Llistat de punts

Com s’insereix l’Opus Dei en l’Ecumenisme?, també em pregunta vostè. Ja vaig dir l’any passat a un periodista francès —i sé que l’anècdota ha tingut ressonància fins i tot en publicacions de germans nostres separats— allò que una vegada vaig comentar al sant pare Joan XXIII, mogut per l’encís afable i paternal del seu tracte: «Pare Sant, tots els homes, catòlics o no, sempre han trobat dins la nostra Obra un lloc amable: no he après l’ecumenisme de la Vostra Santedat». EII va riure emocionat, perquè sabia que, des de l’any 1950, la Santa Seu havia autoritzat l’Opus Dei a rebre com a associats Cooperadors els no catòlics i fins i tot els no cristians.

Són molts, efectivament —i entre ells no hi manquen pastors i àdhuc bisbes de llurs respectives confessions—, els germans separats que se senten atrets per l’esperit de l’Opus Dei i col·laboren en els nostres apostolats. I cada vegada sovintegen més —a mesura que els contactes s’intensifiquen— les manifestacions de simpatia i de cordial entesa a la qual dóna lloc el fet que els socis de l’Opus Dei centrin llur espiritualitat en el senzill propòsit de viure responsablement els compromisos i les exigències baptismals del cristià. El desig de cercar la perfecció cristiana i de fer apostolat, procurant la santificació del propi treball professional; el fet de viure immergits en les realitats seculars, respectant-ne la pròpia autonomia, però tractant-les amb esperit i amor d’ànimes contemplatives; la primacia que en l’organització de les nostres labors concedim a la persona, a l’acció de l’Esperit en les ànimes, al respecte de la dignitat i de la llibertat que provenen de la filiació divina del cristià; defensar, contra la concepció monolítica i institucionalista de l’apostolat dels laics, la legítima capacitat d’iniciativa dins el necessari respecte al bé comú: aquests i uns altres aspectes més de la nostra manera de ser i de treballar són punts per a un fàcil encontre, on els germans separats descobreixen —ja feta vida i provada pels anys— una bona part dels pressupostos doctrinals en els quals ells i nosaltres, els catòlics, hem posat fundadament tantes esperances ecumèniques.

¿Voldria descriure com i per què va fundar l’Opus Dei, i quins són els esdeveniments que considera com a fites més importants del seu desenvolupament?

Per què? Les obres que neixen de la voluntat de Déu no tenen cap més «perquè» que el desig diví d’utilitzar-les com expressió de la seva voluntat salvadora universal. Des del primer moment l’Obra ja era universal, catòlica. No naixia per donar solució als problemes concrets de l’Europa dels anys vint, sinó per dir als homes i dones de tots els països, de qualsevol condició, raça, llengua o ambient —i de qualsevol estat: solters, casats, vidus, sacerdots—, que podien amar i servir Déu, sense deixar de viure en el seu treball ordinari, amb la família, en les seves variades i normals relacions socials.

Com es va fundar? Sense cap mitjà humà. Jo només tenia vint-i-sis anys, gràcia de Déu i bon humor. L’Obra va néixer petita: no era més que l’afany d’un jove sacerdot, que s’esforçava a fer allò que Déu li demanava.

Vostè em pregunta sobre fites. En l’Obra, per mi, és una fita fonamental qualsevol moment, qualsevol instant en el qual, a través de l’Opus Dei, una ànima s’acosta a Déu, i així es fa més germà dels seus germans els homes.

Tal vegada voldria que li parlés dels punts crucials cronològics. Per bé que no són pas els més importants, de memòria li diré unes dates, més o menys aproximades. Ja els primers mesos del 1935, tot estava preparat per treballar a França, a París concretament. Però primer va venir la guerra civil espanyola i després la Segona Guerra Mundial, i es va haver d’ajornar l’expansió de I’Obra. Com que aquest desenrotllament era necessari, l’ajornament va ser mínim. Ja l’any 1940 s’inicia la labor a Portugal. Gairebé coincidint amb la fi de les hostilitats, si bé els anys anteriors alguns viatges ja havien precedit, es comença a Anglaterra, a França, a Itàlia, als Estats Units, a Mèxic. Després, l’expansió té un ritme progressiu. A partir del 1949 i 1950: a Alemanya, Holanda, Suïssa, Argentina, Canadà, Veneçuela i els restants països europeus i americans. Al mateix temps la labor es va estenent a altres continents: al Nord d’Àfrica, al Japó, a Kenya i altres països de l’Àfrica oriental, Austràlia, Filipines, Nigèria, etc.

També m’agrada recordar especialment, com a dates cabdals, les contínues ocasions en les quals s’ha mostrat d’una manera palpable l’afecte que els Summes Pontífexs tenen per la nostra Obra. Jo resideixo a Roma d’una manera estable des de 1946, i així he tingut ocasió de conèixer i de tractar Pius XII, Joan XXIII i Pau VI. En tots ells sempre he trobat l’afecte d’un pare.

És des de 1946 que vostè va fixar la seva residència a Roma. ¿Quins són els trets dels Pontífexs que ha tractat que destaquen en el seu record?

Per mi, després de la Trinitat Santíssima i de la nostra Mare la Verge, dins la jerarquia de l’amor, ve el Papa. No puc oblidar que va ser Sa Santedat Pius XII qui va aprovar l’Opus Dei, quan, a més d’un, aquest camí d’espiritualitat semblava una heretgia; i tampoc oblido que els primers mots d’estimació i afecte que vaig rebre a Roma, l’any 1946, me’ls va dir qui aleshores era Monsenyor Montini. També tinc molt gravat l’encís afable i paternal de Joan XXIII, de totes les vegades que vaig tenir l’ocasió de visitar-lo. Un cop li vaig dir: «Tots els homes, catòlics o no, sempre han trobat en la nostra Obra un lloc amable: no he après l’ecumenisme de la Vostra Santedat… ». I el Sant Pare Joan reia, emocionat. Què vol que li digui? Tots els Romans Pontífexs de sempre han tingut comprensió i afecte envers l’Opus Dei.

Jo no entenc com hi ha catòlics —i molt menys sacerdots— que des de fa molts anys, amb tranquil·litat de consciència, aconsellen l’ús de la píndola per evitar la concepció: perquè no es poden desconèixer, amb trista desimboltura, les ensenyances pontifícies. Ni han d’al·legar tampoc —com ho fan, amb increïble lleugeresa— que el Papa, quan no parla ex cathedra, és un simple doctor privat subjecte a l’error. Ja suposa una arrogància desmesurada el fet de jutjar que el Papa s’equivoca, i que ells no.

Però obliden, a més, que el Romà Pontífex no és solament doctor —infal·lible, quan ho diu expressament—, sinó que ultra això és el Suprem Legislador. I en aquest cas, allò que l’actual Pontífex Pau VI ha disposat d’una manera inequívoca, és que s’han de seguir obligatòriament en aquest assumpte tan delicat —perquè resten en peu— totes les disposicions del Sant Pontífex Pius XII, de venerada memòria: i que Pius XII només va permetre alguns procediments naturals —no la píndola— per evitar la concepció en casos aïllats i difícils. Aconsellar el contrari és, doncs, una desobediència greu al Sant Pare, en matèria greu.

Podria escriure un llibre molt gruixut sobre les conseqüències desgraciades que porta, en tots els ordres, l’ús d’aquests o d’altres mitjans contra la concepció: destrucció de l’amor conjugal —el marit i la muller no es miren com a esposos, es miren com a còmplices—, infelicitat, infidelitats, desequilibris espirituals i mentals, mals incomptables per als fills, pèrdua de la pau del matrimoni… Però no crec que sigui necessari: més m’estimo limitar-me a obeir el Papa. Si alguna vegada el Summe Pontífex decidia que l’ús d’una medicina determinada, per tal d’evitar la concepció, és lícita, jo m’acomodaria a tot el que digués el Sant Pare: i, atenint-me a les normes pontifícies i a les de la teologia moral, examinant en cada cas els evidents perills que acabo d’al·ludir, donaria a cadascú, en consciència, el meu consell.

I sempre tindria en compte que aquest món nostre d’avui, el salvaran no els qui pretenen narcotitzar la vida de l’esperit i reduir-ho tot a qüestions econòmiques o de benestar material, sinó els qui saben que la norma moral està en funció de l’etern destí de l’home: aquells qui tenen fe en Déu i fan front generosament a les exigències d’aquesta fe, difonent entre aquells qui els volten un sentit transcendent de la nostra vida en la terra.

És aquesta certesa la que ha de dur, no a fomentar l’evasió, sinó a procurar amb eficàcia que tothom tingui els mitjans materials convenients, que hi hagi feina per a tots, que ningú no es trobi injustament limitat en la seva vida familiar i social.