Llistat de punts

En ocasions, tanmateix, la dona no està segura de trobar-se en el lloc que li pertoca i al qual és cridada. Moltes vegades, quan fa un treball fora de casa, pesa al seu damunt el reclam de la llar; i quan roman de ple dedicada a la família, se sent limitada en les seves possibilitats. ¿Què els diria, vostè, a les dones que experimenten aquestes contradiccions?

Aquest sentiment que és molt real prové amb freqüència, més que de limitacions efectives —que tots en tenim perquè som humans—, de la manca d’ideals ben determinats, capaços d’orientar tota una vida, o també d’una supèrbia inconscient: a vegades voldríem ésser els millors en qualsevol aspecte i en qualsevol nivell. I com que no és possible, s’origina un estat de desorientació i d’ansietat, o fins i tot de descoratjament i de tedi: no es pot estar per tot, no se sap què atendre i no s’atén eficaçment res. En aquesta situació, l’ànima resta exposada a l’enveja, és fàcil que la imaginació es desfermi i cerqui un refugi en la fantasia, la qual, bo i allunyant de la realitat, acaba adormint la voluntat. És allò que moltes vegades he anomenat la mística del tant de bo, feta de somnis vans i de falsos idealismes: tant de bo que no m’hagués casat! tant de bo que no tingués aquest ofici, tant de bo que tingués més salut, o més anys, o més temps!

El remei —costós com totes les coses que valen— està a cercar el veritable centre de la vida humana, allò que pot donar una jerarquia, un ordre i un sentit a tot: el tracte amb Déu, mitjançant una vida interior autèntica. Si vivint en Crist, tenim en Ell el nostre centre, descobrim el sentit de la missió que ens ha estat confiada, tenim un ideal humà que es fa diví, s’obren nous horitzons d’esperança a la nostra vida i pervenim a sacrificar de gust no tal o tal aspecte de la nostra activitat, sinó la vida sencera, i li donem així, paradoxalment, el seu acompliment més pregon.

El problema que em planteges en la dona no és extraordinari: amb unes altres peculiaritats, a molts homes els passa alguna vegada quelcom semblant. La rel sol ser la mateixa: manca d’un ideal pregon, que només es descobreix a la llum de Déu.

En tot cas, també cal posar en pràctica remeis petits, que semblen banals, però que no ho són: quan hi ha moltes coses per fer, cal establir un ordre: cal organitzar-se. Moltes dificultats provenen de la falta d’ordre, de l’absència d’aquest hàbit. Hi ha dones que fan mil coses, i totes bé, perquè s’han organitzat, perquè han imposat amb fortalesa un ordre a l’abundosa feina. Han sabut estar en cada moment per allò que havien de fer, sense atabalar-se, pensant què venia després, o què haurien pogut fer abans. D’altres, en canvi, una feinada les sobta, i sobtades així no fan res.

Certament, hi haurà sempre moltes dones que no tindran cap altra ocupació que fer anar endavant la llar. Jo us dic que aquesta és una gran ocupació, que val la pena. A través d’aquesta professió —perquè ho és, veritable i noble— influeixen positivament no sols sobre la família, sinó sobre gran nombre d’amics i de coneguts, sobre les persones amb qui es relacionen d’una manera o altra, complint una tasca molt més extensa a vegades que la d’altres professionals. I no diguem quan posen aquesta experiència i aquesta ciència al servei de cents de persones, en centres destinats a la formació de la dona, com els que dirigeixen les meves filles de l’Opus Dei, en tots els països del món. Llavors es converteixen en professores de la llar, amb més eficàcia educadora, diria jo, que molts catedràtics d’universitat.

Aquesta doctrina de la Sagrada Escriptura que es troba —com sabeu— dins el mateix moll de l’esperit de l’Opus Dei, us ha de dur a fer el vostre treball amb perfecció, a estimar Déu i els homes posant amor a les coses petites de la vostra jornada habitual, descobrint aquesta cosa divina que s’amaga en els detalls. Que bé que s’hi encaixen, aquí, aquells versos del poeta de Castella: Despacito y buena letra: / el hacer las cosas bien / importa más que el hacerlas. Poc a poc i bona lletra: fer les coses bé és més important que fer-les.

Us asseguro, fills meus, que quan un cristià fa amb amor allò que és més intranscendent de les accions de cada dia, justament allò traspua la transcendència de Déu. Per això us he repetit, amb un martelleig constant, que la vocació cristiana consisteix a fer hendecasíl·labs amb la prosa de cada dia. Sembla, fills meus, que és a la línia de l’horitzó on s’ajunten el cel i la terra; mes no és així: on veritablement s’ajunten és en els vostres cors, quan viviu santament la vida ordinària…

Viure santament la vida ordinària, us acabo de dir. I amb aquests mots vull referir-me a tot el programa del vostre quefer cristià. Deixeu-vos, doncs, de somnis, de falsos idealismes, de fantasies, d’allò que acostumo a dir la mística del tant de bo —tant de bo que no m’hagués casat, tant de bo que no tingués aquesta professió, tant de bo que tingués més salut, tant de bo que fos jove, tant de bo que fos vell!…— i, en canvi, ateniu-vos sòbriament a la realitat més material i immediata, que és on es troba el Senyor: Mireu-me les mans i els peus, que sóc jo mateix, va dir Jesús ressuscitat: Palpeu-me i mireu, que un esperit no té carn ni ossos com veieu que tinc jo.

Són molts els aspectes de l’ambient secular, dins el qual us moveu, que s’il·luminen partint d’aquestes veritats. Penseu, per exemple, en la vostra actuació com a ciutadans en la vida civil. Un home sabedor que el món, i no solament el temple, és el lloc del seu encontre amb Crist, estima aquest món, mira de tenir una bona preparació intel·lectual i professional, va formant-se —amb llibertat plena— els seus propis criteris sobre els problemes del medi en què actua i pren, conseqüentment, les seves pròpies decisions que, a més, en ser les d’un cristià, provenen d’una reflexió personal que prova humilment de copsar la voluntat de Déu en tots aquests detalls de la vida, grans i petits.