Llistat de punts

El camí del cristià

Que transparent que resulta l’ensenyança de Crist! Com de costum, obrim el Nou Testament, en aquesta ocasió pel capítol XI de sant Mateu: apreneu de mi, que sóc mansuet i humil de cor (Mt XI, 29). T’hi fixes? Hem d’aprendre d’Ell, de Jesús, el nostre únic model. Si vols tirar endavant prevenint ensopegades i esgarriaments, no has de fer més que anar per on Ell va anar, posar els peus sobre l’empremta de les seves petjades, endinsar-te en el seu Cor humil i pacient, beure de la deu dels seus manaments i afectes; en un mot, t’has d’identificar amb Jesucrist, has de mirar de convertir-te de debò en un altre Crist entre els teus germans els homes.

Perquè ningú no se senti enganyat, llegirem una altra cita de sant Mateu. En el capítol XVI, el Senyor encara precisa més la seva doctrina: si algú vol venir darrera meu, que es negui a si mateix, que prengui la seva creu i que em segueixi (Mt XVI, 24). El camí de Déu és de renúncia, de mortificació, de donació de si mateix, però no és de tristesa ni d’apocament.

Repassa l’exemple de Crist, des del bressol de Betlem fins al tron del Calvari. Considera la seva abnegació, les seves privacions: fam, set, fatiga, calor, son, maltractaments, incomprensions, llàgrimes… (Cfr. Mt IV, 1-11; Mt VIII, 20; Mt VIII, 24; Mt XII, 1; Mt XXI, 18-19; Lc II, 6-7; Lc IV, 16-30; Lc XI, 53-54; Ioh IV, 6; Ioh XI, 33-35; etc.); i la seva alegria de salvar la humanitat entera. M’agradaria que ara gravessis profundament en el teu pensament i en el teu cor —per tal que hi meditis molts cops, i el tradueixis en conseqüències pràctiques— aquell resum de sant Pau, quan invitava els d’Efes a seguir sense titubacions els passos del Senyor: sigueu imitadors de Déu, com a fills estimats, i obreu amb amor, com el Crist us va estimar i es va oferir ell mateix a Déu com una oblació i una víctima d’olor suavíssim (Eph V, 1-2).

Jesús es va donar a Si mateix, esdevingut holocaust per amor. I tu, deixeble de Crist; tu, fill predilecte de Déu; tu, que has estat comprat a preu de Creu; tu també has d’estar disposat a negar-te a tu mateix. Així doncs, siguin quines siguin les circumstàncies concretes que travessem, ni tu ni jo no podem tenir una conducta egoista, aburgesada, còmoda, dissipada… —dispensa’m la sinceritat—, nècia! Si ambiciones l’estima dels homes i et sents ansiós d’ésser considerat o apreciat, i no cerques més que una vida platxeriosa, t’has desviat del camí… A la ciutat dels sants, només s’hi permet l’entrada i descansar i regnar amb el Rei pels segles eterns, a aquells qui passen per la via aspra, angosta, estreta de les tribulacions (Pseudo-Macari, Homiliae, XII, 5 [PG 34, 559]).

Cal que et decideixis voluntàriament a carregar-te la creu. Si no, amb la llengua diràs que imites Crist, però els fets ho desmentiran; així no arribaràs a tractar amb intimitat el Mestre, ni l’estimaràs de debò. És urgent que els cristians ens convencem bé d’aquesta realitat: no caminen prop del Senyor, quan no sabem privar-nos espontàniament de tantes coses que el capritx, la vanitat, el regal, l’interès reclamen… No ha de passar una jornada sense que l’hagis amanida amb la gràcia i la sal de la mortificació. I treu-te del cap aquesta idea que et trobes, aleshores, reduït a ésser desgraciat. Pobra felicitat serà la teva, si no aprens a vèncer-te a tu mateix, si et deixes esclafar i dominar per les passions i vel·leïtats, en comptes de carregar-te la creu amb valentia.

Amb l’esguard a la meta

Si us recordo aquestes veritats fermes, es per invitar-vos a examinar atentament els mòbils que impulsen la vostra conducta, a fi de rectificar allò que calgui, adreçant-ho tot al servei de Déu i dels vostres germans els homes. Mireu que el Senyor ha passat pel costat nostre, ens ha mirat amb afecte i ens ha cridat amb la seva vocació santa, no per les nostres bones obres, sinó segons el seu beneplàcit i per la gràcia que ens ha estat atorgada en Jesucrist abans de tots els segles (2 Tim I, 9).

Purifiqueu la intenció, ocupeu-vos de totes les coses per amor a Déu, tot abraçant amb goig la creu de cada dia. Ho he repetit milers de vegades, perquè penso que aquestes idees haurien d’estar esculpides en el cor dels cristians: quan no ens limitem a tolerar i, en canvi, estimem la contradicció, el dolor físic o moral, i l’oferim a Déu en desgreuge pels nostres pecats personals i pels pecats de tots els homes, aleshores us asseguro que aquesta pena no causa pesar.

És que ja no es porta una creu qualsevol, es descobreix la Creu de Crist amb el consol que el Redemptor és qui es compromet a suportar-ne el pes. Nosaltres col·laborem com Simó de Cirene que, quan tornava de treballar a la seva granja, tot pensant en un repòs merescut, es veié forçat a posar l’espatlla per ajudar Jesús (Cfr. Mc XV, 21). Fer-se voluntàriament Cirineu de Crist, acompanyar tan de prop la seva Humanitat adolorida, reduïda a una desferra, per una ànima enamorada no significa cap desventura, ans dóna la certesa de la proximitat de Déu, que ens beneeix amb aquesta elecció.

No són poques les persones que molt sovint m’han comentat amb sorpresa, l’alegria que, gràcies a Déu, tenen i contagien els meus fills a l’Opus Dei. Davant l’evidència d’aquesta realitat, sempre responc amb la mateixa explicació, ja que no en conec d’altra: el fonament de la seva felicitat consisteix a no tenir por de la vida ni de la mort, a no encongir-se davant la tribulació, en l’esforç quotidià de viure amb esperit de sacrifici, constantment disposats —malgrat la personal misèria i feblesa— a negar-se a ells mateixos, a condició que facin el camí cristià més suportable i amable als altres.

No oblideu, però, que estar amb Jesús és, segurament, topar-se amb la seva Creu. Quan ens abandonem en les mans de Déu, és freqüent que Ell ens permeti d’assaborir el dolor, la soledat, les contradiccions, les calúmnies, les difamacions, les burles, per dins i per fora: perquè vol conformar-nos a la seva imatge i semblança, i tolera també que ens diguin bojos i que ens prenguin per necis.

És l’hora d’estimar la mortificació passiva, que ve —oculta o descarada i insolent— quan no l’esperem. Arriben a ferir les ovelles amb els rocs que s’haurien de tirar als llops: el seguidor de Crist experimenta en la seva carn que, aquells qui l’haurien d’estimar, es comporten amb ell d’una manera que va de la malfiança a l’hostilitat, de la sospita a l’odi. El miren amb recel, com a un mentider, perquè no creuen que hi pugui haver una relació personal amb Déu, vida interior; en canvi, amb l’ateu i amb l’indiferent, d’ordinari díscols i desvergonyits, s’emplenen d’amabilitat i de comprensió.

I potser el Senyor permet que el seu deixeble es vegi atacat amb l’arma de les injúries personals, que no és mai honrosa per a qui l’empunya; amb l’ús de llocs comuns, fruit tendenciós i delictuós d’una propaganda aclaparadora i mentidera: perquè això d’estar dotats de bon gust i de mesura, no és cosa de tots.

Els qui sostenen una teologia incerta i una moral relaxada, sense frens; els qui practiquen segons llur caprici personal una litúrgia dubtosa, amb una disciplina de hippies i un govern irresponsable, no és estrany que propaguin, contra els qui només parlen de Jesucrist, zelotípies, sospites, falses denúncies, ofenses, maltractaments, humiliacions, xerrameques i vexacions de tota mena.

Així esculpeix Jesús les ànimes dels seus, sense deixar de donar-los interiorment serenitat i goig, perquè entenen molt bé que —amb cent mentides plegades— els dimonis no són capaços de fer una veritat: i fixa en llurs vides el convenciment que tan sols es trobaran còmodes quan es decideixin a no voler-hi estar.