Llistat de punts

Si el cristià lluita per adquirir aquestes virtuts, la seva ànima es disposa a rebre eficaçment la gràcia de l’Esperit Sant: i les bones qualitats humanes es reforcen per les mocions que el Paràclit posa en la seva ànima. La Tercera Persona de la Trinitat Beatíssima —dolç hoste de l’ànima (Seqüència Veni, Sancte Spiritus)— regala els seus dons: do de saviesa, d’enteniment, de consell, de fortalesa, de ciència, de pietat, de temor de Déu (Cfr. Is XI, 2).

Hom nota aleshores el goig i la pau, la pau joiosa, l’alegria interior amb la virtut humana de l’alegria. Quan ens imaginem que tot s’esfondra davant els nostres ulls, no s’esfondra res, perquè Vós sou, Senyor, la meva força (Ps XLII, 2). Si Déu habita en la nostra ànima, tota la resta, per important que sembli, és accidental, transitòria: en canvi, nosaltres, en Déu, som la permanència.

L’Esperit Sant, amb el do de pietat, ens ajuda a considerar-nos amb certesa fills de Déu. I els fills de Déu, per què hem d’estar tristos? La tristesa és l’escòria de l’egoisme; si volem viure per al Senyor, no ens mancarà l’alegria, ni que descobrim les nostres errades i les nostres misèries. L’alegria penetra en la vida d’oració, fins que no tenim més remei que prorrompre en cants: perquè estimem, i cantar és cosa d’enamorats.

No concediu el més petit crèdit als qui presenten la virtut de la humilitat com un apocament humà, o com una condemna perpètua a la tristesa. Sentir-se fang, adobassat amb grapes, és una font contínua d’alegria; significa que hom es reconeix poca cosa davant de Déu: infant, fill. I, ¿hi ha alegria més gran que la de qui, sabent-se pobre i feble, també se sap fill de Déu? Per què ens entristim els homes? Perquè la vida a la terra no s’esdevé tal com nosaltres personalment ho esperàvem, perquè sorgeixen obstacles que impedeixen o dificulten de tirar endavant cap a la satisfacció d’allò que pretenem.

Res d’ això no passa, quan l’ànima viu aquesta realitat sobrenatural de la seva filiació divina. Si Déu està de part nostra, qui se’ns posarà en contra? (Rom VIII, 31) Que s’entristeixin els qui s’obstinen a no reconèixer-se fills de Déu, ho he anat dient sempre.

Per acabar, descobrim en la litúrgia d’avui dues peticions que han de sortir com sagetes, de la nostra boca i del nostre cor: concediu-nos, Senyor Totpoderós, que acomplint sempre els divins misteris meresquem d’acostar-nos als dons celestials (Postcomunió de la Missa). I, us preguem, Senyor, que ens concediu de servir-vos constantment segons la vostra voluntat (Oració Super populum). Servir, servir, fills meus, això fa per a nosaltres; ésser criats de tothom, per tal que els nostres dies el poble fidel augmenti en mèrits i en nombre (Oració Super populum).

Aquí, a la presència de Déu, que ens presideix des del Sagrari —com enforteix aquesta proximitat real de Jesús!—, meditarem avui sobre aquest do suau de Déu, l’esperança que curulla les nostres ànimes d’alegria, spe gaudentes (Rom XII, 12), joiosos, perquè —si som fidels— ens espera l’Amor infinit.

No oblidem mai que, per a tothom —per a cada un de nosaltres, doncs— només hi ha dues maneres d’estar-se a la terra: s’hi viu una vida divina, sempre lluitant per agradar Déu; o bé s’hi viu una vida animal, més o menys humanament il·lustrada, quan hom prescindeix d’Ell. Mai no he concedit gaire pes als santons que es gloriegen de no ser creients: jo me’ls estimo molt, com tots els homes, germans meus; els admiro la bona voluntat que en determinats aspectes pot mostrar-se heroica, però els planyo, perquè tenen l’enorme desgràcia que els falta la llum i la calor de Déu, i la inefable alegria de l’Esperança teologal.

Un cristià sincer, coherent amb la seva fe, no actua més que de cara a Déu, amb una visió sobrenatural; treballa en aquest món, que estima apassionadament, ficat entre els afanys de la terra, amb l’esguard fit al Cel. Ens ho confirma sant Pau: quae sursum sunt quaerite; cerqueu les coses de dalt, on Crist seu a la dreta de Déu; assaboriu les coses del Cel, no les de la terra. Per tal com ja sou morts —a allò que és mundà, pel Baptisme—, i la vostra vida és amagada amb Crist en Déu (Col III, 1-3).