Llistat de punts

Enmig de la multitud, un d’aquells entesos que no encertaven ja a discernir les ensenyances revelades a Moisès, embullades per ells mateixos amb una estèril casuística, ha fet una pregunta al Senyor. Jesús obre els seus llavis divins per respondre a aquest doctor de la Llei i contesta pausadament, amb la segura persuasió d’aquell qui ho té ben experimentat: estimaràs el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima i amb tota la ment. Aquest és el primer i el màxim manament. El segon li és semblant: estimaràs el teu proïsme com a tu mateix. En aquests dos manaments culminen tota la llei i els profetes (Mt XXII, 37-40).

Ara fixeu-vos en el Mestre reunit amb els seus deixebles, en la intimitat del Cenacle. En acostar-se el moment de la seva Passió, el Cor de Crist, voltat d’aquells que Ell estima, esclata en flamarades inefables: un manament nou us dono: que us estimeu els uns als altres; que així com jo us he estimat, us estimeu també els uns als altres. En això coneixerà tothom que sou deixebles meus, si us teniu amor els uns als altres (Ioh XIII, 34-35).

Per acostar-se al Senyor mitjançant les pàgines del Sant Evangeli, recomano sempre que us esforceu a ficar-vos a l’escena de tal manera, que hi participeu com un personatge més. Així —jo ho sé de tantes ànimes normals i corrents que ho viuen—, us abstraureu com Maria, pendent de les paraules de Jesús o bé, com Marta, us atrevireu a manifestar-li sincerament les vostres inquietuds, fins i tot les més petites (Cfr. Lc X, 39-40).

Senyor, per què l’anomeneu nou, aquest manament? Tal com ho acabem de sentir, l’amor al proïsme era prescrit en l’Antic Testament, i també recordareu que Jesús, tan bon punt comença la seva vida pública, amplia aquesta exigència, amb una divina generositat: heu sentit que fou dit: estimaràs el teu proïsme i odiaràs el teu enemic. Doncs bé, jo us demano més: estimeu els vostres enemics fent el bé als qui us avorreixen i pregueu pels qui us persegueixen i calumnien (Mt V, 42-44).

Senyor, permeteu-nos d’insistir-hi: per què continueu anomenant nou aquest precepte? Aquella nit, poques hores abans d’immolar-vos a la Creu, durant aquella conversa entranyable amb els qui —a pesar de les seves flaqueses i misèries personals, com les nostres— us han acompanyat fins a Jerusalem, Vós ens vau revelar la mesura insospitada de la caritat: així com jo us he estimat. ¡Com no us havien d’entendre els Apòstols, si havien estat testimonis del vostre amor insondable!

L’anunci i l’exemple del Mestre esdevenen clars, precisos. Ha subratllat amb obres la seva doctrina. I, tot i així, molts cops he pensat que després de vint segles, encara continua essent un manament nou, perquè molt pocs homes s’han esforçat per practicar-lo; la resta, la majoria s’ha estimat i s’estima més fer el desentès. Amb un egoisme exacerbat, en conclouen: per què més complicacions, ja em basta i em sobra amb el meu.

Entre els cristians, una positura així no és vàlida. Si professem aquesta mateixa fe, si és de debò que ambicionem de trepitjar les nítides empremtes que els peus de Crist han deixat a la terra, no ens hem de conformar amb evitar als altres els mals que no ens desitgem nosaltres mateixos. Això és molt, però és molt poc, quan entenem que la mesura del nostre amor és definida pel comportament de Jesús. A més, Ell no ens proposa aquesta norma de conducta com una fita llunyana, com la coronació de tota una vida de lluita. És —ha d’ésser, hi insisteixo, perquè ho tradueixis en propòsits concrets— el punt de partida, ja que Nostre Senyor ho anteposa com a senyal previ: en això coneixeran que sou els meus deixebles.

Jesucrist, Senyor Nostre, s’encarnà i prengué la nostra naturalesa per mostrar-se a la humanitat com el model de totes les virtuts. Apreneu de mi, ens invita, que sóc benigne i humil de cor (Mt XI, 29).

Més endavant, quan explica als Apòstols el senyal pel qual els reconeixeran com a cristians, no diu: perquè sou humils. Ell és la puresa més sublim, l’Anyell immaculat. Res no podria tacar la seva santedat perfecta, sense màcula (Cfr. Ioh VIII, 46). Però tampoc no indica: s’adonaran que estan davant els meus deixebles perquè sou castos i nets.

Passà per aquest món amb el despreniment més complet dels béns de la terra. Tot essent el Creador i el Senyor de tot l’univers, li faltava fins i tot el lloc per a reclinar el cap (Cfr. Mt VIII, 20). Això no obstant, no comenta: sabran que sou dels meus perquè no us heu aferrat a les riqueses. S’està quaranta dies amb les seves nits, al desert, dejunant rigorosament (Cfr. Mt IV, 2), abans de dedicar-se a la predicació de l’Evangeli. I, d’igual manera, no afirma als seus: comprendran que serviu Déu, perquè no sou goluts ni bevedors.

La característica que distingirà els apòstols, els cristians autèntics de tots els temps, l’hem sentida: en això —justament en això— coneixeran tots que sou els meus deixebles, que us teniu amor els uns als altres (Ioh XIII, 35).

Em sembla perfectament lògic que els fills de Déu hagin restat sempre remoguts —com tu i jo, en aquests moments— davant aquesta insistència del Mestre. El Senyor no estableix com a prova de la fidelitat dels seus deixebles, els prodigis o els miracles inaudits, bé que els ha conferit el poder de fer-los, en l’Esperit Sant. Què els comunica? Coneixeran que sou els meus deixebles si us estimeu recíprocament (St. Basili, Regula efusius tractatae, III, 1 [PG 31, 918]).

Universalitat de la caritat

Amb el nom de proïsme, diu sant Lleó el Gran, no hem de considerar només els qui s’uneixen a nosaltres amb els llaços de l’amistat o del parentiu, sinó tots els homes, amb els quals tenim una naturalesa comuna… Un sol Creador ens ha fet, un sol Creador ens ha donat l’ànima. Tots gaudim d’un mateix cel i d’un mateix aire, dels mateixos dies i les mateixes nits i, per més que els uns són bons i d’altres són dolents, els uns justos i els altres injustos, Déu, malgrat tot, és generós i benigne amb tothom (St. Lleó el Gran, Sermo XII, 2 [PL 54, 170]).

Els fills de Déu ens forgem en la pràctica d’aquest manament nou, aprenem en l’Església a servir i a no ésser servits (Cfr. Mt XX, 28), i ens trobem amb forces per estimar la humanitat d’una manera nova, que tothom veurà com el fruit de la gràcia de Crist. El nostre amor no es confon amb una disposició sentimental, ni tampoc amb la simple companyonia, ni amb l’afany no gaire clar d’ajudar els altres per demostrar-nos a nosaltres mateixos que som superiors. No; és conviure amb el proïsme, venerar —hi insisteixo— la imatge de Déu que hi ha en cada home, procurant que ell també la contempli, perquè sàpiga adreçar-se a Crist.

Universalitat de la caritat significa, doncs, universalitat de l’apostolat; la traducció en obres i de debò, per la nostra banda, del gran deler de Déu, que vol que tots els homes se salvin i arribin al coneixement de la veritat (1 Tim II, 4).

Si cal estimar també els enemics —em refereixo a aquells que ens col·loquen entre els seus enemics: jo no em sento enemic de ningú ni de res—, caldrà estimar, més que més, els qui solament són lluny, els qui ens són menys simpàtics, els qui, per la llengua, la cultura o l’educació, semblen allò que és oposat a tu i a mi.

Com hem de fer oració

Com hem de fer oració? Goso assegurar, sense por d’equivocar-me, que hi ha moltes, infinites maneres de pregar, podria dir. Però jo voldria per a tots nosaltres l’autèntica oració dels fills de Déu, no la xerrameca dels hipòcrites, que han de sentir de Jesús: no tothom qui em diu: Senyor! Senyor! entrarà al Regne del Cel (Mt VII, 21). Els qui es mouen per la hipocresia potser assoliran la remor de l’oració —escrivia sant Agustí—, però no la seva veu, perquè allí hi falta la vida (St. Agustí, Enarrationes in Psalmos, 139, 10 [PL 37, 1809]), i és absent l’afany de complir la Voluntat del Pare. Que les nostres exclamacions de Senyor!, vagin unides al desig eficaç de convertir en realitat aquestes mocions interiors, que l’Esperit Sant desperta en la nostra ànima.

Hem d’esforçar-nos, perquè per part nostra no resti ni una ombra de duplicitat. La primera condició que cal per a desterrar aquest mal que el Senyor condemna durament, és procurar comportar-se amb la disposició clara, habitual i actual, d’aversió al pecat. De manera ferma, amb sinceritat, hem de sentir —en el cor i en el cap— un horror al pecat greu. I també ha de ser una actitud nostra, arrelada profundament, la d’abominar el pecat venial deliberat, aquestes claudicacions que no ens priven la gràcia divina, bé que afebleixen els canals pels quals ens arriba.

Mai no m’he cansat i, amb la gràcia de Déu, no em cansaré mai de parlar d’oració. Fins al 1930, quan s’atansaven a mi, jove sacerdot, persones de totes les condicions —universitaris, obrers, sans i malalts, rics i pobres, sacerdots i seglars—, que miraven d’acompanyar el Senyor de més a prop, sempre els aconsellava: pregueu. I si n’hi havia algun que em responia: no sé ni tan solament com començar, li recomanava que es posés a la presència del Senyor i que li manifestés la seva inquietud, el seu ofec, amb aquesta mateixa queixa: Senyor, que no en sé! I així tants cops, en aquelles humils confidències, es concretava la intimitat amb Crist, un tracte assidu amb Ell.

Han passat molts anys, i no conec cap altra recepta. Si no et consideres preparat, ves a Jesús com ho feien els seus deixebles: ensenyeu-nos de pregar! (Lc XI, 1). Veuràs com l’Esperit Sant ajuda la nostra feblesa, perquè nosaltres no sabem què hem de demanar per pregar com cal, però el mateix Esperit facilita els nostres precs amb gemecs inefables (Rom VIII, 26), que no es poden contar, per tal com no hi ha maneres adients per a descriure’n tota la profunditat.

Quina fermesa que ens ha de donar la Paraula divina! No m’he inventat res, quan —al llarg del meu ministeri sacerdotal— he repetit i repeteixo incansablement aquest consell. És recollit a la Sagrada Escriptura, i d’aquí l’he après jo: Senyor! No em sé dirigir a Vós! Senyor, ensenyeu-nos de pregar! I ve tota aquesta insistència amorosa —llum, foc, ventada impetuosa— de l’Esperit Sant, que encén la flama i la fa capaç de provocar incendis d’amor.