobrenatural; treballa en aquest món, que estima apassionadament, ficat entre els afanys de la terra, amb l’esguard fit al Cel. Ens ho confirma sant Pau: quae sursum sunt quaerite; cerqueu les coses de dalt, on Crist seu a la dreta de Déu; assaboriu les coses del Cel, no les de la terra. Per tal com ja sou morts —a allò que és mundà, pel Baptisme—, i la vostra vida és amagada amb Crist en Déu (Col III, 1-3).