Llistat de punts

Només et preocupes d’edificar la teva cultura. —I cal edificar la teva ànima. —Així treballaràs com has de fer-ho, per Crist: perquè Ell regni en el món fa falta que hi hagi qui, amb la vista al cel, es dediqui prestigiosament a totes les activitats humanes, i, des d’allà, exerciti calladament —i eficaçment— un apostolat de caràcter professional.

No posis fàcilment de manifest la intimitat del teu apostolat: ¿no veus que el món és ple d’incomprensions egoistes?

¡Sempre l’espectacle! —Em demanes fotografies, gràfics, estadístiques.

—No t’envio aquest material, perquè —em sembla molt respectable l’opinió contrària— després em pensaria que treballo per enfilar-me a la terra..., i allà on vull enfilar-me és al cel.

¿Brillar com un estel..., ànsia d’altura i de ser llumenera encesa enmig del cel?

Millor: cremar, com una torxa, amagat, calant el teu foc a tot el que toques. —Aquest és el teu apostolat: per a això estàs a la terra.

¡Galopar, galopar!... ¡Fer i més fer!... Febre, dèria de moure’s... Meravellosos edificis materials...

Espiritualment: fustes de calaix, percalines, cartons repintats... ¡galopar!, ¡fer! —I tot de gent corrent: van i venen.

És que treballen de cara al moment d’ara: «estan» sempre «en present». —Tu... has de veure les coses amb ulls d’eternitat, «tenint en present» el final i el passat...

Quietud. —Pau. —Vida intensa dins teu. Sense galopar, sense la bogeria de canviar de lloc, des de la posició que en la vida et pertoqui, com una poderosa màquina d’electricitat espiritual, ¡a quants donaràs llum i energia!..., sense perdre ni la teva vigoria ni la teva llum.

Vols ser màrtir. —Jo et proposaré un martiri a l’abast de la mà: ser apòstol i no dir-te apòstol, ser missioner —amb missió— i no dir-te missioner, ser home de Déu i semblar home de món: ¡passar ocult!

És massa gran la teva simplicitat, quan judiques el valor de les empreses d’apostolat per allò que se’n veu. —Amb aquest criteri t’hauries d’estimar més un quintar de carbó que un grapat de diamants.

Nonne cor nostrum ardens erat in nobis, dum loqueretur in via? —¿Que potser no ens cremava el cor dins nostre mentre ens parlava pel camí?

Aquestes paraules dels deixebles d’Emmaús haurien de sortir espontànies, si ets apòstol, dels llavis dels teus companys de professió, després de trobar-te a tu en el camí de la seva vida.

Si voleu donar-vos a Déu en el món, abans que savis —elles no cal que siguin sàvies: n’hi ha prou que siguin discretes¹—, heu de ser espirituals, molt units al Senyor per l’oració: heu de dur un mantell invisible que cobreixi tots i cadascun dels vostres sentits i potències: pregar, pregar i pregar; expiar, expiar i expiar.

Els qui, deixant l’acció als altres, preguen i pateixen, no brillaran aquí, però ¡com lluirà la seva corona al regne de la Vida! —¡Beneït sigui «l’apostolat del sofriment»!

És ben cert que n’he dit, del teu apostolat discret, «silenciosa i operativa missió». —I no haig de rectificar res.