Llistat de punts

El Concili Vaticà II ha emprat abundosament, en els seus documents, l’expressió «Poble de Déu» per a designar l’Església, i ha fet veure així la responsabilitat comuna de tots els cristians en la missió única d’aquest Poble de Déu. Segons vostè, ¿quines característiques ha de tenir la «necessària opinió pública en l’Església» —de la qual ja va parlar Pius XII— perquè reflecteixi, efectivament, aquesta responsabilitat comuna? ¿Com queda afectat el fenomen de l'«opinió pública en l’Església» per les peculiars relacions d’autoritat i obediència que s’esdevenen en el si de la comunitat eclesial?

No concebo que hi pugui haver obediència veritablement cristiana, si aquesta obediència no és voluntària i responsable. Els fills de Déu no són pedres ni cadàvers: són éssers intel·ligents i lliures i elevats tots al mateix ordre sobrenatural, com la persona que mana. Però mai no podrà fer recte ús de la intel·ligència ni de la llibertat —tant per a obeir com per a opinar— aquell qui estigui mancat de la suficient formació cristiana. Per això, el problema de fons de la «necessària opinió pública en l’Església» és equivalent al problema de la necessària formació doctrinal dels fidels. Certament, l’Esperit Sant distribueix l’abundor dels seus dons entre els membres del Poble de Déu —que són tots corresponsables de la missió de l’Església—, però això no eximeix ningú, sinó tot el contrari, del deure d’adquirir aquesta adequada formació doctrinal.

Jo entenc per doctrina el coneixement suficient que cada fidel ha de tenir de la missió total de l’Església i de la peculiar participació, i consegüent responsabilitat específica, que li correspon en aquesta missió única. Aquesta és —tal com moltes vegades ho ha recordat el Sant Pare— la colossal tasca de pedagogia que l’Església ha d’afrontar en aquesta època postconciliar. És en relació directa amb aquest treball que jo crec que cal posar —entre altres esperances que avui bateguen en el si de l’Església— la recta solució del problema al qual vostè al·ludeix, puix que no seran pas certament les intuïcions més o menys profètiques d’alguns carismàtics sense doctrina, les que podran assegurar la necessària opinió pública en el Poble de Déu.

Quant a les formes d’expressió d’aquesta opinió pública, jo no crec que això sigui una qüestió d’òrgans o d’institucions. Una seu adequada, tant ho pot ser un consell pastoral diocesà com les columnes d’un diari —encara que no sigui oficialment catòlic— o la simple carta personal d’un fidel al seu bisbe, etc. Les possibilitats i les modalitats legítimes en què pot manifestar-se aquesta opinió dels fidels són molt variades i no sembla pas que puguin ni hagin d’encerclar-se creant un nou ésser o institució. Encara menys si es tractés d’una institució que perillés —tan fàcilment— d’arribar a ésser el monopoli o esdevenir un instrument, de fet, d’un grup o un grupet de catòlics oficials, fos quina fos la tendència o orientació en la qual aquesta minoria s’inspirés. Això posaria en perill el mateix prestigi de la Jerarquia i sonaria a burla a tots els altres membres del Poble de Déu.

Hi ha alhora uns altres aspectes del mateix procés de desenvolupament eclesiològic, que representen adquisicions doctrinals estupendes —a les quals, sens dubte, Déu ha volgut que hi contribuís, en part tal vegada no petita, el testimoni de l’esperit i la vida de l’Opus Dei, juntament amb altres valuoses aportacions d’iniciatives i associacions apostòliques no pas menys benemèrites—, però són adquisicions doctrinals que abans que arribin a encarnar-se realment en la vida total del Poble de Déu, potser passarà bastant de temps. Vostè mateix ha recordat, en les seves preguntes anteriors, alguns d’aquests aspectes: el desenvolupament d’una autèntica espiritualitat laïcal; la comprensió de la peculiar tasca eclesial —no eclesiàstica o oficial— pròpia del laic; la distinció dels drets i deures que el laic té com a tal; les relacions Jerarquia-laïcat; la igualtat de dignitat i la complementarietat de labors de l’home i de la dona dins l’Església; la necessitat d’assolir una opinió pública ordenada en el Poble de Déu; etc.

És evident que tot això constitueix una realitat molt fluïda, i a vegades no pas mancada de paradoxes. Una mateixa cosa que dita fa quaranta anys escandalitzava tothom o quasi tothom, avui no sorprèn gairebé ningú, però encara són molt pocs, en canvi, els qui la comprenen fins al fons i la viuen ordenadament.

M’explicaré millor amb un exemple. El 1932, comentant als meus fills de l’Opus Dei alguns dels aspectes i conseqüències de la particular dignitat i responsabilitat que el Baptisme confereix a les persones, els vaig escriure en un document: «Cal rebutjar el prejudici que els fidels corrents no poden fer res més que limitar-se a ajudar el clericat, en apostolats eclesiàstics. L’apostolat dels seglars no té per què ser sempre una simple participació en l’apostolat jeràrquic: a ells ja els competeix el deure de fer apostolat. I això no pas perquè rebin una missió canònica, sinó perquè són part de l’Església; aquesta missió… la compleixen a través de la seva professió, del seu ofici, de la seva família, dels seus col·legues, dels seus amics».

Avui, després de les solemnes ensenyances del Vaticà II, ningú a l’Església potser no gosarà dubtar de l’ortodòxia d’aquesta doctrina. Però ¿quants han abandonat realment llur concepció única de l’apostolat dels laics com una labor pastoral organitzada de dalt a baix? ¿Quants són els qui superant l’anterior concepció monolítica de l’apostolat dels laics comprenen que n’hi pugui haver i àdhuc que també n’hi hagi d’haver, sense necessitat de rígides estructures centralitzades, missions canòniques i mandats jeràrquics? ¿Quants n’hi ha que qualificant el laïcat de longa manus Ecclesiae, no s’estan fent una confusió al mateix temps amb el concepte Església-Poble de Déu i el concepte més limitat de Jerarquia? O bé encara ¿quants laics entenen degudament que, si no és en una delicada comunió amb la Jerarquia, no tenen dret a reivindicar llur àmbit legítim d’autonomia apostòlica?

Hom podria fer consideracions semblants sobre altres problemes, ja que encara és molt, però molt, el que resta aconseguir, tant pel que fa a la necessària exposició doctrinal, com a l’educació de les consciències i a la mateixa reforma de la legislació eclesiàstica. Jo prego molt al Senyor —l’oració sempre ha estat la meva gran arma— que l’Esperit Sant assisteixi el seu Poble, i especialment la Jerarquia, en la realització d’aquestes tasques. I el prego també que continuï servint-se de l’Opus Dei perquè puguem contribuir i ajudar tant com estigui a la nostra mà, en aquest difícil però estupend procés de desenvolupament i de creixement de l’Església.

Canviant de tema, ens interessaria saber la seva opinió respecte a l’actual moment de l’Església. Concretament, com el qualificaria, vostè? ¿Quin paper creu que hi poden fer en aquesta hora les tendències que d’una manera general s’han anomenat «progressista» i «integrista»?

Segons la meva manera de veure, l’actual moment doctrinal de l’Església podria qualificar-se de positiu i, al mateix temps, de delicat com tota crisi de creixement. Positiu, sens dubte, perquè les riqueses doctrinals del Concili Vaticà II han posat l’Església sencera —el Poble sacerdotal de Déu tot enter— davant una nova etapa summament esperançadora de renovada fidelitat al propòsit diví de salvació que se li ha confiat. Moment delicat també, perquè les conclusions teològiques a les quals s’ha arribat no són pas de caràcter —valgui l’expressió— abstracte o teòric, sinó que es tracta d’una teologia summament viva, és a dir, amb aplicacions immediates i directes d’ordre pastoral, ascètic i disciplinari, que toquen molt íntimament la vida interna i externa de la comunitat cristiana —litúrgia, estructures organitzatives de la Jerarquia, formes apostòliques, Magisteri, diàleg amb el món, ecumenisme, etc.— i també, per tant, la vida cristiana i la consciència mateixa dels fidels.

Una i altra realitat criden respectivament la nostra ànima: l’optimisme cristià —la joiosa certesa que l’Esperit Sant farà fructificar complidament la doctrina amb la qual ha enriquit l’Esposa de Crist—, i ensems la prudència de la part d’aquells que investiguen o governen, perquè és ara, especialment, que la manca de serenitat i de ponderació en l’estudi dels problemes podria fer un mal immens.

Quant a les tendències que vostè anomena integristes i progressistes, m’és difícil d’opinar sobre el paper que poden fer en aquest moment perquè és des de sempre que he rebutjat la conveniència i fins i tot la possibilitat que puguin fer-se catalogacions o simplificacions d’aquesta mena. Aquesta divisió —que a vegades es duu fins a extrems de veritable paroxisme, o que s’intenta de perpetuar com si els teòlegs i els fidels en general estiguessin destinats a una contínua orientació bipolar— em sembla que en el fons obeeix al convenciment que el progrés doctrinal i vital del Poble de Déu sigui el resultat d’una tensió dialèctica perpètua. Jo, en canvi, m’estimo més creure —amb tota la meva ànima— en l’acció de l’Esperit Sant, que bufa on vol i a qui vol.