Llistat de punts

En aquesta etapa històrica preocupa singularment la democratització de l’ensenyança, la seva accessibilitat a totes les classes socials, i la institució universitària no es concep sense una projecció o funció social. ¿En quin sentit entén vostè aquesta democratització, i com pot complir la Universitat la seva funció social?

Cal que la Universitat formi els estudiants en una mentalitat de servei: servei a la societat, promovent el bé comú amb llur treball professional i amb llur actuació cívica. Els universitaris necessiten ser responsables, tenir una sana inquietud pels problemes d'altri i un esperit generós que els meni a encarar-se amb aquests problemes, i a procurar de trobar la millor solució. És a la Universitat que pertoca de donar tot això a l’estudiant.

Tot aquell qui reuneixi condicions de capacitat ha de tenir accés als estudis superiors, sigui quin sigui el seu origen social, els seus mitjans econòmics, la seva raça o la seva religió. Mentre hi hagi barreres en aquest sentit, la democratització de l’ensenyament no serà res més que una frase buida.

En una paraula, la Universitat ha d’estar oberta a tothom i, d’altra banda, ha de formar els estudiants per tal que el seu futur treball professional estigui al servei de tothom.

Molts estudiants se senten solidaris i desitgen adoptar una actitud activa, davant el panorama que veuen, en tot el món, de tantes persones que pateixen físicament i moralment o que viuen en la indigència. ¿Quins són els ideals socials que vostè oferiria a aquest jovent intel·lectual d’avui?

L’ideal és, sobretot, la realitat del treball ben fet, la preparació científica adequada durant els anys universitaris. Amb aquesta base, hi ha milers d’indrets al món que necessiten braços, que esperen una feina personal, dura i sacrificada. La Universitat no ha de formar homes que en acabat consumeixen egoistament els beneficis aconseguits amb els estudis, ha de preparar-los per a una feina de generosa ajuda al proïsme, de fraternitat cristiana.

Moltes vegades, aquesta solidaritat es queda en manifestacions orals o escrites, quan no en avalots estèrils o danyosos: jo mesuro la solidaritat per obres de servei, i conec milers de casos d’estudiants espanyols i d’altres països, que han renunciat a construir-se llur petit món privat, donant-se als altres mitjançant un treball professional, que procuren fer amb perfecció humana, en obres d’ensenyança, d’assistència, socials, etc., amb un esperit sempre jove i ple d’alegria.

Davant l’actualitat sòcio-política del nostre país i dels altres, davant la guerra, la injustícia o l’opressió, ¿quina responsabilitat atribueix a la Universitat com a Corporació, als professors, als alumnes? ¿Pot la Universitat, en qualsevol cas, admetre dins el recinte el desenvolupament d’activitats polítiques per part d’estudiants i professors?

Abans que res, vull dir que en aquesta conversa estic expressant una opinió, la meva, la d’una persona que des dels setze anys —ara en tinc seixanta-cinc— no ha perdut el contacte amb la Universitat. Exposo la meva manera personal de veure aquesta qüestió, no la manera de veure de l’Opus Dei, que en tot allò que és temporal i discutible no vol ni pot tenir cap opció —cada soci de l’Obra té i expressa lliurement el seu propi parer personal, del qual es fa també personalment responsable—, ja que el fi de l’Opus Dei és exclusivament espiritual.

Tornant a la vostra pregunta, em sembla que caldria, en primer lloc, posar-se d’acord sobre què significa política. Si per política s’entén el fet d’interessar-se i treballar a favor de la pau, de la justícia social, de la llibertat de tothom, en aquest cas, tothom a la Universitat, i la Universitat com a corporació, té l’obligació de sentir aquests ideals i de fomentar la preocupació de resoldre els grans problemes de la vida humana.

Si per política hom entén, en canvi, la solució concreta d’un problema determinat, deixant de banda altres solucions possibles i legítimes, en concurrència amb aquells que sostenen el contrari, penso que la Universitat no és la seu que hagi de decidir-ho.

La Universitat és el lloc per a preparar-se a donar solucions a aquests problemes; és la casa de tots, lloc d’estudi i d’amistat; un lloc on han de conviure en pau persones de les diverses tendències que, a cada moment, siguin expressions del legítim pluralisme que existeix en la societat.

Com a Gran Canceller de la Universitat de Navarra, voldríem que ens parlés dels principis que, en fundar-la, el van inspirar i de la seva significació actual dins el marc de la Universitat espanyola.

La Universitat de Navarra va sorgir el 1952 —després de pregar molts anys: sento alegria en dir-ho— amb la il·lusió de donar vida a una institució universitària, on es plasmessin els ideals culturals i apostòlics d’un grup de professors que sentien pregonament la labor docent. Llavors aspirava —i també aspira ara— a contribuir, colze a colze, amb les altres universitats, a solucionar un greu problema educatiu: el d’Espanya i el de molts altres països que necessiten homes ben preparats per a construir una societat més justa.

Quan es va fundar, aquells qui la van iniciar no eren pas uns estranys a la Universitat espanyola: eren professors que s’havien format i havien exercit llur magisteri a Madrid, a Barcelona, Sevilla, Santiago, Granada i tantes altres universitats. Aquesta col·laboració estreta —gosaria dir més estreta que la que tenen entre si universitats fins i tot veïnes— s’ha continuat; hi ha intercanvis freqüents i visites de professors, congressos nacionals on es treballa a l’uníson, etc. El mateix contacte s’ha mantingut i es manté amb les millors universitats d’altres països: ho confirma l’actual nomenament de doctors honoris causa a professors de la Sorbona, Harvard, Coimbra, Munich i Lovaina.

La Universitat de Navarra ha servit també per a donar encarrilament a l’ajuda de tantes persones que veuen en els estudis universitaris una base fonamental de progrés del país, quan estan oberts a tothom qui es mereix d’estudiar, siguin quins siguin els seus recursos econòmics. És una realitat l’Associació d’Amics de la Universitat de Navarra, la qual, amb la seva aportació generosa, ha aconseguit distribuir ja un elevat nombre de beques o bosses d’estudi. Aquest nombre anirà creixent cada vegada més, com també creixerà l’afluència d’estudiants afro-asiàtics i de l’Amèrica Llatina.

Hi ha qui ha escrit que la Universitat de Navarra és una Universitat per a rics i que, així i tot, rep abundoses subvencions de l’Estat. Respecte a allò primer, ja sabem que no és pas així, perquè nosaltres també som estudiants i coneixem els nostres companys; però, ¿què hi ha de les subvencions estatals?

Existeixen dades concretes, a l’abast de tothom, perquè han estat difoses per la premsa, que fan veure que, bo i essent el cost si fa no fa igual que en les altres universitats, el nombre d’universitaris que reben ajuda econòmica per als seus estudis a la Universitat de Navarra és superior al de qualsevol altra universitat del país. I us puc dir que aquest nombre encara augmentarà, per procurar d’assolir un percentatge més alt o, si més no, similar al de la Universitat no espanyola que més es distingeixi per la seva labor de promoció social.

Jo comprenc que cridi l’atenció que la Universitat de Navarra es vegi com un organisme viu, que funciona admirablement, i que això faci pensar en l’existència d’ingents mitjans econòmics. Però, en discórrer així, hom no té en compte que els recursos materials no són prou perquè una cosa tiri endavant amb aire: la vida d’aquest centre universitari es deu principalment a la dedicació, a la il·lusió i al treball que tots plegats, professors, alumnes, empleats, bidells, aquestes beneïdes i estimadíssimes dones navarreses que tenen cura de la neteja, han dedicat a la Universitat. Si no fos per això la Universitat no s’hauria pogut sostenir.

Econòmicament, la Universitat es finança amb subvencions. Primerament, la de la Diputació Foral, per a despeses de sosteniment. Cal també esmentar la cessió de terrenys de la part de l’Ajuntament de Pamplona per poder construir els edificis, com es practica habitualment en els municipis de tants països. Sabeu per experiència l’interès moral i econòmic que suposa per a una regió com la de Navarra, i concretament per Pamplona, comptar amb una Universitat moderna, que obre a tots la possibilitat de rebre un bon ensenyament superior.

Vosaltres pregunteu sobre subvencions de l’Estat. L’Estat espanyol no ajuda a cobrir les despeses de sosteniment de la Universitat de Navarra. Ha concedit algunes subvencions per a la creació de nous llocs escolars, que alleugen el gran esforç econòmic que demanen les noves instal·lacions.

Una altra font d’ingressos, concretament per a l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials, són les corporacions guipuscoanes i, especialment, la Caixa d’Estalvis Provincial de Guipúscoa.

L’ajut prestat per fundacions espanyoles o estrangeres, estatals i privades, ha tingut una especial importància des del començ de la Universitat: així, un important donatiu oficial dels Estats Units, per tal de dotar d’instrumental científic l’Escola d’Enginyers Industrials; la contribució de l’obra assistencial alemanya Misereor al pla dels nous edificis; la de la Fundació Huarte, per a la investigació sobre el càncer; les de la Fundació Gulbenkian, etc.

Hi ha després l’ajuda que, si així es pot dir, més s’agraeix: la de milers de persones de totes les classes socials, moltes d’elles de pocs recursos econòmics, que a Espanya i fora d’Espanya col·laboren, en la mesura de llurs possibilitats, a sostenir la Universitat.

Finalment, cal no oblidar aquestes empreses que s’interessen i cooperen en les labors d’investigació de la Universitat, o bé l’ajuden d’una forma o altra.

Pensareu que, amb tot això, els diners sobren. Doncs no: la Universitat de Navarra continua essent deficitària. Jo voldria que ens ajudessin encara més persones i més fundacions, per poder continuar amb més extensió aquesta tasca de servei i de promoció social.

Com a Fundador de l’Opus Dei i impulsor d’una àmplia gamma d’institucions universitàries en tot el món, ¿ens podria descriure quines motivacions han menat l’Opus Dei a crear-les i quins són els trets principals de l’aportació de l’Opus Dei a aquest nivell d’ensenyament?

El fi de l’Opus Dei és fer que moltes persones, en tot el món, sàpiguen, en la teoria i en la pràctica, que és possible santificar el treball ordinari, el treball de cada dia; que és possible buscar la perfecció cristiana al carrer, sense abandonar la feina en què el Senyor ens ha volgut cridar. És per això que l’apostolat més important de l’Opus Dei és aquell que realitzen individualment els socis, a través de la seva tasca professional feta amb la major perfecció humana —malgrat els meus errors personals i els que cadascú pugui cometre—, en tots els ambients i en tots els països: perquè, a l’Opus Dei, hi pertanyen persones d’unes setanta nacions, de totes les races i condicions socials.

A més, l’Opus Dei, com a corporació, i amb el concurs d’un gran nombre de persones que no estan associades a l’Obra —i que moltes vegades no són cristianes— promou labors corporatives amb les quals procura contribuir a resoldre tants problemes com en té de plantejats el món actual. Són centres educatius, assistencials, de promoció i capacitació professional, etc.

Les institucions universitàries, de les quals em parleu, són un aspecte més d’aquestes tasques. Els trets que les caracteritzen es poden resumir així: educació en la llibertat personal i en la responsabilitat també personal. Amb llibertat i responsabilitat es treballa de gust, es rendeix, no calen controls ni vigilància: perquè tots se senten a casa seva, i n’hi ha prou amb un simple horari. Després, l’esperit de convivència, sense discriminacions de cap mena. És en la convivència on es forma la persona; allí cadascú aprèn que, per poder exigir que li respectin la llibertat, ha de saber respectar la dels altres. Finalment, l’esperit d’humana fraternitat: cal que els talents propis siguin posats al servei dels altres, si no, de poc serveixen. Les obres corporatives que promou l’Opus Dei en tot el món, estan sempre al servei de tothom: perquè són un servei cristià.

En canvi, l’Opus Dei fomenta centres de formació obrera, de capacitació camperola, d’ensenyança primària, mitja i universitària, i tantes i tan variades altres labors, arreu del món, perquè el seu afany apostòlic —ho vaig escriure fa un grapat d’anys— és una mar sense vores.

Però, ¿com em puc estendre en aquesta matèria si la vostra mateixa presència ja és més eloqüent que un llarg discurs? Vosaltres, Amics de la Universitat de Navarra, sou part d’un poble que sap que està compromès en el progrés de la societat, a la qual pertany. El vostre cordial encoratjament, la vostra oració, el vostre sacrifici i les vostres aportacions no segueixen els camins d’un confessionalisme catòlic: aportant la vostra cooperació, sou un testimoniatge clar d’una recta consciència ciutadana, que es preocupa pel bé comú temporal; doneu fe que una universitat pot sorgir de les energies del poble i ésser sostinguda pel poble.

En aquesta ocasió vull agrair una altra vegada la col·laboració que presten a la nostra Universitat la meva nobilíssima ciutat de Pamplona, la gran i ferma regió navarresa; els Amics que han vingut de tota la geografia espanyola i —ho dic amb una emoció particular— els no espanyols, i fins i tot els no catòlics i els no cristians, que han entès, demostrant-ho amb fets, la intenció i l’esperit d’aquesta empresa.

A tots es deu el fet que la Universitat sigui un focus, cada cop més viu, de llibertat cívica, de preparació intel·lectual, d’emulació professional, i un estímul per a l’ensenyament universitari. El vostre sacrifici generós rau a la base de la labor universal que cerca l’increment de les ciències humanes, la promoció social, la pedagogia de la fe.

Això que acabo d’assenyalar, ho ha vist clarament el poble navarrès, que reconeix també en la seva Universitat aquest factor de promoció econòmica per a la regió i, especialment, de promoció social, que ha permès a tants fills seus un accés a les professions intel·lectuals, cosa que altrament fóra àrdua i, en certs casos, impossible. Haver entès el paper que la Universitat hauria de fer en la seva vida, és segur que ha estat la causa del suport que Navarra li ha prestat des del començament: suport que, no cal dir-ho, haurà de ser cada cop més ample i entusiasta.

Mantinc l’esperança —perquè respon a un criteri just i a la realitat vigent a tants països— que arribarà un moment en el qual l’Estat espanyol contribuirà pel seu cantó a alleujar les càrregues d’una tasca que no persegueix cap mena de profit privat, sinó que, al contrari, per estar consagrada totalment al servei de la societat, procura treballar eficaçment per la prosperitat present i futura de la nació.