Llistat de punts

La saviesa del cor

L’home savi de cor serà reconegut prudent (Prv XVI, 21), podem llegir en el llibre dels Proverbis. No entendríem la prudència si la concebéssim com pusil·lanimitat i manca d’audàcia. La prudència es manifesta en l’hàbit que inclina a actuar bé: a aclarir el fi i a cercar els mitjans més convenients per obtenir-lo.

La prudència, però, no és un valor suprem. Hem de preguntar-nos sempre: prudència, per què? Perquè cal tenir en compte que existeix una falsa prudència —que més aviat hauríem de dir-ne astúcia— que està al servei de l’egoisme, que aprofita els recursos més aptes per assolir fins retorçats. Aleshores, l’ús de molta perspicàcia no fa més que agreujar la mala disposició i ens emmena a fer-nos mereixedors d’aquell retret que feia sant Agustí quan predicava al poble: ¿pretens inclinar el cor de Déu, que sempre és recte, perquè s’acomodi a la perversitat del teu? (St. Agustí, Enarrationes in Psalmos, LXIII, 18 [PL 36, 771]). Aquesta es la falsa prudència de qui creu que li sobren les pròpies forces per a justificar-se. No us cregueu pas savis (Rom XII, 16), diu sant Pau, perquè està escrit: destruiré la saviesa dels savis, i la prudència dels prudents (1 Cor I, 19).

Els respectes humans

Que no us deturi cap raó hipòcrita: apliqueu el remei net. Però obreu amb mà maternal, amb la delicadesa infinita de les nostres mares, mentre ens guarien les ferides grans o petites dels nostres jocs i ensopegades infantils. Si cal esperar unes hores, espereu-vos, però mai més temps del que és imprescindible, ja que una altra actitud suposaria comoditat, covardia, cosa ben diferent de la prudència. Rebutgeu tots, i principalment els qui us encarregueu de formar altres persones, la por de desinfectar la ferida.

És possible que algú mussiti arterament a l’orella d’aquells que han de curar, i no es decideixen o no volen enfrontar-se amb llur missió: Mestre, sabem que sou veraç…(Mt XXII, 16). No tolereu l’irònic elogi: aquells que no s’esforcen a dur a terme amb diligència la seva feina, ni són mestres, perquè no ensenyen el camí autèntic; ni són vertaders, ja que amb la seva falsa prudència prenen com una exageració o menyspreen les normes clares, demostrades mil vegades per la recta conducta, per l’edat, per la ciència del bon govern, pel coneixement de la feblesa humana i per l’amor a cada ovella, que empenyen a parlar, a intervenir, a mostrar interès.

Als falsos mestres, els domina la por d’esgotar la veritat; els inquieta la sola idea —l’obligació— de recórrer a l’antídot dolorós en determinades circumstàncies. En una tal actitud —convenceu-vos-en— no hi ha prudència, ni pietat, ni seny; aquesta positura reflecteix apocament, falta de responsabilitat, insensatesa, niciesa. Són els mateixos que després, plens de pànic pel desastre, pretenen escometre el mal quan ja és tard. No recorden que la virtut de la prudència demana recollir i transmetre a temps el consell reposat de la maduresa, de l’experiència antiga, de la vista neta, de la llengua sense lligaments.

Continuem el relat de sant Mateu: sabem que dieu la veritat i que ensenyeu de debò el camí de Déu (Ibídem). Mai no acabo de sorprendre’m davant d’aquest cinisme. Es mouen amb la intenció de tòrcer les paraules de Jesús Nostre Senyor, d’atrapar-lo en alguna errada i, en comptes d’exposar planament allò que ells consideraven com un nus insoluble, intenten atordir el Mestre amb lloances que només haurien de sortir de llavis addictes, de cors rectes. M’aturo expressament en aquests matisos, per tal que aprenguem de no ésser recelosos, sinó prudents, perquè no acceptem el frau del fingiment, per bé que sembli revestit de frases o de gests que en si mateixos responen a la realitat, tal com s’esdevé en el passatge que contemplem: Vós no feu distinció, li diuen; Vós heu vingut per a tots els homes; a Vós no us detura res per proclamar la veritat i ensenyar el bé(Cfr. Mt XXII, 16).

Ho torno a dir: prudents, sí; cautelosos, no. Concediu la confiança més absoluta a tothom, sigueu ben nobles. Per mi, val més la paraula d’un cristià, d’un home lleial —em refio del tot de cada un—, que la signatura autèntica de cent notaris unànimes, encara que potser en alguna ocasió m’hagin enganyat per fidelitat a aquest criteri. Més m’estimo exposar-me al fet que un desaprensiu abusi d’aquesta confiança, abans que desposseir ningú del crèdit que mereix com a persona i com a fill de Déu. Us asseguro que mai no m’han defraudat els resultats d’aquesta manera de fer.