Llistat de punts

Hi ha actualment qui sosté la teoria que l’amor ho justifica tot, i d’aquí hom conclou que el prometatge és com un matrimoni a prova. No seguir allò que consideren imperatius de l’amor, pensen que és una cosa sense autenticitat, retrògrada. Què en pensa, vostè, d’aquesta actitud?

Penso allò que ha de pensar una persona honrada, i especialment un cristià: que és una actitud indigna de l’home, i que degrada l’amor humà confonent-lo amb l’egoisme i amb el plaer.

Retrògrads aquells qui no obren o no pensen així? Retrògrad ho és més aviat el qui retrocedeix fins a la selva, no reconeixent cap altre impuls que l’instint. El prometatge ha d’ésser una ocasió d’endinsar-se en l’afecte i en el coneixement mutu. I, com tota escola d’amor, ha d’ésser inspirat no per l’afany de possessió, sinó per un esperit de donació de si mateix, de comprensió, de respecte, de delicadesa. És per això que vaig voler, ara fa una mica més d’un any, regalar a la Universitat de Navarra una imatge de Santa Maria, Mare del Bell Amor: perquè els nois i les noies que freqüenten els cursos d’aquelles Facultats, aprenguin d’Ella la noblesa de l’amor, també de l’amor humà.

Matrimoni a prova? Que en sap poc d’amor el qui parla així! L’amor és una realitat més segura, més real, més humana. És una cosa que no es pot tractar com un producte comercial, que s’experimenta i en acabat s’accepta o es rebutja, segons el caprici, la comoditat o l’interès.

Aquesta manca de criteri és tan lamentable, que ni tan sols sembla necessari de condemnar els qui pensen o els qui obren així, ja que ells mateixos es condemnen a la infecunditat, a la tristesa, a un aïllament desolador que patiran quan tot just hagin passat uns anys. No puc deixar de pregar molt per ells, d’estimar-los amb tota la meva ànima, i de tractar de fer-los comprendre que continuen tenint obert el camí de retorn a Jesucrist: que podran ser sants, cristians íntegres, si s’hi esforcen, perquè no els mancarà ni el perdó ni la Gràcia del Senyor. És llavors que comprendran bé què és l'Amor: l'Amor diví, i també l’amor humà noble; i sabran què és la pau, l’alegria, la fecunditat.

Un gran problema femení és el de les dones solteres. Ens referim a aquelles qui, amb vocació matrimonial, no arriben a casar-se. En no aconseguir-ho, es demanen: ¿Per a què hi som al món? Vostè, què els respondria?

Per a què hi som, al món? Per estimar Déu amb tot el nostre cor i amb tota la nostra ànima, i per estendre aquest amor a totes les criatures. O bé això sembla poc? Déu no deixa cap ànima abandonada a un destí cec. Per a totes té un designi, les crida totes amb una vocació personalíssima, intransferible.

El matrimoni és camí diví, és vocació. No és, però, ni l’únic camí, ni l’única vocació. Els plans de Déu, per a cada dona, no van lligats necessàriament al matrimoni. ¿Que tenen vocació matrimonial i no arriben a casar-se? En algun cas pot ésser cert, però qui sap si ha estat l’egoisme o l’amor propi el que ha impedit que aquesta crida de Déu s’acomplís; però altres vegades, àdhuc la gran majoria, això pot ser un signe que el Senyor no els ha donat una veritable vocació matrimonial. Sí: els agraden els nens, senten que foren unes bones mares; que donarien el seu cor, fidelment, al marit i als fills. Però això és normal en tota dona, i també en aquelles qui, per vocació divina, no es casen —podent-ho fer—, per preocupar-se del servei de Déu i de les ànimes.

No s’han casat. Bé: que continuïn, com fins ara, estimant la Voluntat del Senyor, tractant de prop aquest Cor amabilíssim de Jesús, que no abandona ningú, que és sempre fidel, que va tenint cura de nosaltres tota la nostra vida per donar-se a nosaltres ja des d’ara i per sempre.

A més, la dona pot complir la seva missió —com a dona, amb totes les característiques femenines, també les afectives de la maternitat— en àmbits diversos de la pròpia família: en d’altres famílies, a l’escola, en obres assistencials, en mil indrets. La societat és, a vegades, molt dura —amb una gran injustícia— amb les que anomena velles solteres: hi ha dones solteres que difonen alegria, pau i eficàcia al seu entorn: que saben donar-se noblement al servei dels altres i ser mares, en profunditat espiritual, amb més realitat que moltes d’altres, que només són mares fisiològicament.

I ara, fills i filles, deixeu que em deturi en un altre aspecte —particularment entranyable— de la vida ordinària. Em refereixo a l’amor humà, a l’amor net entre un home i una dona, al prometatge, al matrimoni. He de dir un altre cop que aquest sant amor humà no és res que sigui permès, tolerat, al costat de les veritables activitats de l’esperit, tal com es podria insinuar en els falsos espiritualismes al·ludits abans. Ja fa prop de quaranta anys que predico tot el contrari, de paraula i per escrit, i aquells qui no ho comprenien sembla que ja comencen a entendre-ho.

L’amor, que porta al matrimoni i a la família, pot ser també un camí diví, vocacional, meravellós, canal per a una completa dedicació al nostre Déu. Feu les coses amb perfecció, us he recordat, poseu amor en les petites activitats de la jornada, descobriu —hi insisteixo— aquest quelcom diví que s’amaga en els detalls: tota aquesta doctrina troba un lloc especial en l’espai vital, on s’encasta l’amor humà.

Ja ho sabeu, professors, alumnes, i tots els qui consagreu el vostre quefer a la Universitat de Navarra: he encomanat els vostres amors a santa Maria, Mare del Bell Amor. I aquí teniu l’ermita que hem construït amb devoció, al campus universitari, perquè reculli les vostres oracions i l’oblació d’aquest amor estupend i net, que Ella beneeix.

¿Que no ho sabeu que el vostre cos és el temple de l’Esperit Sant, que heu rebut de Déu, i que no us pertanyeu? Quantes vegades, davant la imatge de la Verge Santa, de la Mare de Déu del Bell Amor, respondreu amb una afirmació joiosa a la pregunta de l’Apòstol: sí, ho sabem i ho volem viure amb el vostre ajut poderós, oh Verge Mare de Déu.

L’oració contemplativa brollarà de vosaltres cada vegada que mediteu sobre aquesta realitat impressionant: una cosa tan material con el meu cos ha estat elegida per l’Esperit Sant per fer-hi estada… ja no em pertanyo… el meu cos i la meva ànima —tot el meu ser— són de Déu… I aquesta oració serà rica de resultats pràctics, derivats de la gran conseqüència que el mateix Apòstol proposa: Glorifiqueu Déu en el vostre cos.