Llistat de punts

Excuses. —No te’n faltaran mai per deixar de complir els teus deures. ¡Quin devessall d’enraonaments desenraonats! No t’entretinguis a considerar-los. —Rebutja’ls i fes el que has de fer.

Aquest abús no és irremeiable. —És una falta de caràcter consentir que tiri endavant, com a cosa desesperada i sense cap rectificació possible.

No defugis el deure. —Compleix-lo dretament, encara que altres el deixin incomplert.

Posa l’excusa amable que la caritat cristiana i el tracte social demanen. —I després, ¡tira endavant!, amb sant desvergonyiment, sense aturar-te fins que pugis del tot la costa del compliment del deure.

El cor, en una banda. Primer, el deure. —Però, tot complint el deure, posa-hi el cor: que és suavitat.

No necessito miracles: me’n sobren amb els que hi ha a l’Escriptura. —En canvi, em fa falta el teu compliment del deure, la teva correspondència a la gràcia.

Tindràs més facilitat per complir el teu deure si penses en l’ajuda que et donen els teus germans i en la que deixes de donar-los, si no ets fidel.

Aquesta falsa humilitat és comoditat: així, tan «humilicó», vas desistint d’uns drets... que són deures.

Pregunta’t moltes vegades al dia: ¿Faig en aquest moment el que haig de fer?

¿Vols de debò ser sant? —Compleix el petit deure de cada moment: fes el que cal i estigues pel que fas.

Continua amb l’acompliment exacte de les obligacions d’ara. —Aquest treball —humil, monòton, menut— és oració palesada en obres que et disposa a rebre la gràcia de l’altre quefer —gran, ample i fondo— amb què somies.

«M’ha passat l’entusiasme», m’escrius. —Tu no has de treballar per entusiasme, sinó per Amor: amb consciència del deure, que és abnegació.