Llistat de punts

La fe de Bartimeu

Aquest cop és sant Marc qui ens explica la curació d’un altre cec. En sortir de Jericó amb els deixebles i amb una gran multitud, Bartimeu, el cec, fill de Timeu, seia arran del camí per captar (Mc X, 46). Quan sentí aquella gran remor de gent, el cec preguntà: què passa? Li respongueren: Jesús de Natzaret. Aleshores se li encengué tant l’ànima en la fe de Crist, que es posà a cridar: Jesús, fill de David, tingueu compassió de mi! (Mc X, 47).

¿No et vénen ganes de cridar, a tu, que també estàs parat a la vora del camí, d’aquest camí de la vida, que és tan curta; a tu, que et falta llum; a tu, que necessites més gràcies per a decidir-te a cercar la santedat? ¿No sents la urgència de clamar: Jesús, fill de David, tingueu compassió de mi? Quina jaculatòria tan bonica, perquè la repeteixis sovint!

Us aconsello que mediteu a poc a poc els moments que precedeixen el prodigi, a fi que conserveu ben gravada en la vostra ment una idea molt clara: que en són, de diferents, del Cor misericordiós de Jesús, els nostres pobres cors! Sempre us farà servei, i d’una manera especial a l’hora de la prova, de la temptació, i també a l’hora de la resposta generosa en els petits quefers i en les ocasions heroiques.

Molts reptaven Bartimeu perquè callés (Mc X, 48). Com a tu, quan has sospitat que Jesús passava a prop teu. El teu pit bategà més de pressa i també vas començar a clamar, agitat per una íntima inquietud. I amics, costums, comoditat, ambient, tots t’aconsellaven: calla, no cridis! Per què l’has de cridar, Jesús? No l’amoïnis!

Però el pobre Bartimeu no se’ls escoltava, i continuava encara amb més força: Fill de David, tingueu compassió de mi. El Senyor, que l’havia sentit des del començament, va deixar que perseverés en la seva oració. Igual que a tu. Jesús percep la primera invocació de la nostra ànima, però s’espera. Vol que ens convencen que el necessitem; vol que el preguem, que siguem tenaços, con aquell cec que s’estava arran del camí que sortia de Jericó. Imitem-lo. Encara que Déu no ens concedeixi de seguida el que li demanem, encara que n’hi hagi molts que intentin d’allunyar-nos de l’oració, no parem d’implorar-lo (St. Joan Crisòstom, In Matthaeum homiliae, LXVI, I [PG 58, 626]).

Sempre que sentim en el nostre cor desigs de millorar, de respondre més generosament al Senyor, i cerquem una guia, un nord clar per a la nostra existència cristiana, l’Esperit Sant ens duu a la memòria les paraules de l’Evangeli: cal pregar sempre sense defallir (Lc XVIII, 1). L’oració és el fonament de tota labor sobrenatural; amb l’oració som omnipotents i, si prescindíssim d’aquest recurs, no faríem res.

Voldria que avui, en la nostra meditació, ens persuadíssim definitivament de la necessitat de disposar-nos a ésser ànimes contemplatives, enmig del carrer, de la feina, amb una conversa contínua amb el nostre Déu, que no ha de decaure al llarg del dia. Si pretenem de seguir lleialment els passos del Mestre, aquest és l’únic camí.

En els Fets dels Apòstols es narra una escena que a mi m’encanta, perquè recull un exemple clar, actual sempre: i perseveraven tots en l’ensenyament dels apòstols i en la comunicació de la fracció del pa i en la pregària (Act II, 42). És una anotació insistent, en el relat de la vida dels primers seguidors de Crist: tots, animats d’un mateix esperit, perseveraven plegats en l’oració (Act I, 14). I quan Pere és agafat per predicar audaçment la veritat, decideixen pregar. L’Església feia intensament pregàries a Déu per ell (Act XII, 5).

L’oració era aleshores, com avui, l’única arma, el mitjà més poderós per a vèncer en els combats de la lluita interior: algú de vosaltres està trist? Que pregui (Iac V, 13). I sant Pau resumeix: pregueu sense parar (1 Thes V, 17), no us canseu mai d’implorar.

Mai no m’he cansat i, amb la gràcia de Déu, no em cansaré mai de parlar d’oració. Fins al 1930, quan s’atansaven a mi, jove sacerdot, persones de totes les condicions —universitaris, obrers, sans i malalts, rics i pobres, sacerdots i seglars—, que miraven d’acompanyar el Senyor de més a prop, sempre els aconsellava: pregueu. I si n’hi havia algun que em responia: no sé ni tan solament com començar, li recomanava que es posés a la presència del Senyor i que li manifestés la seva inquietud, el seu ofec, amb aquesta mateixa queixa: Senyor, que no en sé! I així tants cops, en aquelles humils confidències, es concretava la intimitat amb Crist, un tracte assidu amb Ell.

Han passat molts anys, i no conec cap altra recepta. Si no et consideres preparat, ves a Jesús com ho feien els seus deixebles: ensenyeu-nos de pregar! (Lc XI, 1). Veuràs com l’Esperit Sant ajuda la nostra feblesa, perquè nosaltres no sabem què hem de demanar per pregar com cal, però el mateix Esperit facilita els nostres precs amb gemecs inefables (Rom VIII, 26), que no es poden contar, per tal com no hi ha maneres adients per a descriure’n tota la profunditat.

Quina fermesa que ens ha de donar la Paraula divina! No m’he inventat res, quan —al llarg del meu ministeri sacerdotal— he repetit i repeteixo incansablement aquest consell. És recollit a la Sagrada Escriptura, i d’aquí l’he après jo: Senyor! No em sé dirigir a Vós! Senyor, ensenyeu-nos de pregar! I ve tota aquesta insistència amorosa —llum, foc, ventada impetuosa— de l’Esperit Sant, que encén la flama i la fa capaç de provocar incendis d’amor.

Per a alguns, tot això potser resulta familiar; per a d’altres és nou; i per a tothom, resulta ardu. Però jo, mentre em resti una mica d’alè, no pararé de predicar la necessitat primordial d’ésser ànima d’oració, sempre!, en qualsevol ocasió i en les circumstàncies més dispars, perquè Déu no ens abandona mai. No és cristià pensar en l’amistat divina exclusivament com en un recurs extrem. Pot semblar-nos normal ignorar o menysprear les persones que estimem? Evidentment, no. Són constantment per a aquells qui estimem les paraules, els desigs, els pensaments: hi ha com una presència contínua. Així mateix, doncs, amb Déu.

Amb aquesta recerca del Senyor, tota la nostra jornada es converteix en una conversa sola, íntima i confiada. Ho he afirmat i escrit tantes vegades, i no em fa res de repetir-ho, perquè Nostre Senyor ens fa veure —amb el seu exemple— que aquest és el comportament encertat: oració constant, del matí a la nit i de la nit al matí. Quan tot surt amb facilitat: gràcies, Déu meu! Quan arriba un moment difícil: Senyor, no m’abandoneu! I aquest Déu, benigne i humil de cor (Mt XI, 29), no oblidarà els nostres precs, ni hi romandrà indiferent, ja que Ell ha afirmat: demaneu i us ho donaran, cerqueu i trobareu, truqueu i us obriran (Lc XI, 9).

Procurem, doncs, no perdre mai el punt de mira sobrenatural, veient Déu darrera de cada esdeveniment: davant les coses agradables i les desagradables, davant el consol… i davant el desconsol per la mort d’un ésser estimat. Primer de tot, la conversa amb el teu Pare Déu, cercant el Senyor en el centre de la nostra ànima. No és cosa que hom pugui considerar com una insignificança, quelcom de poca importància: és una manifestació clara de vida interior constant, d’autèntic diàleg d’amor. Una pràctica que no ens causarà cap deformació psicològica, perquè —per un cristià— ha de resultar tan natural com que el cor bategui.