Llistat de punts

El diumenge in albis em porta a la memòria una vella tradició piadosa de la meva terra. En aquest dia, en què la litúrgia convida a desitjar l’aliment espiritual —rationabile, sine dolo lac concupiscite (1 Pet II, 2 [Introit de la Missa]), glatiu per la llet de l’esperit i sense mescla de frau—, era costum aleshores que es dugués la Sagrada Comunió als malalts —no calia que fossin casos greus—, per tal que poguessin complir el precepte pasqual.

En algunes ciutats grans, cada parròquia organitzava una processó eucarística. Recordo dels meus anys d’estudiant universitari, que era corrent de topar-se, en el Coso de Saragossa, tres comitives formades només per homes —milers d’homes!—, amb uns grans ciris encesos. Gent ferma, que acompanyava el Senyor Sagramentat, amb una fe més gran que aquelles atxes que pesaven quilos.

Quan aquesta nit m’he despertat diverses vegades, he repetit, a tall de jaculatòria, quasi modo geniti infantes (Ibídem): com infants acabats de néixer… Pensava que aquesta invitació de l’Església ens va molt bé a tots els qui sentim la realitat de la filiació divina. Perquè ens convé de ser molt ferms, molt sòlids, amb un tremp capaç d’influir en l’ambient en el qual ens trobem; i, tanmateix, davant Déu, és tan bo que ens considerem fills petits!

Som fills de Déu

Quasi modo geniti infantes, rationabile, sine dolo lac concupiscite (Ibídem): com infants que acaben d’arribar al món, glatiu per la llet neta i pura de l’esperit. És estupend aquest versicle de sant Pere, i entenc molt bé que a continuació la litúrgia hi hagi afegit: exsultate Deo adiutori nostro: iubilate Deo lacob (Ps LXXX, 2 [Introit de la Missa]); salteu d’alegria en honor de Déu: aclameu el Déu de Jacob, que és també Senyor i Pare Nostre. Però m’agradaria que avui, tant vosaltres com jo, meditéssim no pas sobre el Sant Sagrament de l’Altar, que arrenca del nostre cor les més altes lloances a Jesús; ans voldria que ens deturéssim en aquesta certesa de la filiació divina i en alguna de les seves conseqüències, per a tots els qui pretenen de viure amb noble delit llur fe cristiana.

Per motius que no vénen al cas —però que bé coneix Jesús, que ens presideix des del Sagrari—, la vida m’ha emmenat a saber-me especialment fill de Déu, i he assaborit l’alegria de ficar-me al cor del meu Pare per rectificar, per purificar-me, per servir-lo, per comprendre i disculpar tothom, a base de l’amor seu i de la humiliació meva.

Per això, ara desitjo insistir en la necessitat que vosaltres i jo ens refem, ens despertem d’aquest somni de feblesa que ensopeix tan fàcilment, i tornem a percebre, d’una manera més profunda i alhora més immediata, la nostra condició de fills de Déu.

L’exemple de Jesús, tot el pas de Crist per aquells indrets d’orient, ens ajuden a penetrar-nos d’aquesta veritat. Si acceptem com a vàlid el testimoniatge dels homes —llegim en l’Epístola—, més gran és el testimoniatge de Déu (1 Ioh V, 9). I, en què consisteix el testimoniatge de Déu? Novament parla sant Joan: mireu quin amor tan gran ens ha tingut el Pare, volent que siguem anomenats fills de Déu i que ho siguem en realitat… Si, caríssims, ara nosaltres ja som fills de Déu (1 Ioh III, 1-2).

Al llarg dels anys, he intentat recolzar-me sense defallences en aquesta joiosa realitat. La meva oració, davant qualsevol circumstància, ha estat la mateixa, en tons diferents. Li he dit: Senyor, Vós m’heu posat aquí; Vós m’heu confiat això o allò, i jo confio en Vós. Sé que sou el meu Pare, i sempre he vist que els petits estan absolutament segurs dels seus pares. L’experiència sacerdotal m’ha confirmat que aquest abandó en mans de Déu empeny les animes a adquirir una pietat forta, profunda i serena, que impulsa a treballar constantment amb rectitud d’intenció.

L’exemple de Jesucrist

Quasi modo geniti infantes… M’ha fet molta alegria difondre pertot arreu aquesta mentalitat de fills petits de Déu, que ens farà assaborir les paraules que també són recollides en la litúrgia de la Missa: tot allò que ha nascut de Déu, venç el món (1 Ioh V, 4), supera les dificultats, aconsegueix la victòria, en aquesta gran batalla per la pau de les animes i de la societat.

La nostra saviesa i la nostra força estan justament en el fet de tenir la convicció de la nostra petitesa, del nostre no res davant els ulls de Déu; però és Ell qui ens estimula perquè ens moguem, al mateix temps, amb una segura confiança i prediquem Jesucrist, el seu Fill Unigènit, malgrat els nostres errors i les nostres misèries personals, sempre que juntament amb la feblesa no manqui la lluita a fi de superar-la.

M’haureu sentit repetir sovint aquell consell de l’Escriptura Santa: discite benefacere (Is I, 17), per tal com és ben cert que hem d’aprendre i ensenyar de fer el bé. Ens cal començar per nosaltres mateixos obstinant-nos a descobrir quin és el bé que hem d’ambicionar per a cadascun de nosaltres, per a cada un dels nostres amics, per a cada un dels homes. No conec cap camí millor per a considerar la grandesa de Déu: apreneu de servir, des d’aquest punt de mira inefable i senzill que ens fa veure que Ell és el nostre Pare i que nosaltres som fills seus.