Llistat de punts

No facis crítica negativa: quan no puguis lloar, calla.

No parlis malament del teu germà, ni que tinguis prou motius i de sobres. —Ves primer al Sagrari, i després ves al Sacerdot, el teu pare, i desfoga també la teva pena amb ell.

—I amb ningú més.

La murmuració és una ronya que embruta i entrebanca l’apostolat. —Va contra la caritat, pren forces, lleva la pau, i fa perdre la unió amb Déu.

Si ets tan miserable, ¿com és que t’estranya que els altres tinguin misèries?

Després de veure en què es gasten, ¡íntegres!, moltes vides (llengua, llengua, llengua amb totes les seves conseqüències), em sembla més necessari i més amable el silenci. —I entenc molt bé que demanis compte, Senyor, de la paraula ociosa.

És més fàcil dir que fer. —Tu..., que tens aquesta llengua esmolada —de destral— ¿has mirat alguna vegada, si més no per casualitat, de fer «bé» allò que, d’acord amb la teva «autoritzada» opinió, els altres no fan tan bé?

D’això se’n diu: xiuxiueig, murmuració, garbuix, embolic, xafarderia, faula, insídia..., ¿calúmnia?, ¿vilesa?

—És difícil que la «funció de criteri» de qui no té per què exercitar-la, no acabi en «joc de comares».

¿Murmures? —Perds, llavors, el bon esperit i, si no aprens a callar, cada paraula és una passa que t’acosta a la porta de sortida d’aquesta empresa apostòlica on treballes.

¿Saps el mal que pots fer llançant lluny una pedra si tens els ulls embenats?

—Tampoc saps el perjudici que pots produir, de vegades greu, en llançar frases de murmuració, que et semblen molt lleus, perquè tens els ulls embenats per la desaprensió o per l’apassionament.

Fer crítica, destruir, no és difícil: l’últim manobre sap enfonsar l’eina en la pedra noble i bella d’una catedral.

—Construir: aquesta és la feina que demana mestres.

El despit ha esmolat la teva llengua. ¡Calla!

Calla sempre quan sentis a dins que et bull la indignació. —I això, encara que estiguis justíssimament irritat.

—Perquè, malgrat la teva discreció, en aquests instants sempre dius més del que voldries.