Llistat de punts
¿Supèrbia? —¿Per què?... D’aquí a poc —anys, dies— seràs un munt de carronya fètida: cucs, licors pudents, draps bruts de la mortalla..., i ningú, a la terra, no se’n recordarà de tu.
Si ets apòstol, la mort serà per a tu una bona amiga que et facilita el camí.
¿Has vist, en una tarda trista de tardor, caure les fulles mortes? Així cauen cada dia les ànimes a l’eternitat: un dia, la fulla caiguda seràs tu.
¿No has sentit amb quin to de tristesa es lamenten els mundans perquè «cada dia que passa és morir una mica»?
Doncs, jo et dic: alegra’t, ànima d’apòstol, perquè cada dia que passa t’acosta a la Vida.
Als «altres», la mort els atura i els esglaia. —A nosaltres, la mort —la Vida— ens anima i ens empeny.
Per a ells és la fi: per a nosaltres, el començament.
No tinguis por de la mort. —Accepta-la des d’ara, generosament..., quan Déu vulgui..., com Déu vulgui..., on Déu vulgui. —No ho dubtis: vindrà en el temps, en el lloc i de la manera que més convingui..., enviada pel teu Pare-Déu. —¡Benvinguda sigui la nostra germana la mort!
¿Quina peça del món es desballestarà si jo falto, si em moro?
¿Veus com es desfà materialment, en humors que empesten, el cadàver de la persona estimada? —Doncs, ¡això és un cos formós! —Contempla’l i treu-ne conseqüències.
Aquelles pintures de Valdés Leal,1 amb tanta carronya distingida —bisbes, prohoms— en viva podridura, em sembla impossible que no et moguin.
Però, ¿i el gemec del duc de Gandia:2 mai més servir cap senyor que se’m pugui morir?
Em parles de morir «heroicament». —¿No creus que és més «heroic» morir inadvertit en un bon llit, com un burgès..., però de mal d’Amor?
Tu —si ets apòstol— no has de morir. —Canviaràs de casa, i res més.
Juan de Nisa de Valdés Leal (1622-1690): fill d’un portuguès i una sevillana, aquest pintor és famós per alguns quadres dramàtics i fins i tot macabres que volien ser recordatoris de la inevitabilitat de la mort, fossin quins fossin el poder, la bellesa o les possessions terrenals de les persones retratades.
Duc de Gandia: es refereix a Francesc de Borja i Aragó (Gandia 1510-Roma 1572), quart duc de Gandia, que després va arribar a ser el tercer prepòsit general de la Companyia de Jesús i que és conegut com a sant Francesc de Borja. Sent cavaller major i cosí segon de l’emperadriu Isabel de Portugal i d’Aragó, en morir aquesta el 1539, a trenta-sis anys, va sentir un fort trasbals i va escriure la frase que recull aquí l’autor de Camí. Pocs dies després de la mort de l’emperadriu, va escortar el cadàver de Toledo a Granada, on havia de ser enterrada. Francesc, en arribar a Granada i veure la descomposició del cos de qui havia estat una dona de gran bellesa, novament torbat, es va negar a reconèixer el cadàver.
Document imprès des de https://escriva.org/ca/book-subject/camino/5398/ (07/05/2024)