Llistat de punts

No se me’n va de la memòria una ocasió —d’ això ja fa molt de temps— en què vaig anar a pregar a la Catedral de València, i vaig passar per davant del sepulcre del Venerable Ridaura. Em van explicar aleshores que a aquest sacerdot, quan ja era molt vell i li preguntaven: quants anys té, vostè?, ell, molt convençut, responia en valencià: poquets, els que fa que serveixo Déu. Per a bastants de vosaltres, hom compta encara amb els dits de la mà els anys, des que us vau decidir a tractar Nostre Senyor, a servir-lo enmig del món, en el vostre propi ambient i a través de la pròpia professió o ofici. Aquest detall no hi fa gran cosa; el que interessa, en canvi, és que gravem amb foc en l’ànima, la certesa que la invitació a la santedat, adreçada per Jesucrist a tots els homes sense excepció, exigeix que cadascú conreï la vida interior, que s’exerciti diàriament en les virtuts cristianes; i no pas d’una manera qualsevol, ni per damunt del que és corrent, ni tan sols d’una manera excel·lent: hem d’esforçar-nos-hi fins a l’heroisme, en el sentit més fort i contundent de l’expressió.

Certament, es tracta d’un objectiu elevat i ardu. Però no em perdeu de vista que el sant no neix: es forja en el joc continu de la gràcia divina i de la correspondència humana. Tot allò que es desenvolupa —ens adverteix un dels escriptors cristians dels primers segles, referint-se a la unió amb Déu—, comença per ser petit. És alimentant-se gradualment com, amb progressos constants, arriba a fer-se gran (St. Marc Eremita. De lege spirituali, CLXXII [PL 65, 926]). Per això jo et dic que, si vols portar-te com un cristià conseqüent —sé que hi estàs disposat, malgrat que tantes vegades et costi de vèncer o d’empènyer cap dalt amb aquest pobre cos—, cal que estiguis vigilant extremadament en els detalls més nimis, perquè la santedat que Nostre Senyor t’exigeix s’obté complint amb amor de Déu el treball, les obligacions de cada dia, que gairebé sempre es componen de menudes realitats.