Llistat de punts

La pietat, tracte de fills

La pietat que neix de la filiació divina és una actitud profunda de l’ànima, que acaba per informar l’existència entera: es troba present en tots els pensaments, en tots els desigs, en tots els afectes. ¿No havíeu observat que en les famílies, els fills imiten els pares, fins i tot sense adonar-se’n: en repeteixen els gestos, els costums, coincideixen en tantes maneres de captenir-se?

Doncs això mateix s’esdevé en la conducta del bon fill de Déu: s’arriba a atènyer també —sense saber-ne el com, ni per quin camí— aquesta deïficació meravellosa, que ens ajuda a enfocar els esdeveniments amb el relleu sobrenatural de la fe; un estima tots els homes talment com els estima el Nostre Pare del Cel i —això és el que més compta— s’obté una empenta nova en l’esforç quotidià per acostar-nos al Senyor. Tant se val que hi hagi misèries, hi insisteixo, ja que aquí hi ha els braços amorosos del Nostre Pare Déu per a aixecar-nos.

Si us hi fixeu, hi ha una gran diferència quan cau un nen i quan cau una persona gran. Per als nens, la caiguda d’ordinari no té importància: ensopeguen tan sovint! I si se’ls escapen llàgrimes, el pare els diu: els homes no ploren. Així s’acaba l’incident, amb l’afany del noi per complaure son pare.

Mireu, en canvi, què passa si perd l’equilibri un home adult i cau a terra de bocaterrosa. Si no fos per la llàstima, provocaria hilaritat, rialles. Però pot ser que, a més a més, el cop tingui conseqüències greus, i que en un ancià fins i tot produeixi una fractura irreparable. En la vida interior, ens convé a tots ésser quasi modo geniti infantes, com aquests petitons, que semblen de goma, que frueixen fins i tot amb les patacades ja que de seguida s’aixequen i reprenen les corredisses; i tampoc no els manca —quan cal— el consol dels pares.

Si procurem comportar-nos com ells, els tomballons i els fracassos —d’altra banda inevitables— en la vida interior no desembocaran mai en amargor. Reaccionarem amb dolor però sense descoratjament, i amb un somrís que brolla, com aigua neta, de l’alegria de la nostra condició de fills d’aquest Amor, d’aquesta grandesa, d’aquesta saviesa infinita, d’aquesta misericòrdia, que és el nostre Pare. Durant els meus anys de servei al Senyor, he après d’ésser fill petit de Déu. I això us demano a vosaltres: que sigueu quasi modo geniti infantes, nens que desitgen la paraula de Déu, el pa de Déu, l’aliment de Déu, la fortalesa de Déu, perquè ens comportem en endavant com a homes cristians.

lubilate Deo. Exsultate Deo adiutori nostro (Ps LXXX, 2 [Introit de la Missa]). Lloeu Déu. Salteu d’alegria en el Senyor, el nostre únic ajut. Jesús, qui no ho entengui, no sap res d’Amors, ni de pecats, ni de misèries! Jo sóc un pobre home, i entenc en pecats, en amors i en misèries. Sabeu què és veure’s aixecat fins al cor de Déu? Ho enteneu, que una ànima s’enfronti amb el Senyor, que li obri el cor, que li expliqui les seves queixes? Jo em queixo, posem per cas, quan s’enduu amb Ell gent d’una edat primerenca que encara el podria servir i estimar molts anys ací a la terra; perquè no ho entenc. Però són planys de confiança, ja que si m’apartava dels braços de Déu, de seguida ensopegaria. Per això, immediatament, a poc a poc, mentre accepto els designes del Cel, hi afegeixo: faci’s, compleixi’s, sigui lloada i eternament exalçada la justíssima i amabilíssima Voluntat de Déu, sobre totes les coses. Amén. Amén.

Aquesta és la manera de fer que ens ensenya l’Evangeli, la picardia més santa i la font d’eficàcia per al treball apostòlic; i aquesta és la deu del nostre amor i de la nostra pau de fills de Déu, i el viarany pel qual podem transmetre afecte i serenitat als homes, i només per això aconseguirem acabar en l’Amor els nostres dies, havent santificat el nostre treball i anant-hi a trobar la felicitat amagada en les coses de Déu. Ens captindrem amb el sant desvergonyiment dels nens, i rebutjarem la vergonya —la hipocresia— dels grans, que s’esporugueixen de retornar al Pare, quan han passat pel fracàs d’una caiguda.

Acabo amb la salutació del Senyor, que recull el Sant Evangeli: Pax vobis! La pau sigui amb vosaltres… I els deixebles van tenir una gran alegria en veure el Senyor (Ioh XX, 19-20), d’aquest Senyor que ens acompanya al Pare.

Oració, diàleg

Ja ens hem endinsat en camins d’oració. Com cal continuar? ¿No heu vist com n’hi ha tants —elles i ells— que sembla que parlin amb ells mateixos, tot escoltant-se complaguts? És una xerrameca gairebé contínua, un monòleg que insisteix incansablement en els problemes que els preocupen, sense posar-hi els mitjans per a resoldre’ls, tal vegada moguts únicament per la il·lusió morbosa que els compadeixin o que els admirin. Hom diria que no pretenen res més.

Quan, de veres, volem desfogar el cor, si som francs i senzills, cercarem el consell de les persones que ens estimen, que ens entenen: conversem amb el pare, amb la mare, amb la muller, amb el marit, amb el germà, amb l’amic. Això ja és un diàleg, encara que sovint no desitgem tant sentir com esplaiar-nos, contar el que ens passa. Comencem per captenir-nos així amb Déu, segurs que Ell ens escolta i ens respon; i l’atendrem i obrirem la nostra consciència a una conversa humil, per tal d’explicar-li confiadament tot el que ens balla pel cap i dins el cor: alegries, tristeses, esperances, penes, èxits, fracassos i fins i tot els detalls més petits de la nostra jornada. Perquè haurem comprovat que totes les nostres coses interessen el nostre Pare Celestial.

Venceu, si de cas us n’adoneu, la ganduleria, el fals criteri que l’oració pot esperar. No deixem mai per a demà aquesta font de gràcies. Ara és el temps oportú. Déu, que és un espectador amorós del nostre dia sencer, presideix la nostra íntima pregària: i tant tu com jo —ho torno a assegurar— hem de confiar-nos a Ell tal com un home es confia a un germà, a un amic, a un pare. Li dius —jo li dic— que Ell és tota la Grandesa, tota la Bondat, tota la Misericòrdia. I afegeix: per això em vull enamorar de Vós, malgrat la tosquedat de les meves maneres, d’aquestes pobres mans meves, atrotinades i maltractades per la pols dels caminots d’aquesta terra.

Així, gairebé sense assabentar-nos-en, avançarem amb petjades divines, fermes i vigoroses, en les quals se saboreja l’íntim convenciment que a la vora del Senyor, també són gustosos el dolor, l’abnegació, els sofriments. Quina fortalesa, per a un fill de Déu, saber-se tan a prop del Pare! Per això, passi el que passi, em sento ferm, segur amb Vós, Senyor i Pare meu, que sou la roca i la fortalesa (Cfr. 2 Reg XXII, 2).

Que no manquin en la nostra jornada uns moments dedicats especialment a freqüentar Déu, elevant envers Ell el nostre pensament, i sense que les paraules tinguin necessitat de pujar als llavis, perquè canten prou en el cor. Dediquem el temps que calgui a aquesta norma de pietat; a una hora fixa, si pot ésser. Al costat del Sagrari, acompanyant qui es va quedar per Amor. I si no hi hagués altre remei, a qualsevol lloc, ja que el nostre Déu està en la nostra ànima en gràcia d’una manera inefable. T’aconsello, tanmateix, que vagis a l’oratori sempre que puguis: i tinc un interès especial a no anomenar-lo capella perquè ressalti d’una manera més clara que no és un lloc per a estar-s’hi, amb entonament de cerimònia oficial, sinó per a elevar l’enteniment en recolliment i intimitat cap al cel, amb el convenciment que Jesucrist ens veu, ens sent, ens espera i ens presideix del Tabernacle estant, on es troba realment present, ocult en les espècies sacramentals.

Cadascun de vosaltres, si vol, pot descobrir el propi canal, per a aquest col·loqui amb Déu. No m’agrada parlar de mètodes ni de fórmules, perquè no he estat mai amic d’encotillar ningú: he mirat d’animar tothom a acostar-se al Senyor, respectant cada ànima tal com és, amb les seves pròpies característiques. Demaneu-li que penetri els seus designis en la nostra vida: no solament al cap, sinó dins l’entranya del cor i en tota la nostra activitat externa. Us asseguro que així us estalviareu una gran part dels disgustos i de les penes de l’egoisme, i us sentireu amb forces per estendre el bé al vostre voltant. Quantes contrarietats desapareixen quan interiorment ens posem ben a prop d’aquest Déu nostre, que mai no abandona! Es renova, amb matisos distints, aquest amor de Jesús envers els seus, els malalts, els paralítics, que pregunta: què et passa? Em passa… I, de seguida, llum o si més no, acceptació i pau.

En invitar-te a aquestes confidències amb el Mestre, em refereixo especialment a les teves dificultats personals, perquè la majoria dels obstacles per a la nostra felicitat neixen d’una supèrbia més o menys oculta. Ens judiquem d’un valor excepcional, amb qualitats extraordinàries; i, quan els altres no ho veuen així, ens sentim humiliats. És una bona ocasió per a acudir a l’oració i per a rectificar, amb la certesa que mai no és tard per a canviar de ruta. Però és molt convenient iniciar aquest canvi de rumb com més aviat millor.

En l’oració la supèrbia, amb l’ajuda de la gràcia, pot transformar-se en humilitat. I brolla en l’ànima la veritable alegria, fins i tot quan encara sentim el fang a les ales, el llot de la pobra misèria, que s’està eixugant. Després, amb la mortificació, aquest fang caurà i podrem volar molt enlaire, per tal com el vent de la misericòrdia de Déu ens serà favorable.

Oració viva

M’alço i faig un tomb per la ciutat: pels carrers i per les places cerco el qui estima la meva ànima…( Cant III, 2). I no solament la ciutat: aniré d’una banda del món a l’altra —per totes les nacions, per tots els pobles, per senderes i dreceres— per tal d’aconseguir la pau de la meva ànima. I la descobreixo en les ocupacions diàries, que no em són cap destorb; que són —al contrari— viarany i motiu d’estimar Déu més i més i d’unir-m’hi també més i més.

I quan ens sotja —violenta— la temptació del descoratjament, dels contrastos, de la lluita, de la tribulació, d’una nova nit en l’ànima, el salmista ens posa als llavis i en la intel·ligència aquelles paraules: Sóc amb Ell en l’adversitat (Ps XC, 15). Què val, Jesús, davant la vostra Creu, la meva; davant les vostres ferides, les meves esgarrinxades? Què val, davant el vostre Amor immens, pur i infinit, aquesta pobreta feixuguesa que m’heu carregat a les espatlles? I els vostres cors, i el meu, s’emplenen d’una santa avidesa, tot confessant-li —amb obres— que ens morim d’Amor (Cfr. Cant V, 8).

Neix una set de Déu, una ànsia de comprendre’n les llàgrimes; de veure’n el somrís, el rostre… Considero que la millor manera d’expressar-ho és tornar a repetir, amb l’Escriptura: com la cérvola es deleix per les fonts de les aigües així es deleix també la meva ànima per vós, Déu meu! (Ps XLI, 2).I l’ànima avança ficada en Déu, deïficada: el cristià ha esdevingut un viatger assedegat, que bada la boca a l’aigua de la font (Cfr. Eccio XXVI, 15).

Vida corrent

M’interessa de confirmar novament que no em refereixo a cap manera extraordinària de viure cristianament. Que cadascú de nosaltres mediti en tot allò que Déu ha fet per ell, i com hi ha correspost. Si som valents en aquest examen personal, ens adonarem que encara ens falta molt. Ahir em commovia, tot sentint d’un catecumen japonès que ensenyava el catecisme a d’altres, que encara no coneixien Crist. I m’avergonyia. Ens cal més fe, més fe!: i, amb la fe, la contemplació.

Repasseu amb calma aquella divina advertència, que omple l’ànima d’inquietud i, ensems, li duu sabors de bresca i de mel: redemi te, et vocavi te nomine tuo: meus es tu (Is XLIII, 1); t’he redimit i t’he cridat pel teu nom; ets meu! No robem a Déu el que és seu. Un Déu que ens ha estimat fins al punt de morir per nosaltres, que ens ha escollit des de tota l’eternitat, abans de la creació del món, perquè siguem sants en la seva presència (Cfr. Eph I, 4): i que contínuament ens ofereix ocasions de purificació i de donació pròpia.

Per si encara ens restava algun dubte, rebem una altra prova dels seus llavis: no sou vosaltres que m’heu escollit a mi, sinó que jo us he escollit a vosaltres, i us he encaminat perquè aneu lluny i doneu fruit, i el vostre fruit perduri, del vostre treball d’ànimes contemplatives (Cfr. Ioh XV, 16).

Després, fe, fe sobrenatural. Quan la fe flaqueja, l’home tendeix a afigurar-se Déu com si fos llunyà, sense preocupar-se gaire dels seus fills. Pensa en la religió com en una cosa juxtaposada, per a quan no hi ha més remei; espera, no s’explica amb quin fonament, manifestacions aparatoses, esdeveniments insòlits. Quan la fe vibra en l’ànima, hom descobreix, en canvi, que les passes del cristià no se separen de la mateixa vida humana corrent i habitual. I que aquesta santedat gran, que Déu ens reclama, s’enclou aquí i ara, en les coses petites de cada jornada.