Llistat de punts

La concupiscència de la carn no és solament la tendència desordenada dels sentits en general, ni l’apetència sexual, la qual ha de ser ordenada ―i no és dolenta per ella mateixa, ja que és una noble realitat humana santificable. Vegeu que, per això, mai no parlo d’impuresa sinó de puresa, puix que a tots ens atenyen les paraules de Crist: feliços els nets de cor, perquè ells veuran Déu.¹⁸ Per vocació divina, alguns hauran de viure aquesta puresa en el matrimoni; d’altres, renunciant als amors humans, per correspondre únicament i apassionadament a l’amor de Déu. Ni els uns ni els altres esclaus de la sensualitat, sinó senyors del propi cos i del propi cor per poder-los donar sacrificadament a d’altres.

En tractar de la virtut de la puresa, acostumo a afegir-hi el qualificatiu de santa. La puresa cristiana, la santa puresa, no és el fet de sentir-se orgullosament purs, no contaminats. És saber que tenim els peus de fang,¹⁹ encara que la gràcia de Déu ens salvi cada dia dels paranys de l’enemic. Considero una deformació del cristianisme la insistència d’alguns a escriure o predicar gairebé exclusivament sobre aquesta matèria, oblidant-se d’altres virtuts que son cabdals per al cristià, i així mateix, per a la convivència entre els homes.

La santa puresa no és l’única ni la principal virtut cristiana: amb tot, és indispensable per a perseverar en l’esforç diari de la nostra santificació i, si no la servem, la dedicació a l’apostolat no pot ser. La puresa és conseqüència de l’amor amb el qual hem fet donació al Senyor de l’ànima i el cos, les potències i els sentits. No és una negació, és una afirmació joiosa.

Deia que la concupiscència de la carn no es redueix exclusivament al desordre de la sensualitat, sinó també a la comoditat, a la falta de vibració, que empeny a buscar allò que és més fàcil, més plaent, el camí que sembla més curt, tot i que sigui a costa de cedir en la fidelitat a Déu.

Comportar-se així, seria com abandonar-se incondicionalment a l’imperi d’una d’aquestes lleis: la del pecat, contra la qual ens prevé sant Pau: quan vull fer el bé, em trobo amb una llei per la qual el mal està adherit a mi; perquè, em complac en la llei de Déu segons l’home interior, però veig que hi ha una altra llei en els meus membres que es resisteix a la llei del meu esperit i em fa presoner de la llei del pecat... Infelix ego homo!, Desgraciat de mi, home! Qui em deslliurarà d’aquest cos de mort?²⁰Escolteu què contesta l’apòstol: la gràcia de Déu, per Jesucrist Senyor Nostre.²¹ Podem lluitar, i hem de fer-ho, contra la concupiscència de la carn, ja que sempre ens serà concedida, si som humils, la gràcia del Senyor.

Cadascun d’aquests gestos humans és un gest de Déu. En Crist habita tota la plenitud de la divinitat corporalment.²⁶ Crist és Déu fet home, home perfecte, home enter. I, en la humanitat ens fa conèixer la divinitat.

En recordar aquesta delicadesa humana de Crist, que esmerça la vida al servei dels altres, fem molt més que descriure una forma possible de captenir-se. Anem descobrint Déu. Tota obra de Crist té un valor transcendent: ens fa conèixer la manera d’ésser de Déu, ens convida a creure en l’amor de Déu, que ens va crear i que vol dur-nos a la seva intimitat. He manifestat el vostre nom als homes del món que m’heu donat; eren vostres, i me’ls heu donats, i han posat en pràctica la vostra paraula. Ara saben que tot el que m’heu donat ve de Vós,²⁷ exclamà Jesús en la llarga oració que ens conserva l’evangelista Joan.

Per això, el tracte de Jesús no és un tracte que quedi en simples paraules o en actituds superficials. Jesús es pren l’home seriosament, i li vol donar a conèixer el sentit diví de la seva vida. Jesús sap exigir, col·locar cadascú davant els seus deures, treure els qui l’escolten de la comoditat i del conformisme, per dur-los a conèixer el Déu tres vegades sant. La fam i el dolor commouen Jesús, però per damunt de tot el commou la ignorància. Jesús veié una gran gentada que l’esperava i se n’apiadà, perquè anaven com ovelles sense pastor, i es posà a instruir-los llargament.²⁸