Llistat de punts

No perdis les energies ni el temps, que són de Déu, apedregant els gossos que et bordin pel camí. Menysprea’ls.

Refusa aquests escrúpols que et prenen la pau. —No és de Déu allò que roba la pau de l’ànima.

Quan Déu et visiti t’adonaràs de la veritat d’aquelles salutacions: la pau us dono..., la pau us deixo..., la pau sigui amb vosaltres..., i això, enmig de la tribulació.

Acostuma’t a enlairar el cor a Déu, en acció de gràcies, moltes vegades al dia. —Perquè et dona això i allò altre. Perquè t’han menyspreat. —Perquè no tens allò que necessites o bé perquè ho tens.

Perquè ha fet tan bonica la seva Mare, que també és Mare teva. —Perquè va crear el Sol i la Lluna i aquella bestiola i aquella altra planta. —Perquè va fer aquell home eloqüent i a tu et va fer poc àgil...

Dona-li gràcies per tot, perquè tot és bo.

¡La guerra! —La guerra té una finalitat sobrenatural —em dius— desconeguda del món: la guerra ha estat per a nosaltres...

—La guerra és l’obstacle màxim del camí fàcil. —Però haurem d’acabar estimant-la, com cal que el religiós estimi les seves deixuplines.

Allò va ser un fracàs, un desastre: perquè vas perdre el nostre esperit. —Ja saps que, mirat sobrenaturalment, el final (¿victòria?, ¿derrota?, ¡bah!) només té un nom: èxit.

¿Què hi fa que tinguis en contra el món sencer, amb tots els seus poders? Tu... ¡endavant!

—Repeteix les paraules del salm: «El Senyor és la meva llum i la meva salut, ¿de qui tindré por?... Si consistant adversum me castra, non timebit cor meum. —Encara que em vegi encerclat d’enemics, no defallirà el meu cor».

D’acord: aquella persona s’ha portat malament amb tu. —Però, ¿tu no has estat pitjor amb Déu?

Jesús: pertot arreu on has passat no hi queda cap cor indiferent. —O se t’estima o se t’odia.

Quan un home-apòstol et segueix, complint el seu deure, ¿em podrà estranyar —¡si és un altre Crist!— que alci murmuris semblants d’aversió o d’afecte?

Un altre cop...: Que han dit, que han escrit...: A favor, en contra...: Amb bona voluntat, i no tan bona...: Reticències i calúmnies, panegírics i exaltacions...: ximpleries i encerts...

—¡Ruc, mes que ruc!: ¿Què t’importa, quan vas de dret cap al teu fi, amb el cap i el cor embriagats de Déu, el clam del vent o el cant del grill, o el bramul o el gruny o el renill...?

A més... és inevitable: no vulguis posar portes al camp.

S’han desfermat les llengües i has patit desaires que t’han ferit més perquè no te’ls esperaves.

La teva reacció sobrenatural ha de ser perdonar —i fins demanar perdó— i aprofitar l’experiència per desprendre’t de les criatures.

Quan vingui el sofriment, el menyspreu..., la Creu, has de considerar: ¿què és això per al que jo em mereixo?

¿Pateixes una gran tribulació? —¿Tens contradiccions? Digues, molt a poc a poc, com assaborint-la, aquesta oració ferma i viril: «Que es faci, que es compleixi, que sigui lloada i eternament exalçada la justíssima i amabilíssima Voluntat de Déu, sobre totes les coses. —Amén. —Amén.»

Jo t’asseguro que aconseguiràs la pau.