Llistat de punts

Continua l’escena evangèlica: i li enviaren els seus deixebles —dels fariseus— juntament amb alguns herodians per dir-li: Mestre (Mt XXII, 16). Mireu de quina manera més recargolada li diuen Mestre; fan veure que són admiradors i amics, li dispensen un tractament que es reserva a l’autoritat, de la qual hom espera rebre una ensenyança. Magister, scimus quia verax es (Ibídem), sabem que sou veraç… quina astúcia tan infame! ¿Heu vist un doble sentit més gros? Aneu amb compte, per aquest món. No sigueu cautelosos, desconfiats; però, certament, heu de sentir damunt les espatlles —recordant aquella imatge del Bon Pastor que apareix a les catacumbes— el pes d’aquesta ovella, que no és una ànima sola, sinó l’Església entera, la humanitat entera.

Acceptant airosament aquesta responsabilitat, sereu audaços i sereu prudents per defensar i proclamar els drets de Déu. I aleshores, per l’enteresa del vostre capteniment, molts us consideraran i us diran mestres, sense que vosaltres ho pretengueu: que no busquem la glòria terrena. Però no us estranyeu si, entre tants que se us acosten, s’insinuen aquells que únicament pretenen adular-vos. Graveu en les vostres ànimes això que m’heu sentit repetir tantes vegades: ni les calumnies, ni les murmuracions, ni els respectes humans, ni el què diran, i molt menys les lloances hipòcrites, no ens han d’impedir mai de complir les nostres obligacions.

Actuar amb rectitud

Si a cada moment no traiem de l’Evangeli conseqüències per a la vida actual, és que no hi meditem prou. Molts de vosaltres sou joves; d’altres ja haureu entrat en la maduresa. Tots voleu, volem —si no, no seríem aquí—, produir bons fruits. Intentem de posar, en la conducta nostra, l’esperit de sacrifici, l’afany de negociar amb el talent que el Senyor ens ha confiat, perquè sentim el zel diví per les ànimes. Però no fóra la primera vegada que, a pesar de tanta bona voluntat, algú caigués en la trampa d’aquesta barreja —ex pharisaeis et herodianis (Mc XII, 13)— composta potser per aquells qui, d’una manera o d’una altra, haurien de defensar els drets de Déu, per ser cristians i, en canvi, aliats i confosos amb els interessos de les forces del mal, encerclen insidiosament d’altres germans en la fe, d’altres servidors del mateix Redemptor.

Sigueu prudents i obreu sempre amb senzillesa, una virtut tan pròpia del bon fill de Déu. Mostreu-vos naturals en el vostre llenguatge i en la vostra actuació. Arribeu al fons dels problemes; no resteu a la superfície. Tingueu present que cal comptar per endavant amb el disgust d’altri i amb el propi, si de veritat volem complir santament i amb honradesa les nostres obligacions de cristians.

No s’hi val a amagar-se en les raons aparentment pietoses, per expoliar els altres d’allò que els pertany: si un diu: jo estimo Déu, però odia el seu germà, és un mentider (1 Ioh IV, 20). Però també s’enganya qui regateja al Senyor l’amor i la reverència —l’adoració— que li són deguts com a Creador i Pare Nostre; i qui es nega a obeir-li els manaments, amb la falsa excusa que n’hi ha algun que resulta incompatible amb el servei als homes, ja que sant Joan ens avisa ben clarament que coneixem que estimem els fills de Déu en això: si estimem Déu i complim els seus manaments. Perquè l’amor a Déu consisteix a guardar els seus manaments, manaments que no són feixucs (1 Ioh V, 2-3).

Potser en sentireu molts —en nom de la funcionalitat, si no de la caritat!— que peroren i s’inventen teories, a fi de retallar les mostres de respecte i d’homenatge a Déu. Tot el que sigui per a honorar el Senyor els sembla excessiu. No els en feu cas: vosaltres continueu el vostre camí. Aquestes elucubracions es limiten a controvèrsies que no condueixen a res, si no és a escandalitzar les ànimes i a impedir que s’acompleixi el precepte de Jesucrist, de donar a cadascú el que sigui seu, de practicar amb una delicada enteresa la virtut santa de la justícia.

Deures de justícia amb Déu i amb els homes

Gravem-ho bé a la nostra ànima, perquè se’ns noti en la conducta: primer, justícia amb Déu. Aquesta és la pedra de toc de la veritable fam i set de justícia (Mt V, 6), que la distingeix de la cridòria dels envejosos, dels ressentits, dels egoistes i cobdiciosos… Perquè negar al Nostre Creador i Redemptor el reconeixement dels béns abundosos i inefables que ens concedeix, enclou la més tremenda i ingrata de les injustícies. Vosaltres, si de debò us esforceu per ser justos, considerareu sovint la vostra dependència de Déu —perquè, què tens tu que no ho hagis rebut? (1 Cor IV, 7)—, per omplir-vos d’agraïment i de desigs de correspondre a un Pare que ens estima amb bogeria.

Aleshores s’avivarà en vosaltres l’esperit bo de pietat filial, que us farà que tracteu el bon Déu amb tendresa de cor. Quan els hipòcrites us plantegin el dubte si el Senyor té dret a demanar-vos tant, no us deixeu enganyar. Tot el contrari, us posareu en presència de Déu sense condicions, dòcils, com l’argila en mans del terrissaire (Ier XVIII, 6) i li confessareu rendidament: Deus meus et omnia!, Vós sou el meu Déu i el meu tot. I si alguna vegada us arriba el cop inesperat, la tribulació immerescuda de la part dels homes, sabreu cantar amb una alegria nova: que es faci, que es compleixi, que sigui alabada i eternament exalçada la justíssima i amabilíssima Voluntat de Déu, sobre totes les coses. Amén. Amén.

Estem obligats a defensar la llibertat personal de tothom, sabent que és Jesucrist qui ens ha adquirit aquesta llibertat (Gal V, 1); si no ho fem així, amb quin dret reclamarem la nostra? Hem de difondre també la veritat, perquè veritas liberabit vos (Ioh VIII, 32), la veritat ens allibera, mentre que la ignorància esclavitza. Hem de sostenir el dret de tots els homes de viure, de posseir el que sigui necessari per menar una existència digna, de treballar i de descansar, d’elegir estat, de formar una llar, de dur fills al món dins el matrimoni i poder educar-los; de passar serenament el temps de la malaltia o de la vellesa, d’accedir a la cultura, d’associar-se amb els altres ciutadans per assolir fins lícits, i, en primer terme, conèixer i estimar Déu amb plena llibertat, perquè la consciència —si és recta— descobrirà les empremtes del Creador en totes les coses.

Justament per això, és obligat de repetir —no em poso en política, sinó que afirmo la doctrina de l’Església— que el marxisme és incompatible amb la fe de Crist. ¿És que hi ha res més oposat a la fe, que un sistema que ho basa tot a eliminar de l’ànima la presència amorosa de Déu? Digueu-ho ben fort, de manera que se senti clarament la vostra veu: per practicar la justícia, no ens cal el marxisme per a res. Al contrari, aquest error gravíssim, per les seves solucions exclusivament materialistes que ignoren el Déu de la pau, posa entrebancs per atènyer la felicitat i l’avinença dels homes. Dins el cristianisme trobem la bona llum que sempre dóna una resposta a tots els problemes: n’hi ha prou que us aferreu sincerament a ésser catòlics, non verbo neque lingua, sed opere et veritate (1 Ioh III, 18), no amb paraules ni amb la llengua, sinó amb obres i de veritat: digueu-ho, sempre que se us en presenti l’ocasió —cerqueu-la, si cal—, sense reticències, sense por.