Llistat de punts

És l’hora d’acudir a la teva Mare beneïda del Cel, perquè t’aculli als seus braços i t’obtingui del seu Fill una mirada de misericòrdia. I procura de seguida treure propòsits concrets: talla d’una vegada, encara que et faci mal, aquest doblec que et destorba, i que Déu i tu coneixeu bé. La supèrbia, la sensualitat, la manca de sentit sobrenatural s’aliaran per xiuxiuejar-te: això? Però si es tracta d’una circumstància de res, una rucada insignificant! Tu, sense dialogar més amb la temptació, respon: també em lliuraré a aquesta exigència divina! I la raó no et faltarà: l’amor es demostra d’una manera especial en petiteses. Ordinàriament, els sacrificis que ens demana el Senyor, els més ardus, són minúsculs, però tan continuats i valuosos com els batecs del cor.

¿Quantes mares has conegut com a protagonistes d’un acte heroic, extraordinari? Poques, molt poques. I, tot i així, de mares heroiques, heroiques de debò, que no apareixen com a figures de res d’espectacular, que mai no seran notícia —com se sol dir—, tant tu com jo en coneixem moltes: viuen negant-se tothora, retallant amb alegria els seus propis plaers i afeccions, el seu temps, les seves possibilitats d’afirmació o d’èxit, per revestir de felicitat tots els dies dels seus fills.

Prenem altres exemples, també de la vida corrent. Sant Pau els esmenta: tots els qui han de competir en la palestra s’abstenen de tot: ells per obtenir una corona que es marceix; i nosaltres, una d’immarcescible (1 Cor IX, 25). Us basta de llançar una mirada al vostre voltant. Fixeu-vos a quants de sacrificis se sotmeten, de bon grat o de mal grat, tant ells com elles, per tenir cura del cos, per defensar la salut, per aconseguir l’estimació aliena… ¿Nosaltres no serem capaços de commoure’ns davant aquest amor immens de Déu correspost tan malament per la humanitat, mortificant allò que hagi d’ésser mortificat, per tal que la nostra ment i el nostre cor visquin més pendents del Senyor?

El sentit cristià ha estat talment alterat en moltes consciències que, en parlar de mortificació i de penitència, hom no pensa sinó en aquests grans dejunis i cilicis que s’esmenten en els admirables relats d’algunes biografies de sants. En començar aquesta meditació, hem establert la premissa evident que hem d’imitar Jesucrist, com a model de conducta. Certament, va preparar el començament de la seva predicació retirant-se al desert, per dejunar durant quaranta dies i quaranta nits (Cfr. Mt IV, 1-11), però tant abans com després va practicar la virtut de la temprança amb tanta naturalitat, que els seus enemics van aprofitar per a titil·lar-lo calumniosament d’home voraç i bevedor, amic dels publicans i dels pecadors (Lc VII, 34).

M’interessa que descobriu en tota la seva profunditat aquesta senzillesa del Mestre, que no fa ostentació de la seva vida penitent, ja que és això mateix el que Ell et demana a tu: quan dejuneu, no feu un posat trist, com els hipòcrites que es desfiguren la cara perquè els altres vegin que dejunen. Us asseguro que ja tenen la seva recompensa. Tu en canvi, quan dejunis, perfuma’t el cap i renta’t la cara, per tal que la gent no s’adoni que dejunes, sinó únicament el teu Pare que està en el secret; i el teu Pare, que veu en el secret, t’ho pagarà (Mt VI, 16-18).

Així cal que t’exercitis en l’esperit de penitència: de cara a Déu i com un fill, com el menut que demostra l’estimació al seu pare tot renunciant als seus pocs tresors de valor escàs —un rodet, un soldat escapçat, una xapa d’ampolla-; li costa de fer aquest pas, però a la fi pot més l’estimació i li allarga la mà, satisfet.

Permeteu-me que us rebli una vegada i una altra el camí que Déu espera que recorri cadascú, quan ens crida a servir-lo enmig del món, per santificar i santificar-nos mitjançant les ocupacions ordinàries. Amb un sentit comú colossal, i alhora ple de fe, sant Pau predicava que en la llei de Moisès és escrit: no posaràs el boç al bou que bat (Dt XXV, 4). I es demana: és que Déu s’interessa pels bous? No és, sens dubte, per nosaltres que ho diu? És certament per nosaltres que ha estat escrit: perquè és l’esperança que fa llaurar el qui llaura, i el qui bat, ho fa amb la il·lusió de rebre’n el fruit (1 Cor IX, 9-10).

Mai no s’ha reduït la vida cristiana a un entramat angoixós d’obligacions, que deixa l’ànima sotmesa a una tensió exasperada; s’emmotlla a les circumstàncies individuals com el guant a la mà, i demana que en l’exercici de les nostres tasques habituals, tant en les grans com en les petites, amb l’oració i la mortificació, no perdem mai el punt de mira sobrenatural. Penseu que Déu estima apassionadament les seves criatures, i ¿com pot treballar l’ase si no li donen menjar, ni disposa d’un temps per a refer-se, o si li minven el vigor amb massa garrotades? El teu cos és com un pollí —un pollí fou el tron de Déu a Jerusalem— que es deixa cavalcar pels camins divins de la terra: cal dominar-lo perquè no es desviï dels camins de Déu, i animar-lo per tal que el trot sigui tan alegre i abrivat com es pot esperar d’un ase.

Mireu que el Senyor sospira per conduir-nos a uns passos meravellosos, divins i humans, que es tradueixen en una abnegació feliç, d’alegria amb dolor, d’oblit d’un mateix. Si algú vol venir darrera meu, que es negui a si mateix (Mt XVI, 24). Un consell que tots hem sentit. Ens hem de decidir a seguir-lo de cor: que el Senyor es pugui servir de nosaltres per tal que posats a totes les cruïlles del món —tot estant nosaltres ficats en Déu—, siguem sal, llevat, llum. Tu, en Déu, per il·luminar, per donar sabor, per acréixer, per fermentar.

Però no oblidis que nosaltres no creem aquesta llum: únicament la reflectim. No som nosaltres els qui salvem les ànimes, empenyent-los d’obrar el bé: som tan sols un instrument, més o menys digne, per als designis salvadors de Déu. Si alguna vegada pensàvem que el bé que fem és obra nostra, tornaria la supèrbia. més recargolada encara; la sal perdria el sabor, el llevat es podriria, la claror es convertiria en tenebres.