Llistat de punts

Com s’insereix l’Opus Dei en l’Ecumenisme?, també em pregunta vostè. Ja vaig dir l’any passat a un periodista francès —i sé que l’anècdota ha tingut ressonància fins i tot en publicacions de germans nostres separats— allò que una vegada vaig comentar al sant pare Joan XXIII, mogut per l’encís afable i paternal del seu tracte: «Pare Sant, tots els homes, catòlics o no, sempre han trobat dins la nostra Obra un lloc amable: no he après l’ecumenisme de la Vostra Santedat». EII va riure emocionat, perquè sabia que, des de l’any 1950, la Santa Seu havia autoritzat l’Opus Dei a rebre com a associats Cooperadors els no catòlics i fins i tot els no cristians.

Són molts, efectivament —i entre ells no hi manquen pastors i àdhuc bisbes de llurs respectives confessions—, els germans separats que se senten atrets per l’esperit de l’Opus Dei i col·laboren en els nostres apostolats. I cada vegada sovintegen més —a mesura que els contactes s’intensifiquen— les manifestacions de simpatia i de cordial entesa a la qual dóna lloc el fet que els socis de l’Opus Dei centrin llur espiritualitat en el senzill propòsit de viure responsablement els compromisos i les exigències baptismals del cristià. El desig de cercar la perfecció cristiana i de fer apostolat, procurant la santificació del propi treball professional; el fet de viure immergits en les realitats seculars, respectant-ne la pròpia autonomia, però tractant-les amb esperit i amor d’ànimes contemplatives; la primacia que en l’organització de les nostres labors concedim a la persona, a l’acció de l’Esperit en les ànimes, al respecte de la dignitat i de la llibertat que provenen de la filiació divina del cristià; defensar, contra la concepció monolítica i institucionalista de l’apostolat dels laics, la legítima capacitat d’iniciativa dins el necessari respecte al bé comú: aquests i uns altres aspectes més de la nostra manera de ser i de treballar són punts per a un fàcil encontre, on els germans separats descobreixen —ja feta vida i provada pels anys— una bona part dels pressupostos doctrinals en els quals ells i nosaltres, els catòlics, hem posat fundadament tantes esperances ecumèniques.

¿Podria descriure les diferències que hi ha entre la forma amb què l’Opus Dei compleix la seva missió com a Associació i la forma amb què els membres de l’Opus Dei, com a individus, compleixen la seva? Per exemple, ¿quins són els criteris que fan que es consideri millor el fet que un projecte sigui realitzat per l’Associació —un col·legi o una casa de recessos— o bé per persones individuals —una empresa editorial o comercial?

L’activitat principal de l’Opus Dei consisteix a donar als seus membres, i a aquelles persones que ho desitgin, els mitjans espirituals necessaris per a viure com bons cristians enmig del món. Els fa conèixer la doctrina de Crist, les ensenyances de l’Església; els proporciona un esperit que mou a treballar bé per amor de Déu i en servei de tots els homes. Es tracta, en un mot, de portar-se com a cristians: convivint amb tothom, respectant la legítima llibertat de tothom i fent que aquest món nostre sigui més just.

Cadascun dels socis es guanya la vida i serveix la societat amb l’ofici que tenia abans de venir a l’Opus Dei i que exerciria si no pertanyés a l’Obra. Així, els uns són minaires, d’altres ensenyen en escoles o universitats, d’altres són comerciants, dones de sa casa, secretàries, camperols. No hi ha cap activitat humana noble que un soci de l’Opus Dei no pugui exercir. El qui abans de pertànyer a la nostra Obra treballava, posem per cas, en una activitat editorial o comercial, continua fent-ho després. I si, a l’ocasió d’aquest treball o de qualsevol altre, busca una nova col·locació o bé decideix, amb els seus companys de professió, de fundar una empresa qualsevol, és cosa que li pertoca de decidir lliurement, acceptant personalment els resultats del seu treball i, així mateix personalment, responent-ne.

Tota l’actuació dels Directors de l’Opus Dei es basa en un respecte exquisit a la llibertat professional dels socis: això és un punt de cabdal importància, del qual depèn la pròpia existència de l’Obra i que, per tant, hom viu amb una fidelitat absoluta. Cada soci pot treballar professionalment en els mateixos camps com si no pertanyés a l’Opus Dei, de manera que ni l’Opus Dei com a tal ni cap dels altres membres, no tenen res a veure amb el treball professional que aquest soci concret exerceix. Allò a què els socis es comprometen en vincular-se a l’Obra és esforçar-se a cercar la perfecció cristiana a l’ocasió i per mitjà del seu treball i a tenir una consciència més clara del caràcter de servei a la humanitat com ha de tenir tota vida cristiana.

La missió principal de l’Obra —ja ho he dit abans— és, doncs, la de formar-ne cristianament els socis i d’altres persones que desitgin rebre aquesta formació. El desig de contribuir a la solució dels problemes que afecten la societat, als quals tant pot aportar l’ideal cristià, fa que l’Obra com a tal, a més, dugui a terme corporativament algunes activitats i iniciatives. El criteri en aquest aspecte és que l’Opus Dei, que té fins exclusivament espirituals, només pot realitzar corporativament aquelles activitats que constitueixen d’una manera clara i immediata un servei cristià, un apostolat. Fóra absurd de pensar que com a tal, l’Opus Dei es pogués dedicar a extreure carbó de les mines o bé a promoure qualsevol mena d’empreses de caràcter econòmic. Totes les seves obres corporatives són activitats directament apostòliques: una escola per a la formació de camperols, un dispensari mèdic en una zona o bé en un país subdesenvolupat, un col·legi per a la promoció social de la dona, etc. És a dir, obres assistencials, educatives o de beneficència, com les que solen promoure en tot el món institucions del credo religiós que sigui.

Per totes aquestes labors, hom compta en primer lloc amb el treball personal dels socis, que a vegades s’hi dediquen de ple. Hom compta també amb el generós ajut que presten tantes persones, cristianes o no. Alguns se senten moguts a col·laborar-hi per raons espirituals; d’altres, encara que no comparteixin els fins apostòlics, veuen que es tracta d’iniciatives en profit de la societat, obertes a tothom, sense cap discriminació de raça, religió o ideologia.

L’Associació insisteix en la llibertat dels socis per expressar les conviccions que honradament mantenen. Però, tornant al tema des d’un altre punt de vista, ¿fins on creu vostè que l’Opus Dei està moralment obligat com a associació, a expressar opinions sobre afers crucials, seculars o espirituals, públicament o privadament? ¿És que hi ha situacions en les quals l’Opus Dei exerceix la seva influència i la dels seus membres en defensa de principis que considera sagrats, com ara, recentment, a favor de la legislació sobre la llibertat religiosa a Espanya?

A l’Opus Dei procurem sempre i en totes les coses sentir amb l’Església de Crist: no tenim cap altra doctrina que la que ensenya l’Església per a tots els fidels. L’única cosa peculiar que tenim és un esperit propi, característic de l’Opus Dei, és a dir, una forma concreta de viure l’Evangeli, santificant-nos en el món i fent apostolat amb la professió.

D’aquí se segueix immediatament que tots els membres de l’Opus Dei tenen la mateixa llibertat que tots els altres catòlics per poder formar lliurement les seves opinions i per poder actuar en conseqüència. Per això l’Opus Dei com a tal ni deu ni pot expressar una opinió pròpia, ni tampoc no pot tenir-la. Si es tracta d’una qüestió sobre la qual ja hi ha una doctrina definida per l’Església, l’opinió de cadascun dels socis de l’Obra serà aquesta. Si en canvi es tracta d’una qüestió sobre la qual el Magisteri —el Papa i els bisbes— no s’ha pronunciat, cadascun dels socis de l’Opus Dei tindrà, i defensarà lliurement, l’opinió que li sembli millor i actuarà en conseqüència.

En altres paraules, el principi que regula l’actitud dels directors de l’Opus Dei en aquest terreny és el de respecte a la llibertat d’opció en les coses temporals, cosa ben diferent de l’abstencionisme, ja que es tracta d’encarar cada soci amb les seves pròpies responsabilitats, invitant-lo a assumir-les segons la seva consciència, obrant en llibertat. Per això és incongruent referir-se a l’Opus Dei quan hom enraona de partits, de grups o de tendències polítiques o, en general, de tasques i empreses humanes; més encara: és injust i pròxim a la calúmnia, ja que pot induir a l’error de deduir falsament que els membres de l’Obra tenen en comú alguna ideologia, mentalitat o algun interès temporal.

Certament, els socis són catòlics, i catòlics que procuren ésser conseqüents amb llur fe. Se’ls pot qualificar així si es vol. Però tenint ben bé en compte que el fet de ser catòlic no significa formar grup ni tan sols en allò que és cultural i ideològic, ni tampoc, amb més raó, en el terreny polític. Des del començament de l’Obra i no tan solament des del Concili, hom ha mirat de viure un catolicisme obert, que defineix la legítima llibertat de les consciències, que mena a tractar amb caritat fraternal tots els homes, siguin o no catòlics, i a col·laborar amb tots, participant en les diverses il·lusions nobles que mouen la humanitat.

Anem a posar un exemple. Davant el problema racial als Estats Units, cadascun dels socis de l’Obra tindrà en compte les ensenyances clares de la doctrina cristiana sobre la igualtat de tots els homes i sobre la injustícia de qualsevol discriminació. També coneixerà i se sentirà apressat per les indicacions concretes dels bisbes americans sobre aquest problema. Defensarà, per tant, els legítims drets de tots els ciutadans i s’oposarà a qualsevol situació o projecte discriminatori. Tindrà en compte, a més, que a un cristià no li basta respectar els drets de tots els altres homes, sinó que en tothom cal que vegi germans a qui devem un amor sincer i un servei desinteressat.

Dins la formació que l’Opus Dei dóna als seus socis, s’insistirà en aquestes idees en el seu país més que no pas en altres on aquest problema concret no es presenta, o bé s’hi presenta amb menys urgència. Allò que l’Opus Dei no farà mai és dictar, i ni tan solament suggerir, una solució concreta del problema. La determinació de defensar un projecte de llei o un altre, d’apuntar-se a una o altra associació —o de no apuntar-se a cap—, de participar o no participar en una manifestació determinada, és cosa que cadascun dels socis decidirà. I de fet es veu a tot arreu que els socis no actuen en bloc, sinó dins un lògic pluralisme.

Aquests mateixos criteris expliquen que tants d’espanyols que són membres de l’Opus Dei siguin favorables al projecte de llei sobre llibertat religiosa en llur país, tal com ha estat redactada recentment. No hi ha cap dubte que es tracta d’una opció personal, com també és personal l’opinió d’aquells qui critiquen aquest projecte. Però tots han après de l’esperit de l’Opus Dei a amar la llibertat i a comprendre els homes de totes les creences. L’Opus Dei és la primera associació catòlica que, des de l’any 1950, amb l’autorització de la Santa Seu, admet com a cooperadors els no catòlics i els no cristians, sense fer discriminacions, amb amor per a tothom.

¿Quina és la posició de l’Obra sobre la declaració conciliar a favor de la llibertat religiosa, i d’una manera especial sobre la seva aplicació a Espanya, on el «Projecte Castiella» encara està en suspens? ¿I què direm d’aquest pretès «integrisme» que, en ocasions, s’ha retret a l’Opus Dei?

Integrisme? L’Opus Dei no està ni a la dreta ni a l’esquerra ni al centre. Jo, com a sacerdot, procuro d’estar amb Crist, qui a la Creu va obrir tots dos braços, i no pas un solament; jo prenc amb llibertat, de cada grup, allò que em convenç i que em fa tenir el cor i els braços acollidors, per a tota la humanitat; i cadascun dels socis és absolutament lliure d’escollir l’opció que vulgui, dins els termes de la fe cristiana.

Quant a la llibertat religiosa, l’Opus Dei, des que es va fundar, no ha fet mai discriminacions; treballa i conviu amb tothom, perquè veu en cada persona una ànima que cal respectar i estimar. No són paraules solament; la nostra Obra és la primera organització catòlica que, amb l’autorització de la Santa Seu, admet com a Cooperadors els no catòlics, cristians o no. He defensat sempre la llibertat de les consciències. No entenc la violència: no em sembla pas apta ni per a vèncer ni per a convèncer; l’error se supera amb l’oració, amb la gràcia de Déu, amb l’estudi; mai amb la força, sempre amb la caritat. Comprendrà que essent aquest l’esperit que des del primer moment hem viscut, només és alegria allò que em poden produir les ensenyances que sobre aquest tema ha promulgat el Concili. Sobre el projecte concret al qual es refereix, no és cosa meva resoldre’l, sinó de la Jerarquia de l’Església a Espanya i dels catòlics d’aquest país: és a ells que correspon d’aplicar, al cas concret, l’esperit del Concili.

És des de 1946 que vostè va fixar la seva residència a Roma. ¿Quins són els trets dels Pontífexs que ha tractat que destaquen en el seu record?

Per mi, després de la Trinitat Santíssima i de la nostra Mare la Verge, dins la jerarquia de l’amor, ve el Papa. No puc oblidar que va ser Sa Santedat Pius XII qui va aprovar l’Opus Dei, quan, a més d’un, aquest camí d’espiritualitat semblava una heretgia; i tampoc oblido que els primers mots d’estimació i afecte que vaig rebre a Roma, l’any 1946, me’ls va dir qui aleshores era Monsenyor Montini. També tinc molt gravat l’encís afable i paternal de Joan XXIII, de totes les vegades que vaig tenir l’ocasió de visitar-lo. Un cop li vaig dir: «Tots els homes, catòlics o no, sempre han trobat en la nostra Obra un lloc amable: no he après l’ecumenisme de la Vostra Santedat… ». I el Sant Pare Joan reia, emocionat. Què vol que li digui? Tots els Romans Pontífexs de sempre han tingut comprensió i afecte envers l’Opus Dei.

El mes de maig, en una reunió que va tenir amb els estudiants de la Universitat de Navarra, vostè va prometre un llibre sobre temes d’estudiants i universitaris. ¿Podria dir-nos si trigarà gaire a aparèixer?

Permeteu a un vell de més de seixanta anys aquesta petita vanitat: jo confio que el llibre sortirà i que podrà servir a professors i a alumnes. Almenys jo hi posaré tot l’afecte que tinc a la Universitat, un afecte que mai no he perdut des que hi vaig posar els peus per primera vegada ja fa… tants d’anys!

Potser trigarà una mica, però arribarà. Jo vaig prometre, en una altra ocasió, als estudiants de Navarra, una imatge de la Mare de Déu per a col·locar-la enmig del campus, i que des d’allí beneís l’amor net, sa, de la vostra joventut. L’estàtua va tardar una mica a arribar, però a la fi va arribar. Santa Maria, Mare del Bell Amor, beneïda expressament pel Sant Pare, per a vosaltres.

Sobre el llibre, he de dir-vos: no espereu que agradi a tothom. Jo hi exposaré les meves opinions, les quals confio que seran respectades per aquells qui pensin el contrari, tal com jo respecto totes les opinions diferents de la meva; com respecto aquells qui tenen un cor gran i generós, encara que no comparteixin amb mi la fe de Crist. Us diré una cosa que m’ha passat moltes vegades, l’última aquí, a Pamplona. Se’m va acostar un estudiant que volia saludar-me.

—Monsenyor, jo no sóc cristià —em va dir—, sóc mahometà.

—Ets fill de Déu com jo —li vaig respondre.

I el vaig abraçar amb tota l’ànima.