Llistat de punts

En els primers anys de la dècada dels quaranta, jo anava molt per València. Aleshores no tenia cap mitjà humà i, amb aquells qui —com vosaltres ara— es reunien amb aquest pobre sacerdot, fèiem l’oració on bonament podíem, algunes tardes en una platja solitària. Com els primers amics del Mestre, us en recordeu? Escriu sant Lluc que, en sortir de Tir amb Pau, camí de Jerusalem, ens acompanyaren tots, amb les esposes i fills, fins als afores de la ciutat; i, posats de genolls a la riba, férem l’oració (Act XXI, 5).

Un dia, doncs, a darrera hora, durant una d’aquelles postes de sol meravelloses, veiérem que s’atansava una barca a la vora, i que saltaren a terra uns homes bruns, forts com roques, ben mullats, el tors nu, tan cremats per la brisa que semblaven ésser de bronze. Començaren a treure de l’aigua la xarxa atapeïda de peixos brillants com la plata, i la duien arrossegada per la barca. Estiraven amb molt de braó, els peus enfonsats a la sorra, amb una energia prodigiosa. Tot d’una vingué un nen, també molt colrat, s’acostà a la corda, l’agafà amb les manetes i va començar a estirar amb una evident poca traça. Aquells pescadors rudes, no gens refinats, degueren sentir que el cor se’ls estremia i deixaren que el menut col·laborés; no el van apartar, tot i que més aviat els destorbava.

Vaig pensar en vosaltres i en mi mateix; en vosaltres, que encara no us coneixia, i en mi; en aquestes estirades a la corda, cada dia, en tantes coses. Si ens presentem davant Déu Nostre Senyor com aquest petit, convençuts de la nostra feblesa però disposats a secundar els seus designis, assolirem més fàcilment la meta: arrossegarem la xarxa fins a la riba, curulla de fruit abundant, perquè allà on fallen les nostres forces, arriba el poder de Déu.

Per motius que no vénen al cas —però que bé coneix Jesús, que ens presideix des del Sagrari—, la vida m’ha emmenat a saber-me especialment fill de Déu, i he assaborit l’alegria de ficar-me al cor del meu Pare per rectificar, per purificar-me, per servir-lo, per comprendre i disculpar tothom, a base de l’amor seu i de la humiliació meva.

Per això, ara desitjo insistir en la necessitat que vosaltres i jo ens refem, ens despertem d’aquest somni de feblesa que ensopeix tan fàcilment, i tornem a percebre, d’una manera més profunda i alhora més immediata, la nostra condició de fills de Déu.

L’exemple de Jesús, tot el pas de Crist per aquells indrets d’orient, ens ajuden a penetrar-nos d’aquesta veritat. Si acceptem com a vàlid el testimoniatge dels homes —llegim en l’Epístola—, més gran és el testimoniatge de Déu (1 Ioh V, 9). I, en què consisteix el testimoniatge de Déu? Novament parla sant Joan: mireu quin amor tan gran ens ha tingut el Pare, volent que siguem anomenats fills de Déu i que ho siguem en realitat… Si, caríssims, ara nosaltres ja som fills de Déu (1 Ioh III, 1-2).

Al llarg dels anys, he intentat recolzar-me sense defallences en aquesta joiosa realitat. La meva oració, davant qualsevol circumstància, ha estat la mateixa, en tons diferents. Li he dit: Senyor, Vós m’heu posat aquí; Vós m’heu confiat això o allò, i jo confio en Vós. Sé que sou el meu Pare, i sempre he vist que els petits estan absolutament segurs dels seus pares. L’experiència sacerdotal m’ha confirmat que aquest abandó en mans de Déu empeny les animes a adquirir una pietat forta, profunda i serena, que impulsa a treballar constantment amb rectitud d’intenció.

L’exemple de Jesucrist

Quasi modo geniti infantes… M’ha fet molta alegria difondre pertot arreu aquesta mentalitat de fills petits de Déu, que ens farà assaborir les paraules que també són recollides en la litúrgia de la Missa: tot allò que ha nascut de Déu, venç el món (1 Ioh V, 4), supera les dificultats, aconsegueix la victòria, en aquesta gran batalla per la pau de les animes i de la societat.

La nostra saviesa i la nostra força estan justament en el fet de tenir la convicció de la nostra petitesa, del nostre no res davant els ulls de Déu; però és Ell qui ens estimula perquè ens moguem, al mateix temps, amb una segura confiança i prediquem Jesucrist, el seu Fill Unigènit, malgrat els nostres errors i les nostres misèries personals, sempre que juntament amb la feblesa no manqui la lluita a fi de superar-la.

M’haureu sentit repetir sovint aquell consell de l’Escriptura Santa: discite benefacere (Is I, 17), per tal com és ben cert que hem d’aprendre i ensenyar de fer el bé. Ens cal començar per nosaltres mateixos obstinant-nos a descobrir quin és el bé que hem d’ambicionar per a cadascun de nosaltres, per a cada un dels nostres amics, per a cada un dels homes. No conec cap camí millor per a considerar la grandesa de Déu: apreneu de servir, des d’aquest punt de mira inefable i senzill que ens fa veure que Ell és el nostre Pare i que nosaltres som fills seus.