Llistat de punts

La fe i la intel·ligència

La vida d’oració i de penitència, i la consideració de la nostra filiació divina, ens transformen en cristians profundament pietosos, com nens petits davant de Déu. La pietat és la virtut dels fills, i per tal que el fill pugui confiar-se en els braços del seu pare, ha de ser i s’ha de sentir petit, necessitós. Sovint he meditat aquesta vida d’infantesa espiritual, que no està renyida amb la fortalesa, perquè exigeix una voluntat ferma, una maduresa temperada, un caràcter fort i obert.

Pietosos, doncs, com infants: però no ignorants, perquè cada u ha d’esforçar-se, en la mesura de les seves possibilitats, en l’estudi seriós, científic, de la fe; i tot això és la teologia. Pietat de nens, doncs, i doctrina segura de teòlegs.

L’afany d’adquirir aquesta ciència teològica ―la bona i ferma doctrina cristiana― ve mogut, en primer lloc, pel desig de conèixer i estimar Déu. També és, al mateix temps, conseqüència de la preocupació general de l’ànima fidel per abastar la més profunda significació d’aquest món, el qual és un afaiçonament del Creador. Amb una monotonia periòdica, n’hi ha que tracten de ressuscitar una suposada incompatibilitat entre la fe i la ciència, entre la intel·ligència humana i la Revelació divina. Tal incompatibilitat només pot aparèixer, i encara aparentment, quan no s’entenen els termes reals del problema.

Si el món ha sortit de les mans de Déu, si és Ell qui ha creat l’home a imatge i semblança seva⁴⁷ i li ha donat una espurna de la seva llum, el treball de la intel·ligència, per més que li costi, ha d’esbrinar el sentit diví que ja naturalment tenen totes les coses; i a la claror de la fe, en percebem també el sentit sobrenatural, aquell que resulta de la nostra elevació a l’ordre de la gràcia. No podem admetre la por a la ciència, perquè qualsevol labor, si és veritablement científica, tendeix a la veritat. I Crist digué: Ego sum veritas.⁴⁸ Jo sóc la veritat.

El cristià ha de tenir fam de saber. Des del conreu dels coneixements més abstractes fins a les habilitats artesanes, tot pot, ha de conduir a Déu, i així cal fer-ho. Perquè no hi ha tasca humana que no sigui santificable: un motiu per a la pròpia santificació i una ocasió per col·laborar amb Déu en la santificació dels qui ens rodegen. La llum dels seguidors de Jesucrist no s’ha de trobar al fons de la vall, sinó al cim de la muntanya, perquè vegin les vostres bones obres i glorifiquin el vostre Pare que és al cel.⁴⁹

Treballar així és oració. Estudiar així és oració. Investigar així és oració. Sempre estem en la mateixa: tot és oració, tot pot conduir-nos a Déu i cal arribar-hi, tot ha d’alimentar aquest tracte continu amb Ell, del matí a la nit. Tot treball honrat pot ser oració; i tot treball, que és oració, és apostolat. D’aquesta manera l’ànima s’envigoreix en una unitat de vida senzilla i ferma.

Hem mirat de resumir i comentar alguns dels trets d’aquestes llars, en què es reflecteix la llum de Crist, i que són, per això, lluminoses i alegres ―ho torno a dir―, on l’harmonia que regna entre els pares es transmet als fills, a tota la família i a tots els ambients que l’acompanyen. Així, en cada família autènticament cristiana es reprodueix d’alguna manera el misteri de l'Església, escollida per Déu i enviada com a guia del món.

A tot cristià, sigui quina sigui la seva condició ―sacerdot o seglar, casat o solter― se li apliquen plenament les paraules de l’apòstol que llegim justament a l'Epístola de la festivitat de la Sagrada Família: Elegits de Déu, sants i estimats.¹¹ Això som tots, cadascú al seu punt i al seu lloc en el món: homes i dones elegits per Déu per donar testimoni de Crist i dur als qui ens envolten l’alegria de saber-se fills de Déu, malgrat els nostres errors i procurant de combatre’ls.

És molt important que el sentit vocacional del matrimoni no manqui mai: ni en la catequesi ni en la predicació, com en la consciència d’aquells que Déu vulgui en aquest camí, ja que realment i veritablement són cridats a incorporar-se als designis divins per a la salvació de tots els homes.

Per això, tal vegada, no es pot proposar als esposos cristians un model millor que el de les famílies dels temps apostòlics: el centurió Corneli, que fou dòcil a la voluntat de Déu i en la casa del qual es va consumar l’obertura de l'Església als gentils;¹² Àquila i Priscil·la, que difongueren el cristianisme a Corint i a Efes, i que van col·laborar en l’apostolat de sant Pau;¹³ Tabita, que amb la seva caritat assistí els necessitats de Jafa.¹⁴ I tantes altres llars de jueus i de gentils, de grecs i de romans, on va arrelar la predicació dels primers deixebles del Senyor.

Famílies que visqueren de Crist i que donaren a conèixer Crist. Petites comunitats cristianes que foren com centres d’irradiació del missatge evangèlic. Unes llars iguals a les d’altres d’aquells temps, animades, però, d’un esperit nou, que s’encomanava a aquells qui les coneixien i les tractaven. Això foren els primers cristians, i això hem d’ésser els cristians d’avui: sembradors de pau i d’alegria, de la pau i l’alegria que Jesús ens ha portat.