Llistat de punts

Universalitat de la caritat

Amb el nom de proïsme, diu sant Lleó el Gran, no hem de considerar només els qui s’uneixen a nosaltres amb els llaços de l’amistat o del parentiu, sinó tots els homes, amb els quals tenim una naturalesa comuna… Un sol Creador ens ha fet, un sol Creador ens ha donat l’ànima. Tots gaudim d’un mateix cel i d’un mateix aire, dels mateixos dies i les mateixes nits i, per més que els uns són bons i d’altres són dolents, els uns justos i els altres injustos, Déu, malgrat tot, és generós i benigne amb tothom (St. Lleó el Gran, Sermo XII, 2 [PL 54, 170]).

Els fills de Déu ens forgem en la pràctica d’aquest manament nou, aprenem en l’Església a servir i a no ésser servits (Cfr. Mt XX, 28), i ens trobem amb forces per estimar la humanitat d’una manera nova, que tothom veurà com el fruit de la gràcia de Crist. El nostre amor no es confon amb una disposició sentimental, ni tampoc amb la simple companyonia, ni amb l’afany no gaire clar d’ajudar els altres per demostrar-nos a nosaltres mateixos que som superiors. No; és conviure amb el proïsme, venerar —hi insisteixo— la imatge de Déu que hi ha en cada home, procurant que ell també la contempli, perquè sàpiga adreçar-se a Crist.

Universalitat de la caritat significa, doncs, universalitat de l’apostolat; la traducció en obres i de debò, per la nostra banda, del gran deler de Déu, que vol que tots els homes se salvin i arribin al coneixement de la veritat (1 Tim II, 4).

Si cal estimar també els enemics —em refereixo a aquells que ens col·loquen entre els seus enemics: jo no em sento enemic de ningú ni de res—, caldrà estimar, més que més, els qui solament són lluny, els qui ens són menys simpàtics, els qui, per la llengua, la cultura o l’educació, semblen allò que és oposat a tu i a mi.

De quin amor es tracta? La Sagrada Escriptura parla de dilectio, a fi que s’entengui bé que no és només una qüestió d’afecte sensible. Expressa més aviat una determinació ferma, de la voluntat. Dilectio deriva de electio, de «elegir». Jo hi afegiria que estimar, en cristià, significa voler estimar, fer el determini en Crist de cercar el bé de les ànimes sense discriminació de cap mena, aconseguint per a elles, abans que res, el millor: que coneguin Crist, que se n’enamorin.

El Senyor ens apressa: estimeu els vostres enemics i pregueu pels qui us persegueixen i calumnien (Mt V, 44). Podem no sentir-nos humanament atrets envers les persones que ens rebutjarien, si ens hi acostàvem. Però Jesús ens exigeix que no els tornem mal per mal; que no malbaratem les ocasions de servir-les amb el cor, per més que ens costi; que no deixem mai de tenir-les presents en les nostres oracions.

Aquesta dilectio, aquesta caritat, s’emplena de matisos més entranyables quan es refereix als germans en la fe, i especialment als qui, perquè Déu ho ha establert així, es troben més a prop de nosaltres: els pares, el marit o la muller, els fills i els germans, els amics i els col·legues, els veïns. Si no hi hagués aquesta estimació, amor humà noble i net, ordenat a Déu i fundat en Ell, no hi hauria caritat.

Una de les seves primeres manifestacions es concreta en iniciar l’ànima en els camins de la humilitat. Quan sincerament ens considerem no res; quan entenem que, sense l’ajut diví, la més feble i flaca de les criatures fóra millor que nosaltres; quan ens veiem capaços de tots els errors i de tots els horrors; quan sabem que som uns pecadors encara que breguem amb delit per apartar-nos de tantes infidelitats, com podríem pensar malament dels altres?, com es podrà alimentar en el cor el fanatisme, la intolerància, l’orgull?

La humilitat ens mena a aquesta forma de tractar el proïsme, que és la millor: la de comprendre tothom, conviure amb tothom, disculpar tothom; no crear divisions ni barreres; comportar-se —sempre!— com instruments d’unitat. No és en debades que existeix en el fons de l’home una aspiració forta envers la pau, envers la unió amb els consemblants, envers el respecte mutu dels drets de la persona, de manera que aquest mirament es transformi en fraternitat. Reflecteix una empremta d’allò que és més valuós de la nostra condició humana: si tots som fills de Déu, la fraternitat ni es redueix a un tòpic, ni resulta un ideal il·lusori: ressalta com una meta difícil, però real.

Davant tots els cínics, els escèptics, els desamorats, els qui han convertit la pròpia covardia en una mentalitat, els cristians hem de demostrar que aquesta afecció és possible. Potser hi ha moltes dificultats per a comportar-se així, ja que l’home fou creat lliure i està a la seva mà el fet d’enfrontar-se inútilment i amargament contra Déu: però és possible i és real, perquè aquesta conducta neix necessàriament com a conseqüència de l’amor de Déu i de l’amor a Déu. Si tu i jo ho volem, Jesucrist també ho vol. Aleshores entendrem en tota la seva profunditat i amb tota la seva fecunditat el dolor, el sacrifici i la donació desinteressada en la convivència diària.

L’exercici de la caritat

Pecaria d’ingenu aquell que s’imaginés que les exigències de la caritat cristiana s’acompleixen fàcilment. Es demostra molt distint allò que experimentem en el quefer habitual de la humanitat i, malauradament, en l’àmbit de l’Església. Si l’amor no obligués a callar, cadascú parlaria llargament de divisions, d’atacs, d’injustícies, de murmuracions, d’insídies. Hem d’admetre-ho amb senzillesa, per mirar de posar de la nostra part el remei oportú, que s’ha de traduir en un esforç personal per no ferir, per no maltractar, per corregir sense enfonsar ningú.

No són coses d’avui. Pocs anys després de l’Ascensió de Crist al Cel, quan encara anaven d’una banda a l’altra gairebé tots els apòstols, i era general un fervor estupend de fe i d’esperança, malgrat tot, ja eren molts els qui començaven a esgarriar-se, a no viure la caritat del Mestre.

Del moment que entre vosaltres hi ha gelosia i desacord —escriu sant Pau als de Corint—, no sou per ventura carnals i no us comporteu d’una manera massa humana? Perquè, quan l’un diu: jo sóc de Pau, i l’altre: jo, d’Apol·lo, no us declareu simplement humans (1 Cor III, 3-4) que no comprenen que Crist ha vingut a superar totes aquestes divisions? Què és Apol·lo? Què és Pau? Ministres d’aquell en qui heu cregut, cadascú segons allò que el Senyor li ha donat (1 Cor III, 4-5).

L’apòstol no rebutja la diversitat: cada u té de Déu el seu propi do, qui d’una manera, qui d’una altra (Cfr. 1 Cor VII, 7). Però aquestes diferències han d’estar al servei del bé de l’Església. Jo em sento mogut a demanar al Senyor, ara, —uniu-vos, si voleu, a aquesta oració meva— que no permeti que en la seva Església la manca d’amor sembri el jull en les ànimes. La caritat és la sal de l’apostolat dels cristians: si perd el gust, ¿com ens podrem presentar davant el món i explicar, amb el cap alt, que aquí hi ha el Crist?

Així, doncs, us torno a dir amb sant Pau: si jo parlés totes les llengües dels homes i dels àngels, però no tingués caritat, seria com un metall que sona o com el címbal que dringa. I si tingués el do de profecia i sabés tots els misteris i tota la ciència, si tingués tota la fe fins a fer canviar de lloc les muntanyes, però no tingués caritat, no seria res. I, si distribuís tots els meus béns per a sustentar els pobres, si oferís el meu cos i el foc em consumís, però no tingués caritat, tot allò de res no em serviria (1 Cor XIII, 1-3).

Davant aquestes paraules de l’Apòstol dels gentils, no falten els qui coincideixen amb aquells deixebles de Crist, que, quan Nostre Senyor els anuncià el Sagrament de la seva Carn i de la seva Sang, van comentar: és dura, aquesta doctrina, qui pot escoltar-la? (Ioh VI, 61). És dura, sí. Perquè la caritat que descriu l’Apòstol no es limita a la filantropia, a l’humanitarisme, o bé a la lògica commiseració davant el sofriment d’altri: exigeix l’exercici de la virtut teologal de l’amor a Déu i de l’amor, per Déu, als altres. Per això, la caritat no caducarà mai, mentre que les profecies finiran, les llengües cessaran i s’acabarà la ciència… Ara subsisteixen la fe, l’esperança i la caritat, totes tres; però la més gran de totes elles és la caritat (1 Cor XIII, 8, 13).

L’únic camí

Ens hem convençut que la caritat no té res a veure amb aquesta caricatura que, de vegades, hom ha pretès de traçar de la virtut central de la vida del cristià. Aleshores, per què aquesta exigència de predicar-la contínuament? ¿Sorgeix, com a tema obligat, bé que amb poques possibilitats que es manifesti en fets concrets?

Si miréssim al voltant nostre, potser trobaríem raons per a pensar que la caritat és una virtut il·lusòria. Considerant, però, les coses amb un sentit sobrenatural, descobriràs també l’arrel d’aquesta esterilitat; l’absència d’un tracte intens i continu, de tu a Tu, amb Nostre Senyor Jesucrist; i el desconeixement de l’obra de l’Esperit Sant en l’ànima, de la qual el primer fruit és justament la caritat.

Aplegant uns consells de l’Apòstol —porteu-vos les càrregues els uns als altres, i compliu així la llei del Crist (Gal VI, 2)— hi afegeix un Pare de l’Església: Estimant Crist, suportarem fàcilment les febleses dels altres, i així mateix les d’aquell que encara no estimem, perquè no té obres bones (St. Agustí, De diversis quaestionibus LXXXIII, 71, 7 [PL 40, 83]).

És per aquí que s’enfila el camí que ens fa créixer en la caritat. Si ens afiguràvem que abans ens hem d’exercitar en activitats humanitàries, en labors assistencials, tot excloent l’amor del Senyor, l’erraríem. No deixem Crist de banda a causa de la preocupació pel proïsme malalt, ja que hem d’estimar el malalt per causa de Crist (St. Agustí, Ibídem).

Mirem constantment Jesús que, sense deixar d’ésser Déu, es va humiliar tot prenent la forma de servent (Cfr. Phil II, 8-9), per poder servir-nos; perquè és només en aquesta mateixa direcció que s’obren els afanys que valen la pena. L’amor cerca la unió, la identificació amb la persona amada: i, en unir-nos a Crist, ens atraurà l’ànsia de secundar-ne la vida de donació, d’amor immesurable, de sacrifici fins a la mort. Crist ens situa davant el dilema definitiu: o consumir la pròpia existència d’una forma egoista i solitària, o dedicar-se amb totes les forces a una tasca de servei.

Demanarem ara al Senyor, per acabar aquesta estona de conversa amb Ell, que ens concedeixi de repetir amb sant Pau que vencem plenament per aquell qui ens ha estimat. Per això estic segur que ni la mort, ni la vida, ni àngels, ni principats, ni virtuts, ni el present, ni el futur, ni poders, ni altitud, ni profunditat ni cap altra criatura no podrà separar-nos de l’amor de Déu, que hi ha en el Crist Jesús, Senyor nostre (Rom VIII, 37-39).

D’aquest amor, l’Escriptura també canta amb paraules enceses: ni les aigües copioses no pogueren extingir la caritat, ni se l’emportaren les riuades (Cant VIII, 7). Aquest amor sadollà sempre el Cor de Santa Maria, fins a enriquir-la amb entranyes de Mare per a la humanitat entera. En la Verge, l’amor a Déu es confon també amb la sol·licitud envers tots els seus fills. Devia haver patit molt el seu Cor dolcíssim, atent fins als més petits detalls —no tenen vi (Ioh II, 3)—, en presenciar aquella crueltat col·lectiva, aquell acarnissament que fou, per part dels botxins, la Passió i Mort de Jesús. Però Maria no parla. Com el seu Fill, estima, calla i perdona. Aquesta és la força de l’amor.