Llistat de punts

Voldríem encetar aquesta entrevista amb una qüestió que provoca en molts esperits les més variades interpretacions. Ens referim al tema de l’«aggiornamento». ¿Quin és, al seu entendre, el veritable sentit d’aquest mot, aplicat a la vida de l’Església?

Fidelitat. Per mi, aggiornamento vol dir, sobretot, això: fidelitat. Un marit, un soldat, un administrador, és tant més bon marit, tant més bon soldat, tant més bon administrador, com més fidelment sap fer front en cada moment, davant cada nova circumstància de la seva vida, als ferms compromisos d’amor i de justícia que un dia va contreure. Aquesta fidelitat delicada, operativa i constant —que és difícil com ho és tota aplicació de principis a la mudable realitat de les coses contingents— és per aquest motiu la millor defensa de la persona contra la vellesa de l’esperit, l’aridesa de cor i l’anquilosi mental.

Passa el mateix amb la vida de les institucions, però molt singularment amb la vida de l’Església, la qual obeeix, no a un precari projecte de l’home, sinó a un designi de Déu. La redempció, la salvació del món, és obra de l’amorosa i filial fidelitat de Jesucrist —i de nosaltres amb Ell— a la voluntat del Pare celestial que el va enviar. Per això, l’aggiornamento de l’Església —avui, com en qualsevol altra època— és fonamentalment això: una joiosa reafirmació de la fidelitat del Poble de Déu a la missió rebuda, a l’Evangeli.

És clar que aquesta fidelitat —viva i actual davant cada circumstància de la vida dels homes— pot requerir, i de fet ha requerit moltes vegades, en la història ja dos cops mil·lenària de l’Església, i recentment en el Concili Vaticà II, oportuns desenvolupaments doctrinals en l’exposició de les riqueses del Depositum Fidei, així com canvis i reformes convenients que perfeccionin —en el seu element humà, perfectible— les estructures organitzatives i els mètodes missioners i apostòlics. Però fóra, si més no, superficial de pensar que l’aggiornamento consisteix abans que res a canviar, o bé que tot canvi aggiorna. N’hi ha prou amb pensar que no manca qui també voldria canvis al marge i en contra de la doctrina conciliar que farien retrocedir en molts segles d’història —almenys a l’època feudal— el camí progressiu del Poble de Déu.

Per acabar: ¿Està satisfet d’aquests quaranta anys d’activitat? ¿Les experiències d’aquests darrers anys, els canvis socials, el Concili Vaticà II, etc., li han suggerit tal vegada alguns canvis d’estructura?

Satisfet? No puc sinó estar-ho quan veig que, malgrat les meves misèries personals, el Senyor ha fet tantes coses meravelloses entorn d’aquesta Obra de Déu. Per un home que viu de fe, la seva vida serà sempre la història de les misericòrdies de Déu. Potser sigui difícil de llegir aquesta història, en algun dels seus moments, ja que tot pot semblar inútil, àdhuc un fracàs; altres vegades, el Senyor deixa veure els abundosos fruits, i aleshores és natural que el cor s’aboqui en acció de gràcies.

Una de les meves alegries més grans justament ha estat veure com el Concili Vaticà II ha proclamat amb una gran claredat la vocació divina del laïcat. Sense cap mena de jactància, he de dir, pel que fa al nostre esperit, que el Concili no ha suposat mai una invitació a canviar, ans al contrari, ha confirmat allò que, per la gràcia de Déu, anàvem vivint i ensenyant des de fa molts anys. La principal característica de l’Opus Dei no són pas unes tècniques o mètodes especials d’apostolat, ni unes estructures determinades, sinó un esperit que duu precisament a santificar el treball ordinari.

D’errors i de misèries personals, ho repeteixo, en tenim tots. I tots hem d’examinar-nos seriosament en la presència de Déu, i confrontar la nostra pròpia vida amb allò que el Senyor ens exigeix. Sense oblidar, però, allò que és més important: si scires donum Dei!… (Jo IV, 10). Si sabessis el do de Déu!, va dir Jesús a la samaritana. I sant Pau afegeix: Nosaltres portem aquest tresor en vasos de terrissa, a fi que aquest poder incomparable sigui atribuït a Déu i no a nosaltres (2 C 4, 71).

La humilitat, l’examen cristià, comença pel reconeixement del do de Déu. És una cosa ben diferent de l’encongiment davant el curs dels esdeveniments, de la sensació d’inferioritat o de descoratjament davant la història. En la vida personal, i a vegades també en la vida de les associacions o de les institucions, pot haver-hi coses que calgui canviar, moltes coses fins i tot; però l’actitud amb la qual el cristià s’ha d’enfrontar amb aquests problemes ha de ser sobretot la d'admirar-se en veure la magnitud de les obres de Déu, en comparació a la petitesa humana.

L’aggiornamento s’ha de fer, abans que res, en la vida personal, per posar-la d’acord amb aquesta vella novetat de l’Evangeli. Estar al dia vol dir identificar-se amb Crist, que no és un personatge que ja hagi passat; Crist viu i viurà sempre: ahir i avui i pels segles (He 13, 8).

Quant a l’Opus Dei considerat en conjunt, bé es pot afirmar, sense cap mena d’arrogància, amb agraïment a la bondat de Déu, que no tindrà mai problemes d’adaptació al món: mai no es trobarà en la necessitat de posar-se al dia. Déu nostre Senyor ha posat al dia l’Obra d’una vegada per sempre, donant-li aquestes característiques peculiars, laïcals; i mai no li caldrà adaptar-se al món, perquè tots els seus socis són del món; no haurà de perseguir el progrés humà, perquè són tots els membres de l’Obra, juntament amb els altres homes que viuen en el món, els qui fan aquest progrés amb llur treball ordinari.

Acabeu d’escoltar la lectura solemne dels dos textos de la Sagrada Escriptura corresponents a la missa de la Domínica XXI després de la Pentecosta. El fet d’haver escoltat la paraula de Déu ja us situa dins l’àmbit en el qual es volen moure aquestes paraules meves que us estic adreçant, paraules de sacerdot, dites davant d’una gran família de fills de Déu en la seva Església santa. Paraules, doncs, que desitgen ser sobrenaturals, missatgeres de la grandesa de Déu i de les seves misericòrdies envers els homes: paraules que us preparin per a la impressionant Eucaristia que avui celebrem al campus de la Universitat de Navarra.

Considereu per uns instants aquest fet que us acabo d’esmentar. Celebrem la Sagrada Eucaristia, el sacrifici sacramental del Cos i Sang del Senyor, aquest misteri de fe que lliga a si mateix tots els altres misteris del cristianisme. Celebrem, doncs, l’acció més sagrada i transcendent que els homes, per la gràcia de Déu, podem realitzar en aquesta vida: combregar amb el Cos i la Sang del Senyor ve a ser, en un cert sentit, com desfer-nos de les lligadures de terra i de temps, per arribar ja a estar amb Déu en el cel, on el mateix Crist eixugarà les llàgrimes dels nostres ulls i on no hi haurà ni mort, ni plor, ni clams d’angoixa, perquè el món vell s’haurà acabat.

Aquesta veritat tan consoladora i profunda, aquesta significació escatològica de l’Eucaristia, com solen denominar-la els teòlegs, podria ésser malentesa: ho ha estat sempre que hom ha volgut presentar l’existència cristiana com a cosa solament espiritual —espiritualista, voldria dir—, pròpia de gent pura, extraordinària, que no es fa amb les coses menyspreables d’aquest món, o bé que les tolera com a cosa necessàriament juxtaposada a l’esperit, mentre vivim aquí.

Quan hom veu les coses així, el temple esdevé el lloc per antonomàsia de la vida cristiana; i ser cristià és, llavors, anar al temple, prendre part en cerimònies sagrades, incrustar-se en una sociologia eclesiàstica, en una mena de món segregat, que es presenta a si mateix com l’antesala del cel, mentre el món corrent fa la seva via. La doctrina del cristianisme, la vida de la gràcia, passarien, així, com gairebé fregant el progrés atrafegat de la història humana sense, però, trobar-s’hi.

Aquest matí d’octubre, mentre ens preparem a endinsar-nos en el memorial de la Pasqua del Senyor, responem que no, simplement, a aquesta visió deformada del cristianisme. Reflexioneu, un moment, en el marc de la nostra Eucaristia, de la nostra Acció de Gràcies: ens trobem en un temple singular; diries que la nau és el campus universitari; el retaule, la biblioteca de la Universitat; allà, la maquinària que alça nous edificis; i a dalt, el cel de Navarra…

¿No us confirma aquesta enumeració, d’una manera plàstica i inoblidable, que el veritable lloc de la vostra existència és la vida ordinària? Fills meus, allà on hi ha els vostres germans els homes, allà on són les vostres aspiracions, el vostre treball, els vostres amors, allà és el lloc del vostre encontre quotidià amb Crist. És enmig de les coses més materials de la terra on hem de santificar-nos, servint Déu i tots els homes.