Llistat de punts

Fixem novament la mirada en el Mestre. Potser tu també escoltes en aquest moment el retret adreçat a Tomàs: porta el dit aquí, i mira les meves mans. Porta la mà i posa-la al meu costat, i no siguis més incrèdul, sinó fidel (Ioh XX, 27); i, amb l’Apòstol, sortirà de la teva ànima amb una sincera contrició, aquell crit: Senyor meu i Déu meu! (Ioh XX, 28), us reconec definitivament com a Mestre, i ja per sempre —amb el vostre auxili— atresoraré les vostres ensenyances i m’esforçaré a seguir-les amb lleialtat.

Unes pàgines abans, en l’Evangeli, revivim aquesta escena en què Jesús s’ha retirat en oració, i els deixebles són a prop, probablement contemplant-lo. Així que Ell va acabar, un d’aquests es decidí a suplicar-li: Senyor, ensenyeu-nos de pregar, tal com Joan n’ha ensenyat als seus deixebles. Jesús els respongué: quan pregueu, digueu: Pare, sigui santificat el vostre nom (Lc XI, 1-2).

Noteu com n’és de sorprenent, la resposta: els deixebles conviuen amb Jesucrist i, enmig dels seus col·loquis, el Senyor els indica com han de pregar; els revela el gran secret de la misericòrdia divina: que som fills de Déu, i que podem parlar confiadament amb Ell, com un fill enraona amb el seu pare.

Quan veig de quina manera alguns plantegen la vida de pietat, el tracte d’un cristià amb el seu Senyor, i em presenten aquesta imatge desagradable, teòrica, formulària, plagada de cantarelles sense ànima, que afavoreixen més l’anonimat que no pas la conversa personal, de tu a tu, amb el Nostre Pare Déu —l’oració vocal autèntica mai no suposa anonimat—, em recordo d’aquell consell del Senyor: quan pregueu, no xerreu com els gentils, que es pensen que es faran escoltar a còpia de xerrameca. No us feu, doncs, com ells: el vostre Pare ja sap de sobres allò que us convé, abans i tot que li ho demaneu (Mt VI, 7-8). I comenta un Pare de l’Església: penso que Crist ens mana d’evitar les oracions llargues; llargues, no quant al temps, sinó per la rècula inacabable de paraules… El Senyor mateix ens posà l’exemple de la vídua que a força de súpliques, vencé la resistència del jutge inic; i l’altre d’aquell inoportú que va arribar a deshora a la nit i per la seva tossuderia més que per l’amistat, va aconseguir que l’amic es llevés. Amb aquests dos exemples, ens mana que demanem constantment, però no component oracions interminables, sinó contant-li amb senzillesa les nostres necessitats (St Joan Crisòstom, In Matthaeum homiliae, XIX, 4 [PG, 57, 278]).

De tota manera, si en iniciar la vostra meditació no arribeu a concentrar l’atenció per a conversar amb Déu, us sentiu eixuts i us sembla que el pensament no és capaç d’expressar ni una idea, o bé que els vostres afectes resten insensibles, us aconsello allò que sempre he mirat de practicar en unes circumstàncies semblants: poseu-vos en presència del vostre Pare, i manifesteu-li, si més no: Senyor, no sé pregar; que no se m’acudeix res per a explicar-vos-ho!... I estigueu segurs que en aquest mateix instant heu començat a fer oració.

Com hem de fer oració

Com hem de fer oració? Goso assegurar, sense por d’equivocar-me, que hi ha moltes, infinites maneres de pregar, podria dir. Però jo voldria per a tots nosaltres l’autèntica oració dels fills de Déu, no la xerrameca dels hipòcrites, que han de sentir de Jesús: no tothom qui em diu: Senyor! Senyor! entrarà al Regne del Cel (Mt VII, 21). Els qui es mouen per la hipocresia potser assoliran la remor de l’oració —escrivia sant Agustí—, però no la seva veu, perquè allí hi falta la vida (St. Agustí, Enarrationes in Psalmos, 139, 10 [PL 37, 1809]), i és absent l’afany de complir la Voluntat del Pare. Que les nostres exclamacions de Senyor!, vagin unides al desig eficaç de convertir en realitat aquestes mocions interiors, que l’Esperit Sant desperta en la nostra ànima.

Hem d’esforçar-nos, perquè per part nostra no resti ni una ombra de duplicitat. La primera condició que cal per a desterrar aquest mal que el Senyor condemna durament, és procurar comportar-se amb la disposició clara, habitual i actual, d’aversió al pecat. De manera ferma, amb sinceritat, hem de sentir —en el cor i en el cap— un horror al pecat greu. I també ha de ser una actitud nostra, arrelada profundament, la d’abominar el pecat venial deliberat, aquestes claudicacions que no ens priven la gràcia divina, bé que afebleixen els canals pels quals ens arriba.