Llistat de punts

Amb aquesta perspectiva, convenceu-vos que si de debò volem seguir el Senyor de prop i prestar un servei autèntic a Déu i a la humanitat entera, hem d’estar seriosament despresos de nosaltres mateixos: dels dons de la intel·ligència, de la salut, de l’honra, de les ambicions nobles, dels triomfs, dels èxits.

Em refereixo també —perquè fins aquí ha d’arribar la teva decisió— a aquestes il·lusions netes, amb les quals busquem exclusivament de donar tota la glòria a Déu i alabar-lo, ajustant la nostra voluntat a aquesta norma clara i precisa: Senyor, vull això o allò només si a Vós us agrada, perquè si no, a mi, per a què m’interessa? Així clavem un cop mortal a l’egoisme i a la vanitat, que serpentegen en totes les consciències; al mateix temps que assolim la veritable pau en les nostres animes, amb un deseiximent que acaba en la possessió de Déu, com més va més íntima i més intensa.

Per a imitar Jesucrist, el cor s’ha de veure del tot lliure d’adherències. Si algú vol venir darrera meu, que es negui a si mateix, que es carregui la seva creu i que em segueixi. Perquè aquell qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà; però, qui perdi la seva vida per causa meva, la trobarà. Perquè ¿què en traurà, l’home, de guanyar tot el món, si perd la seva ànima? (Mt XVI, 24-26). I comenta sant Gregori: no n’hi hauria prou amb viure deseixits de les coses, si no renunciéssim, a més, a nosaltres mateixos. Però… on anirem, fora de nosaltres? Qui és el qui renuncia, si es deixa a si mateix? (St. Gregori el Gran, Homiliae in Evangelia, XXXII, 2 [PL 76, 1233]).

Sapigueu que una cosa és la nostra situació com a caiguts pel pecat; i una altra cosa quant a formats per Déu. D’una forma hem estat creats, i és en una altra que ens trobem a causa de nosaltres mateixos. Renunciem-nos, tocant a allò en què ens hem convertit pecant, i mantinguem-nos segons que hem estat constituïts per la gràcia. Així, el qui ha estat superbiós, si convertit a Crist es fa humil, ja ha renunciat a si mateix; si un luxuriós passa a una vida de continència, també s’ha renunciat en allò que era abans; si un avar ja no sent cobejança i en comptes d’apoderar-se d’allò que no és seu, comença a esdevenir generós amb les coses pròpies, certament s’ha negat a si mateix.

Senyoriu del cristià

Cors generosos, amb un despreniment de debò, demana el Senyor. Ho aconseguirem si deixem anar amb enteresa les amarres o els fils subtils que ens lliguen al nostre jo. No us amagaré que aquest determini demana una lluita constant, un salt per damunt de l’enteniment personal i de la pròpia voluntat, un renunciament —en poques paraules— més ardu que l’abandó dels béns materials més cobejats.

Aquesta generositat que el Mestre va predicar, que Ell espera de tots els cristians, comporta necessàriament manifestacions externes. Jesucrist coepit facere et docere (Act I, 1): abans que amb la paraula, va anunciar la seva doctrina amb les obres. L’heu vist néixer en un estable, en la fretura més absoluta, i l’heu vist reclinat damunt la palla d’una menjadora fent els seus primers sons a la terra. Després, durant els anys dels seus itineraris apostòlics, entre molts d’altres exemples, recordareu la clara advertència a un dels qui es van oferir per acompanyar-lo com a deixeble: les guineus tenen caus i els ocells del cel nius; però el Fill de l’home no té on reclinar el cap (Lc IX, 58). I no deixeu de contemplar aquella escena que recull l’Evangeli, en què els Apòstols, per apaivagar la fam, arrenquen pel camí, un dissabte, unes espigues de blat(Cfr. Mc II, 23).

Si voleu actuar a cada moment com a senyors de vosaltres mateixos, us aconsello que feu tot el que pugueu per estar despresos de tot, sense por, sense temences ni recels. Després, quan atengueu i compliu les vostres obligacions personals, familiars…, empreu els mitjans terrenals honestos amb rectitud, pensant en el servei a Déu, a l’Església, als de casa vostra, a la vostra feina professional, al vostre país, a la humanitat entera. Mireu que allò que importa no es concreta en la materialitat de posseir tal cosa o bé de mancar de tal altra, sinó en captenir-se segons la veritat que ens ensenya la nostra fe cristiana: els béns creats són solament això: mitjans. Rebutgeu, doncs, els mirallets de considerar-los com quelcom definitiu: No us amuntegueu tresors a la terra, on el corc i el rovell els malmeten i on els lladres furguen i els roben. Més aviat amuntegueu-vos tresors al cel, on ni el corc ni el rovell no els malmeten, i on els lladres ni furguen ni els roben: que allí on tens el tresor, allí tindràs també el cor (Mt VI, 19-20).

Quan algú centra la seva felicitat exclusivament en les coses d’aquí baix —he estat testimoni de veritables tragèdies—, perverteix el seu ús raonable i destrueix l’ordre disposat sàviament pel Creador. Aleshores el cor resta trist i insatisfet; s’endinsa per camins d’un descontentament etern i acaba esclavitzat ja a la terra, víctima d’aquests mateixos béns que potser han estat obtinguts amb esforços i renúncies sense fi. Però, per damunt de tot, us recomano que no oblideu mai que Déu no cap, no habita en un cor enfangat per un amor sense ordre, tosc i inútil. Ningú no pot servir dos senyors, perquè, o bé avorrirà l’un i s’afeccionarà a l’altre, o bé estimarà el primer i menysprearà l’altre: no podeu servir Déu i les riqueses (Mt VI, 24). Ancorem, doncs, el cor en l’amor capaç de fer-nos feliços… Desitgem els tresors del cel (St Joan Crisòstom, In Matthaeum homiliae, LXIII, 3 [PG 58, 607]).

Fa molts anys —més de vint-i-cinc— jo anava per un d’aquests menjadors de caritat, per a captaires que no tastaven cada dia res més que el menjar que allí els donaven. Es tractava d’un local gran que atenien un grup de bones senyores. Després de la primera distribució i per tal de recollir les sobralles, hi anaven uns altres captaires, i d’entre els d’aquest segon grup, n’hi va haver un que em va cridar l’atenció: era propietari duna cullera de peltre! Se la treia amb tota cura de la butxaca, amb cobdícia, se la mirava amb fruïció, i així que havia acabat d’assaborir la seva ració, tornava a mirar-se la cullera amb uns ulls que deien: és meva!, hi feia dues llepades per netejar-la i se la guardava altra vegada tot satisfet entre els plecs dels seus parracs. De debò, era seva! Un pobrissó miserable, que entre aquella gent, companya de desventures, es considerava ric.

Per aquells temps, jo coneixia una senyora, amb títol nobiliari, Gran d’Espanya. Davant Déu, això no compta per a res: tots som iguals, tots fills d’Adam i d’Eva, criatures febles, amb virtuts i defectes, capaços —si el Senyor ens abandona— dels crims pitjors. Des que Crist ens ha redimit, no hi ha diferència de raça, ni de llengua ni de color, ni de nissaga, ni de riqueses…: tots som fills de Déu. Aquesta persona, de la qual ara us parlo, residia en una casa de llinatge, però no despenia per a si mateixa ni dues pessetes el dia. En canvi, retribuïa molt bé el servei, i la resta era destinada a ajudar els necessitats, mentre passava, ella mateixa, privacions de tota mena. No li faltaven, a aquesta dona, molts d’aquests béns que tanta gent ambiciona, però ella era personalment pobra, molt mortificada, despresa de tot per complet. M’heu entès? Ens basta, a més, escoltar les paraules del Senyor: benaurats els pobres en l’esperit, perquè d’ells és el regne del cel (Mt V, 3).

Si vols arribar a tenir aquest esperit, t’aconsello que siguis moderat amb tu mateix, i molt generós amb els altres; evita les despeses supèrflues per luxe, per vel·leïtat, per vanitat, per comoditat…; no et creïs necessitats. En un mot, aprèn com sant Pau de viure en la pobresa i de viure en l’abundor, d’estar sadollat i de tenir fam, que et sobri i que pateixis penúria: tot ho puc en Aquell qui em conforta (Phil IV, 12-13). I com l’Apòstol, així també sortirem vencedors de la lluita espiritual, si mantenim el cor deseixit, lliure de lligams.

Tots els qui venim a la palestra de la fe, diu sant Gregori el Gran, assumim al nostre càrrec la lluita contra els esperits malignes. Els dimonis no posseeixen res d’aquest món i, per tant, com que hi vénen despullats, nosaltres també hem de lluitar despullats. Ja que si n’hi ha un que està vestit lluita amb un altre que no té roba, aviat anirà per terra, per tal com l’enemic ja té per on agafar-lo. ¿I què són les coses de la terra, sinó una mena d’indumentària? (St. Gregori el Gran, Homiliae in Evangelia, XXXII, 2 [PL 76, 1233]).

Ens hem d’exigir en la vida quotidiana, a fi de no inventar-nos falsos problemes, necessitats artificioses, que en últim terme vénen de l’envaniment, del capritx, d’un esperit regalat i peresós. Hem d’anar cap a Déu amb passos ràpids, sense pesos morts ni noses que facin difícil la marxa. Justament perquè la pobresa d’esperit no consisteix a no tenir, sinó a estar deslligats de debò, hem de romandre amatents per no enganyar-nos amb motius imaginaris de força major. Cerqueu allò que sigui suficient, cerqueu allò que basti. I no vulgueu res més. Tot el que sobrepassi és angoixa, no alleujament; en comptes d’aixecar-nos, ens deixa apesarats (St. Agustí, Sermo LXXXV, 6 [PL 38, 523]).

Si descendeixo en aquests consells, no em baso en situacions estranyes, anormals o complicades. Sé d’algú que feia servir, com a registres per als llibres, una papers en què escrivia algunes jaculatòries que l’ajudaven a mantenir la presència de Déu. I li va venir el desig de conservar amb afecte aquell tresor, fins que es va adonar que s’estava afeccionant massa a aquells paperets. Ja veieu quin model de virtuts! No em faria res de manifestar-vos totes les meves misèries, si això us havia de servir d’alguna cosa. Estiro tant els records perquè a tu potser et passa el mateix: els teus llibres, la teva roba, la teva taula, els teus… ídols de quincalla.

En casos així, us recomano que consulteu el vostre director espiritual, sense ànim pueril ni escrupolós. De vegades n’hi haurà prou, com a remei, amb la petita mortificació de prescindir de l’ús d’alguna cosa durant un temps curtet. O bé, en un altre ordre, tampoc no passa res si un dia renuncies al mitjà de transport que empres habitualment i dónes a tall d’almoina la quantitat estalviada, encara que sigui qüestió de molt poc diner. A totes passades, si tens esperit de despreniment, no deixaràs de descobrir ocasions contínues, discretes i eficaces, d’exercitar-lo.

Ara que us he obert la meva ànima, necessito confessar-vos així mateix que tinc una forta inclinació a la qual mai no voldria renunciar: la d’estimar-vos de debò a tots vosaltres. Ho he aprés del millor Mestre, i m’agradaria seguir-ne fidelíssimament l’exemple, estimant sense límits les ànimes, començant pels qui em rodegen. ¿No us commou aquesta caritat ardent —aquest afecte!— de Jesucrist, que utilitza l’Evangelista per designar un dels seus deixebles?: quem diligebat lesus (Ioh XIII, 23), aquell que Ell estimava.