Llistat de punts
No oblidis, fill, que per a tu a la terra només hi ha un mal, que hauràs de témer, i evitar amb la gràcia divina: el pecat.
El pla de santedat que ens demana el Senyor, ve determinat per aquests tres punts:
La santa intransigència, la santa coacció i el sant desvergonyiment.1
Una cosa és el sant desvergonyiment i una altra la frescor laica.
El sant desvergonyiment és una característica de la «vida d’infància». Al menut, no el preocupa res. —Les seves misèries, les seves naturals misèries, es posen en relleu senzillament, encara que tothom se’l miri...
Aquest desvergonyiment, dut a la vida sobrenatural, porta a aquest raonament: lloança, menyspreu...: admiració, burla...: honor, deshonor...: salut, malaltia...: riquesa, pobresa...: bellesa, lletjor...
Bé; i això... ¿què?
Riu-te del ridícul. —Menysprea el què diran. Veu i sent Déu en tu mateix i en el que t’envolta.
Així arribaràs a aconseguir el sant desvergonyiment que et cal, ¡oh paradoxa!, per viure amb delicadesa de cavaller cristià.
Si tens el sant desvergonyiment, ¿què t’importa el «què deuen haver dit» o el «què diran»?
¿Què hi fa que tinguis en contra el món sencer, amb tots els seus poders? Tu... ¡endavant!
—Repeteix les paraules del salm: «El Senyor és la meva llum i la meva salut, ¿de qui tindré por?... Si consistant adversum me castra, non timebit cor meum. —Encara que em vegi encerclat d’enemics, no defallirà el meu cor».
«La veritat és que no fa falta ser cap heroi —em confesses— per, sense rareses ni empegueïments de cap mena, saber-se aïllar com calgui segons cada cas... i perseverar». —I afegeixes: «Mentre compleixi les normes que em va donar, no m’inquieten els embolics i mistificacions de l’ambient: el que m’espantaria és que em fessin por aquestes petiteses.» —Magnífic.
Un altre dels punts de Camí que ha originat comentaris i, en algun cas, desconfiances, també en determinats àmbits eclesiàstics. L’hermenèutica del capítol dona prou claus perquè s’entengui què vol dir l’autor respecte a la «santa intransigència» i el «sant desvergonyiment» (vegeu els n. 388, 395 a 398, 400): hi queda prou clar que no beneeix el desvergonyiment o la intransigència, sinó determinats aspectes d’aquests comportaments humans naturals que, per cridar l’atenció del lector, anomena d’aquesta manera provocativa. Respecte a la «santa coacció», l’autor la posava en relació amb el passatge evangèlic dels convidats a les noces (Lc 14,25-24), en què l’amo de la casa envia els seus criats a «insistir que vinguin» al banquet (Lc 14,23) totes les persones que trobin. Evidentment, aquesta mena de «coacció» ja no podria ser «santa» si no es limités a una invitació; tan vehement com es vulgui, però només invitació. També es poden posar aquestes denominacions extremades en relació amb l’esperit d’«infància espiritual» que, tot i tenir dedicats dos capítols específics (n. 852 a 901), recorre de fet bona part del llibre, tal com s’apunta aquí mateix (n. 389 i 403).
Document imprès des de https://escriva.org/ca/book-subject/camino/6987/ (07/05/2024)