Llistat de punts
Abans, com que els coneixements humans —la ciència— eren molt limitats, semblava molt possible que un sol individu savi pogués fer la defensa i apologia de la nostra santa Fe.
Avui, amb l’extensió i la intensitat de la ciència moderna, cal que els apologistes es divideixin la feina per defensar científicament l’Església en tots els camps.
—Tu... no et pots desentendre d’aquesta obligació.
Queda’t tranquil si vas formular una opinió ortodoxa, encara que la malícia del qui t’escoltava el porti a escandalitzar-se. —Perquè el seu escàndol és farisaic.
Confusionisme. —Vaig saber que vacil·lava la rectitud del teu criteri. I, perquè m’entenguessis, et vaig escriure: el diable té la cara molt lletja, i, com que en sap tant, no s’exposa que li vegem les banyes. No va de front.
—Per això, ¡quants cops ve amb disfressa de noblesa i fins i tot d’espiritualitat!
El pla de santedat que ens demana el Senyor, ve determinat per aquests tres punts:
La santa intransigència, la santa coacció i el sant desvergonyiment.1
Un home, un... cavaller transigent, tornaria a condemnar Jesús a mort.
Aquell home de Déu, forjat en la lluita, argumentava així: ¿Que no transigeixo? ¡És clar!: perquè estic convençut de la veritat del meu ideal. En canvi, vostè és molt transigent...: ¿li sembla que dos i dos facin tres i mig? —¿No?..., ¿ni per amistat cedeix en tan poca cosa?
—¡És que, per primera vegada, s’ha convençut de la veritat... i s’ha passat al meu bàndol!
Sigues intransigent en la doctrina i en la conducta. —Però sigues tou en la forma. —Maça d’acer poderosa, embolicada amb funda encoixinada.
—Sigues intransigent, però no siguis cabut.
Molts falsos apòstols, malgrat ells, fan bé a la massa, al poble, per la virtut mateixa de la doctrina de Jesús que prediquen, encara que no la practiquin.
Però no es compensa, amb aquest bé, el mal enorme i efectiu que fan matant ànimes de cabdills, d’apòstols, que s’allunyen, fastiguejades, dels qui no fan allò que ensenyen als altres.
Per això, si no volen dur una vida íntegra, no han de posar-se mai a la primera fila, com a caps de grup, ni ells, ni elles.
Un altre dels punts de Camí que ha originat comentaris i, en algun cas, desconfiances, també en determinats àmbits eclesiàstics. L’hermenèutica del capítol dona prou claus perquè s’entengui què vol dir l’autor respecte a la «santa intransigència» i el «sant desvergonyiment» (vegeu els n. 388, 395 a 398, 400): hi queda prou clar que no beneeix el desvergonyiment o la intransigència, sinó determinats aspectes d’aquests comportaments humans naturals que, per cridar l’atenció del lector, anomena d’aquesta manera provocativa. Respecte a la «santa coacció», l’autor la posava en relació amb el passatge evangèlic dels convidats a les noces (Lc 14,25-24), en què l’amo de la casa envia els seus criats a «insistir que vinguin» al banquet (Lc 14,23) totes les persones que trobin. Evidentment, aquesta mena de «coacció» ja no podria ser «santa» si no es limités a una invitació; tan vehement com es vulgui, però només invitació. També es poden posar aquestes denominacions extremades en relació amb l’esperit d’«infància espiritual» que, tot i tenir dedicats dos capítols específics (n. 852 a 901), recorre de fet bona part del llibre, tal com s’apunta aquí mateix (n. 389 i 403).
Document imprès des de https://escriva.org/ca/book-subject/camino/6077/ (09/05/2024)