Llistat de punts

Vostè diu i escriu des de fa molt de temps que la vocació dels laics consisteix en tres coses: «santificar el treball, santificar-se en el treball i santificar els altres amb el treball». ¿Ens podria precisar què entén vostè exactament per la primera d’aquestes coses: santificar el treball?

Esdevé difícil d’explicar-ho en poques paraules, perquè en aquesta expressió hi ha implicats conceptes fonamentals de la mateixa teologia de la Creació. Allò que sempre he ensenyat des de fa quaranta anys és que tot treball humà honest, intel·lectual o bé manual, ha d’ésser fet pel cristià amb la major perfecció possible: amb perfecció humana (competència professional) i amb perfecció cristiana (per amor a la voluntat de Déu i en el servei dels homes). Perquè fet així, aquest treball humà, per molt humil i insignificant que la tasca sembli, contribueix a ordenar cristianament les realitats temporals —a manifestar-ne la dimensió divina— i és assumit i integrat en l’obra prodigiosa de la Creació i de la Redempció del món: s’eleva així el treball a l’ordre de la gràcia, se santifica, es converteix en obra de Déu, operatio Dei, opus Dei.

En recordar als cristians les paraules meravelloses del Gènesi —que Déu va crear l’home perquè treballés—, ens hem fixat en l’exemple de Crist, que va passar gairebé la totalitat de la seva vida terrenal treballant com un artesà en un llogarret. Nosaltres estimem aquest treball humà que Ell va abraçar com a condició de vida, va cultivar i santificar. Veiem en el treball —en la noble fatiga creadora dels homes— no solament un dels valors humans més alts, mitjà imprescindible per al progrés de la societat i per a l’ordenament cada cop més just de les relacions entre els homes, sinó també un signe de l’amor de Déu a les seves criatures i de l’amor dels homes entre si i envers Déu: un mitjà de perfecció, un camí de santedat.

Per això, l’objectiu únic de l’Opus Dei sempre ha estat aquest: contribuir que hi hagi enmig del món, enmig de les realitats i afanys seculars, homes i dones de totes les races i de totes les condicions socials, que procurin estimar i servir Déu i els altres homes en i a través del seu treball ordinari.

¿Voldria explicar vostè la missió central i els objectius de l’Opus Dei? ¿Sobre quins precedents va basar les seves idees respecte a l’Associació? O bé, ¿és l’Opus Dei quelcom únic, nou del tot dins l’Església i la Cristiandat? ¿Se’l pot comparar amb els ordes religiosos i amb els instituts seculars o amb associacions catòliques del tipus, posem per cas, de la «Holy Name Society», els «Cavallers de Colom», el «Christopher Movement», etc.?

L’Opus Dei es proposa de promoure entre persones de totes les classes de la societat el desig de la perfecció cristiana enmig del món. És a dir, l’Opus Dei pretén d’ajudar les persones que viuen en el món —l’home corrent, l’home del carrer—, a dur una vida plenament cristiana, sense modificar la seva manera de viure normal, ni el seu treball ordinari ni les seves il·lusions i afanys.

Per això, tal com ja vaig escriure fa una pila d’anys, hom pot dir que l’Opus Dei és vell com l’Evangeli i, com l’Evangeli, també nou. És recordar als cristians les paraules meravelloses que hom llegeix en el Gènesi: que Déu va crear l’home perquè treballés. Ens hem fixat en l’exemple de Crist, que va esmerçar la quasi totalitat de la seva vida terrenal a treballar com un artesà en un llogarret. El treball no és solament un dels valors humans més alts i un mitjà amb el qual els homes han de contribuir al progrés de la societat: és també camí de santificació.

Amb quines altres organitzacions el podríem comparar? No és fàcil de trobar una resposta, ja que en intentar de comparar entre si organitzacions amb fins espirituals hom corre el risc de quedar-se en aspectes externs o en denominacions jurídiques, oblidant allò que és més important: l’esperit que dóna vida i raó d’ésser a tota la labor.

Em limitaré a dir-li que, pel que fa a aquelles que ha esmentat, està molt lluny dels ordes religiosos i dels instituts seculars, i més a prop d’institucions com la Holy Name Society.

L’Opus Dei és una organització internacional de laics, a la qual també pertanyen sacerdots seculars (una exigua minoria en comparació amb el total de socis). Els seus membres són persones que viuen en el món, en el qual exerceixen la seva professió o ofici. En venir a l’Opus Dei, no ho fan per abandonar aquest treball, sinó al contrari, cercant una ajuda espiritual per tal de santificar el seu treball ordinari, convertint-lo també en un mitjà de santificar-se, o bé encara per ajudar tots els altres a santificar-se. No muden d’estat —continuen essent solters, casats, vidus o sacerdots—, sinó que procuren servir Déu i tots els altres homes dins el propi estat. A l’Opus Dei no li interessen ni vots ni promeses. Allò que demana als seus socis és que, enmig de les deficiències i dels errors propis de tota vida humana, s’esforcin a practicar les virtuts humanes i cristianes, sabent-se fills de Déu.

Si es vol buscar alguna comparació, la manera més fàcil d’entendre l’Opus Dei és pensar en la vida dels primers cristians. Vivien profundament llur vocació cristiana; buscaven seriosament la perfecció a la qual estaven cridats pel fet, senzill i sublim, del Baptisme. No es distingien exteriorment dels altres ciutadans. Els socis de l’Opus Dei són persones corrents; fan un treball corrent; viuen enmig del món com el que són: ciutadans cristians que volen respondre complidament a les exigències de la seva fe.

¿A què atribueix la creixent importància que hom dóna a l’Opus Dei? ¿És deguda solament a l’atractiu de la seva doctrina o és també un reflex dels neguits de l’edat moderna?

El Senyor va suscitar l’Opus Dei en 1928 per ajudar els cristians a recordar que, com diu el llibre del Gènesi, Déu va crear l’home per a treballar. Hem vingut a atreure novament l’atenció sobre l’exemple de Jesús, que durant trenta anys va romandre a Natzaret treballant, exercint un ofici. En mans de Jesús, el treball, i un treball professional semblant al de milions d’homes en el món, es converteix en feina divina, en labor redemptora, en camí de salvació.

L’esperit de l’Opus Dei recull la realitat formosíssima —oblidada durant segles per molts cristians— que qualsevol treball digne i noble en allò que és humà, pot convertir-se en una labor divina. En el servei de Déu, no hi ha oficis de poca categoria: tots són de molta importància.

Per estimar Déu i servir-lo, no cal fer coses estranyes. Crist demana a tots els homes, sense excepció, que siguin perfectes com el seu Pare celestial és perfecte (Mt 5, 48). Per la gran majoria dels homes, ser sant suposa santificar el propi treball, santificar-se en el treball, i santificar els altres amb el treball, i així trobar Déu en el camí de llurs vides.

Les condicions de la societat contemporània, que cada vegada avalua més el treball, faciliten, evidentment, que els homes del nostre temps puguin entendre aquest aspecte del missatge cristià que l’esperit de l’Opus Dei ha vingut a recalcar. Però més important encara, és l'influx de l’Esperit Sant, que en la seva acció vivificadora ha volgut que el nostre temps sigui testimoni d’un gran moviment de renovació en tot el cristianisme. En llegir els decrets del Concili Vaticà II, hom veu clarament que una part important d’aquesta renovació ha estat justament la revaloració del treball ordinari i de la dignitat de la vocació del cristià que viu i que treballa en el món.

Vostè ha parlat, sovint, del treball: ¿podria dir quin lloc ocupa el treball en l’espiritualitat de l’Opus Dei?

La vocació a l’Opus Dei no canvia ni modifica per res la condició, l’estat de vida, de qui la rep. I com que la condició humana és el treball, la vocació sobrenatural a la santedat i a l’apostolat segons l’esperit de l’Opus Dei, confirma la vocació humana al treball. La immensa majoria dels socis de l’Obra són laics, cristians corrents; la seva condició és la d’aquell qui té una professió, un ofici, una ocupació amb freqüència absorbent, amb la qual es guanya la vida, manté la família, contribueix al bé comú, desenrotlla la seva personalitat.

La vocació de l’Opus Dei ve a confirmar tot això, fins al punt que un dels signes essencials és precisament viure en el món i exercir-hi un treball —comptant, ho torno a dir, amb les pròpies imperfeccions personals— de la manera més perfecta possible, tant des del punt de vista humà, com des del sobrenatural. És a dir, un treball que contribueixi eficaçment a l’edificació de la ciutat terrenal —que sigui, doncs, fet amb competència i esperit de servei— i a la consagració del món, i que, per tant, sigui santificador i santificat.

Aquells qui volen viure amb perfecció la fe i practicar l’apostolat segons l’esperit de l’Opus Dei, han de santificar-se amb la professió i santificar els altres amb la professió. Vivint així, sense distingir-se, per tant, dels altres ciutadans, iguals que ells, que amb ells treballen, s’esforcen a identificar-se amb Crist, imitant els seus trenta anys de treball a l’obrador de Natzaret.

Perquè aquesta feina ordinària és no solament l’àmbit en el qual s’han de santificar, sinó la matèria mateixa de la seva santedat: enmig de les incidències de la jornada, descobreixen la mà de Déu, i troben estímul per a la seva vida d’oració. La mateixa ocupació professional els posa en contacte amb altres persones —parents, amics, col·legues— i amb els grans problemes que afecten la seva societat o el món sencer, i els ofereix així l’ocasió de viure aquest donar-se al servei dels altres que és essencial als cristians. Així, s’han d’esforçar a donar un veritable i autèntic testimoniatge de Crist, perquè tots aprenguin a conèixer i amar el Senyor, a descobrir que la vida normal en el món, el treball de cada dia, pot ser un encontre amb Déu.

En altres paraules, la santedat i l’apostolat formen una sola cosa amb la vida dels socis de l’Obra, i per això el treball és la polleguera de la seva vida espiritual. El seu donar-se a Déu s’empelta en el treball, el qual practicaven abans de venir a l’Obra i que continuen exercint després.

Quan, en els primers anys de la meva activitat pastoral, vaig començar a predicar aquestes coses, algunes persones no em van entendre, d’altres es van escandalitzar: estaven fetes a sentir enraonar del món sempre en un to pejoratiu. El Senyor m’havia donat a entendre, i jo procurava de fer-ho entendre als altres, que el món és bo, perquè les obres de Déu són sempre perfectes, i que som nosaltres els qui fem dolent el món pel pecat.

Llavors jo deia, i continuo dient-ho ara, que hem d’amar el món, perquè en el món trobem Déu, perquè en els fets i els esdeveniments del món Déu se’ns manifesta i se’ns revela.

El mal i el bé es barregen en la història humana, i per això el cristià haurà d’ésser una criatura que sàpiga discernir; però mai aquest discerniment no l’ha de dur a negar la bondat de les obres de Déu, ans al contrari, a reconèixer allò diví que es manifesta en allò que és humà, fins i tot darrere les nostres pròpies febleses. Hom pot trobar un bon lema per a la vida cristiana en aquelles paraules de l’Apòstol: Totes les coses són vostres, i vosaltres de Crist, i Crist de Déu (1 C 3, 22), per a realitzar així els designis d’aquest Déu que vol salvar el món.