Llistat de punts

Jesús es va donar a Si mateix, esdevingut holocaust per amor. I tu, deixeble de Crist; tu, fill predilecte de Déu; tu, que has estat comprat a preu de Creu; tu també has d’estar disposat a negar-te a tu mateix. Així doncs, siguin quines siguin les circumstàncies concretes que travessem, ni tu ni jo no podem tenir una conducta egoista, aburgesada, còmoda, dissipada… —dispensa’m la sinceritat—, nècia! Si ambiciones l’estima dels homes i et sents ansiós d’ésser considerat o apreciat, i no cerques més que una vida platxeriosa, t’has desviat del camí… A la ciutat dels sants, només s’hi permet l’entrada i descansar i regnar amb el Rei pels segles eterns, a aquells qui passen per la via aspra, angosta, estreta de les tribulacions (Pseudo-Macari, Homiliae, XII, 5 [PG 34, 559]).

Cal que et decideixis voluntàriament a carregar-te la creu. Si no, amb la llengua diràs que imites Crist, però els fets ho desmentiran; així no arribaràs a tractar amb intimitat el Mestre, ni l’estimaràs de debò. És urgent que els cristians ens convencem bé d’aquesta realitat: no caminen prop del Senyor, quan no sabem privar-nos espontàniament de tantes coses que el capritx, la vanitat, el regal, l’interès reclamen… No ha de passar una jornada sense que l’hagis amanida amb la gràcia i la sal de la mortificació. I treu-te del cap aquesta idea que et trobes, aleshores, reduït a ésser desgraciat. Pobra felicitat serà la teva, si no aprens a vèncer-te a tu mateix, si et deixes esclafar i dominar per les passions i vel·leïtats, en comptes de carregar-te la creu amb valentia.

Recordo ara —segurament algú de vosaltres ja m’haurà sentit aquest mateix comentari en d’altres meditacions— aquell somni d’un escriptor del segle d’or castellà. Al seu davant, s’obren dos camins. L’un es presenta ample i carreter, planer, pròdig en hostals i posades i altres llocs amens i regalats. Per allí hi passa la gent a cavall o amb carrosses, entre músiques i rialles —riallades d’esbojarrat-; s’hi veu una multitud embriagada en una delectança aparent, efímera, ja que aquest camí s’acaba en una timba sense fons. És la senda dels mundans, dels eterns aburgesats: ostenten una alegria que de fet no tenen; busquen insaciablement tota mena de comoditats i de plaers…; els horroritza el dolor, la renúncia, el sacrifici. No volen saber res de la Creu de Crist, es pensen que és cosa de ximples. Però són ells, els ximples: esclaus de l’enveja, de la gola, de la sensualitat, i acaben passant-s’ho pitjor, i ja és tard quan s’adonen que han malversat, per una bagatel·la de no res, la seva felicitat terrenal i eterna. Ens ho adverteix el Senyor: aquell qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà; però, qui perdi la seva vida per causa meva, la trobarà. Perquè ¿què en traurà, l’home, de guanyar tot el món, si perd la seva ànima? (Mt XVI, 25-26).

Per aquest somni, i en una altra direcció, passa un altre viarany: tan estret i costerut, que no és possible de fer-lo a cavall. Tots aquells qui l’emprenen, ho fan per llur propi peu, potser fent ziga-zagues, amb posat serè, entremig de cards i trampejant penyals. Segons a quins indrets, deixen esquinçalls dels seus vestits i, fins i tot, de la seva carn. Però al final els espera un verger, la felicitat per sempre, el Cel. És el camí de les ànimes santes que s’humilien, que per amor a Jesucrist se sacrifiquen de gust pels altres; la ruta dels qui no temen d’anar camí amunt, amb la creu carregada amorosament, per molt que els pesi, perquè saben que si el pes els abat, podran aixecar-se i continuar l’ascensió: Crist és la força d’aquests caminants.

¿Què hi fa que s’ensopegui, si en el dolor de la caiguda trobem l’energia que ens redreça una altra vegada i ens impulsa a tirar endavant amb un nou delit? No us oblideu que no és sant qui no cau, sinó aquell que sempre s’aixeca, amb humilitat i amb una santa tossuderia. Si en el llibre dels Proverbis s’hi comenta que el just cau set cops el dia (Cfr. Prv XXIV, 16), tu i jo —pobres criatures— no ens hem d’estranyar ni descoratjar-nos davant les pròpies misèries personals, davant les nostres ensopegades, perquè continuarem endavant, si cerquem la fortalesa en Aquell qui ens ha promès: veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us alleujaré (Mt XI, 28). Gràcies, Senyor, quia tu es, Deus, fortitudo mea (Ps XLII, 2), perquè heu estat Vós, i solament Vós, Déu meu, la meva fortalesa, el meu refugi, el meu suport.

Si de debò desitges progressar en la vida interior, sigues humil. Acudeix amb constància, confiadament, a l’ajuda del Senyor i de la seva beneïda Mare, que és també Mare teva. Amb serenitat, tranquil, per molt de mal que et faci la ferida, que encara no s’ha tancat, de la teva darrera relliscada, abraça novament la creu i digues: Senyor, amb el vostre auxili, lluitaré per no aturar-me, respondré fidelment a les vostres invitacions, sense por de les pujades dures, ni de l’aparent monotonia de la feina habitual, ni dels cards i rocs del camí. Em consta que m’assisteix la vostra misericòrdia, i que al capdavall trobaré la felicitat eterna, l’alegria i l’Amor pels segles infinits.

En acabat, dins el mateix somni, aquell escriptor descobria una tercera ruta: estreta, guarnida també d’asprors i de pujades, tot dur com el segon camí. Per allí només n’avançaven uns pocs enmig de mil penalitats, amb gest solemne i majestuós. Malgrat això, acabaven en el mateix precipici horrible on anava a parar la primera sendera. És el camí que recorren els hipòcrites, els mancats de rectitud d’intenció, aquells qui es mouen per un zel fals, els qui perverteixen les obres divines en barrejar-les amb egoismes temporals. És una niciesa emprendre una empresa costosa amb el fi d’ésser admirats; guardar els manaments de Déu a base d’un esforç ardu, però aspirar a una recompensa terrenal. Aquell qui amb l’exercici de les virtuts pretén beneficis humans, és com qui malvèn un objecte preciós per pocs diners: pot conquerir el Cel, i en canvi s’acontenta amb una lloança efímera… Per això es diu que les esperances dels hipòcrites són com la teranyina: tant d’esforç per teixir-la, i al capdavall se l’enduu d’una bufada el vent de la mort (St. Gregori el Gran, Moralia, 2, 8, 43-44 [PL, 75, 844-845]).