Llistat de punts

En els primers anys de la dècada dels quaranta, jo anava molt per València. Aleshores no tenia cap mitjà humà i, amb aquells qui —com vosaltres ara— es reunien amb aquest pobre sacerdot, fèiem l’oració on bonament podíem, algunes tardes en una platja solitària. Com els primers amics del Mestre, us en recordeu? Escriu sant Lluc que, en sortir de Tir amb Pau, camí de Jerusalem, ens acompanyaren tots, amb les esposes i fills, fins als afores de la ciutat; i, posats de genolls a la riba, férem l’oració (Act XXI, 5).

Un dia, doncs, a darrera hora, durant una d’aquelles postes de sol meravelloses, veiérem que s’atansava una barca a la vora, i que saltaren a terra uns homes bruns, forts com roques, ben mullats, el tors nu, tan cremats per la brisa que semblaven ésser de bronze. Començaren a treure de l’aigua la xarxa atapeïda de peixos brillants com la plata, i la duien arrossegada per la barca. Estiraven amb molt de braó, els peus enfonsats a la sorra, amb una energia prodigiosa. Tot d’una vingué un nen, també molt colrat, s’acostà a la corda, l’agafà amb les manetes i va començar a estirar amb una evident poca traça. Aquells pescadors rudes, no gens refinats, degueren sentir que el cor se’ls estremia i deixaren que el menut col·laborés; no el van apartar, tot i que més aviat els destorbava.

Vaig pensar en vosaltres i en mi mateix; en vosaltres, que encara no us coneixia, i en mi; en aquestes estirades a la corda, cada dia, en tantes coses. Si ens presentem davant Déu Nostre Senyor com aquest petit, convençuts de la nostra feblesa però disposats a secundar els seus designis, assolirem més fàcilment la meta: arrossegarem la xarxa fins a la riba, curulla de fruit abundant, perquè allà on fallen les nostres forces, arriba el poder de Déu.

La pietat, tracte de fills

La pietat que neix de la filiació divina és una actitud profunda de l’ànima, que acaba per informar l’existència entera: es troba present en tots els pensaments, en tots els desigs, en tots els afectes. ¿No havíeu observat que en les famílies, els fills imiten els pares, fins i tot sense adonar-se’n: en repeteixen els gestos, els costums, coincideixen en tantes maneres de captenir-se?

Doncs això mateix s’esdevé en la conducta del bon fill de Déu: s’arriba a atènyer també —sense saber-ne el com, ni per quin camí— aquesta deïficació meravellosa, que ens ajuda a enfocar els esdeveniments amb el relleu sobrenatural de la fe; un estima tots els homes talment com els estima el Nostre Pare del Cel i —això és el que més compta— s’obté una empenta nova en l’esforç quotidià per acostar-nos al Senyor. Tant se val que hi hagi misèries, hi insisteixo, ja que aquí hi ha els braços amorosos del Nostre Pare Déu per a aixecar-nos.

Si us hi fixeu, hi ha una gran diferència quan cau un nen i quan cau una persona gran. Per als nens, la caiguda d’ordinari no té importància: ensopeguen tan sovint! I si se’ls escapen llàgrimes, el pare els diu: els homes no ploren. Així s’acaba l’incident, amb l’afany del noi per complaure son pare.

Mireu, en canvi, què passa si perd l’equilibri un home adult i cau a terra de bocaterrosa. Si no fos per la llàstima, provocaria hilaritat, rialles. Però pot ser que, a més a més, el cop tingui conseqüències greus, i que en un ancià fins i tot produeixi una fractura irreparable. En la vida interior, ens convé a tots ésser quasi modo geniti infantes, com aquests petitons, que semblen de goma, que frueixen fins i tot amb les patacades ja que de seguida s’aixequen i reprenen les corredisses; i tampoc no els manca —quan cal— el consol dels pares.

Si procurem comportar-nos com ells, els tomballons i els fracassos —d’altra banda inevitables— en la vida interior no desembocaran mai en amargor. Reaccionarem amb dolor però sense descoratjament, i amb un somrís que brolla, com aigua neta, de l’alegria de la nostra condició de fills d’aquest Amor, d’aquesta grandesa, d’aquesta saviesa infinita, d’aquesta misericòrdia, que és el nostre Pare. Durant els meus anys de servei al Senyor, he après d’ésser fill petit de Déu. I això us demano a vosaltres: que sigueu quasi modo geniti infantes, nens que desitgen la paraula de Déu, el pa de Déu, l’aliment de Déu, la fortalesa de Déu, perquè ens comportem en endavant com a homes cristians.

Sigueu molts nens! Com més, millor. Us ho diu l’experiència d’aquest sacerdot, que ha hagut d’aixecar-se molts cops de terra al llarg d’aquests trenta-sis anys —que llargs i que curts se m’han fet!—, de procurar complir una Voluntat precisa de Déu. Una cosa m’ha ajudat sempre: que continuo essent un nen, i que em poso contínuament a la falda de la meva Mare i en el Cor de Crist, el meu Senyor.

Les grans caigudes, les que causen serioses destrosses en l’ànima, i de vegades amb resultats gairebé sense remei, vénen sempre de la supèrbia de creure que som grans, autosuficients. En aquests casos, predomina en la persona com una mena d’incapacitat de demanar ajut a qui el pot donar: no tan sols a Déu; a l’amic, al sacerdot. I aquella pobra ànima, aïllada en la seva desgràcia, s’enfonsa en la desorientació, en el descoratjament.

Preguem a Déu, ara mateix, que no permeti mai que ens sentim satisfets, que acreixi sempre en nosaltres l’ànsia del seu auxili, de la seva paraula, del seu Pa, del seu consol, de la seva fortalesa; rationabile, sine dolo lac concupiscite: fomenteu la fam, l’aspiració d’ésser com nens. Convenceu-vos que és la millor manera de vèncer la supèrbia.

Persuadiu-vos que és l’únic remei per tal que la nostra manera d’obrar sigui bona, sigui gran, sigui divina. De debò us dic que si no canvieu i no us feu com els nens, no entrareu pas al regne del Cel (Mt XVIII, 3).

Novament em vénen al cap els records de la meva jovenesa. I quina demostració de fe no era! Em sembla que encara sento el cant litúrgic, que respiro l’aroma de l’encens, que veig milers i milers i milers d’homes, cadascun amb el seu brandó —que és com el símbol de la seva misèria—, però amb cor d’infants: una criatura que potser no aconsegueix alçar la mirada fins al rostre del pare. Reconeix i mira com és dolent i amarg per a tu, d’abandonar el teu Déu (Ier II, 19). Renovem la ferma decisió de no apartar-nos mai del Senyor pels afanys de la terra. Augmentem, amb propòsits concrets per a la nostra conducta, la set de Déu: com criatures que reconeixen la pròpia indigència, i cerquen, criden el seu Pare sense parar.

Però torno a allò que us comentava abans: cal aprendre d’ésser com nens, cal aprendre d’ésser fills de Déu. l, de passada, transmetre als altres aquesta mentalitat que, enmig de les febleses naturals, ens farà forts en la fe (I Pet V, 9), fecunds en les obres, i segurs en el camí, de manera que sigui quina sigui l’errada que puguem cometre, fins i tot la més desagradable, mai no vacil·larem a reaccionar, i a retornar a aquest camí ral de la nostra filiació divina que va a parar als braços oberts i expectants del nostre Pare Déu.

¿Qui de vosaltres no se’n recorda, dels braços del seu pare? Potser no eren tan afalagadors, ni tan dolços i delicats com els de la mare. Però aquells braços fornits, forts, ens estrenyien amb escalf i seguretat. Senyor, gràcies, per aquests braços durs. Gràcies per aquestes mans fortes. Gràcies per aquest cor tendre i ferm. Volia donar-vos gràcies també pels meus errors! No, que no els voleu! Però els compreneu, els disculpeu, els perdoneu.

Aquesta és la saviesa que Déu espera que exercitem en el tracte amb Ell. Això sí que és una manifestació de ciència matemàtica: reconèixer que som un zero a l’esquerra… Però el nostre Pare Déu ens estima a cada un tal com som; tal com som! Jo mateix —i no sóc res més que un pobre home— us estimo a cada un tal com sou. Imagineu-vos ara com deu ser l’Amor de Déu!, a condició que lluitem, que ens fiquem al cap de posar la vida en la línia de la nostra consciència, ben formada.