Llistat de punts

Calla. —No em siguis acriaturat, caricatura de nen, entremetedor, corcó, xerraire. —Tot plegat, amb les teves històries i xafarderies has refredat la caritat: has fet la tasca pitjor, i... si per cas has remogut —mala llengua— les fortes muralles de la perseverança d’altres, la teva perseverança deixa de ser gràcia de Déu, perquè és instrument traïdor de l’enemic.

¿Per què, quan judiques els altres, poses en la crítica l’amargor dels teus propis fracassos?

Aquest esperit crític —et concedeixo que no és murmuració—, no l’has d’exercitar amb el vostre apostolat, ni amb els teus germans. —Aquest esperit crític, per a la vostra empresa sobrenatural —¿em perdones que t’ho digui?— és una gran nosa, perquè mentre examines la feina dels altres, sense que hi hagi raó perquè n’examinis res —amb absoluta elevació de mires: t’ho concedeixo—, tu no fas cap obra positiva i rovelles, en canvi, amb el teu exemple de passivitat, la bona marxa de tots.

«¿Llavors —demanes, neguitós— ¿aquest esperit crític que és com la substància del meu caràcter...?»

Mira —et tranquil·litzaré—, agafa una ploma i un full: escriu senzillament i confiadament —¡ah!, i breument— els motius que et torturen, dona la nota al superior i no hi pensis més. Ell, que fa de cap —té gràcia d’estat—, arxivarà la nota... o bé la llençarà a la paperera. —A tu, com que el teu esperit crític no és murmuració i l’exercites amb mires elevades, tant se te’n dona.

Treballa. —Quan tinguis la preocupació d’una tasca professional, millorarà la vida de la teva ànima: i seràs més baronívol, perquè abandonaràs aquest «esperit d’entremetiment» que et consumeix.

No admetis un mal pensament de ningú, ni que les paraules o les obres de l’interessat donin motiu per jutjar així raonablement.

No facis crítica negativa: quan no puguis lloar, calla.

No parlis malament del teu germà, ni que tinguis prou motius i de sobres. —Ves primer al Sagrari, i després ves al Sacerdot, el teu pare, i desfoga també la teva pena amb ell.

—I amb ningú més.

La murmuració és una ronya que embruta i entrebanca l’apostolat. —Va contra la caritat, pren forces, lleva la pau, i fa perdre la unió amb Déu.

Si ets tan miserable, ¿com és que t’estranya que els altres tinguin misèries?

Després de veure en què es gasten, ¡íntegres!, moltes vides (llengua, llengua, llengua amb totes les seves conseqüències), em sembla més necessari i més amable el silenci. —I entenc molt bé que demanis compte, Senyor, de la paraula ociosa.

És més fàcil dir que fer. —Tu..., que tens aquesta llengua esmolada —de destral— ¿has mirat alguna vegada, si més no per casualitat, de fer «bé» allò que, d’acord amb la teva «autoritzada» opinió, els altres no fan tan bé?

D’això se’n diu: xiuxiueig, murmuració, garbuix, embolic, xafarderia, faula, insídia..., ¿calúmnia?, ¿vilesa?

—És difícil que la «funció de criteri» de qui no té per què exercitar-la, no acabi en «joc de comares».