Llistat de punts

La fe i la intel·ligència

La vida d’oració i de penitència, i la consideració de la nostra filiació divina, ens transformen en cristians profundament pietosos, com nens petits davant de Déu. La pietat és la virtut dels fills, i per tal que el fill pugui confiar-se en els braços del seu pare, ha de ser i s’ha de sentir petit, necessitós. Sovint he meditat aquesta vida d’infantesa espiritual, que no està renyida amb la fortalesa, perquè exigeix una voluntat ferma, una maduresa temperada, un caràcter fort i obert.

Pietosos, doncs, com infants: però no ignorants, perquè cada u ha d’esforçar-se, en la mesura de les seves possibilitats, en l’estudi seriós, científic, de la fe; i tot això és la teologia. Pietat de nens, doncs, i doctrina segura de teòlegs.

L’afany d’adquirir aquesta ciència teològica ―la bona i ferma doctrina cristiana― ve mogut, en primer lloc, pel desig de conèixer i estimar Déu. També és, al mateix temps, conseqüència de la preocupació general de l’ànima fidel per abastar la més profunda significació d’aquest món, el qual és un afaiçonament del Creador. Amb una monotonia periòdica, n’hi ha que tracten de ressuscitar una suposada incompatibilitat entre la fe i la ciència, entre la intel·ligència humana i la Revelació divina. Tal incompatibilitat només pot aparèixer, i encara aparentment, quan no s’entenen els termes reals del problema.

Si el món ha sortit de les mans de Déu, si és Ell qui ha creat l’home a imatge i semblança seva⁴⁷ i li ha donat una espurna de la seva llum, el treball de la intel·ligència, per més que li costi, ha d’esbrinar el sentit diví que ja naturalment tenen totes les coses; i a la claror de la fe, en percebem també el sentit sobrenatural, aquell que resulta de la nostra elevació a l’ordre de la gràcia. No podem admetre la por a la ciència, perquè qualsevol labor, si és veritablement científica, tendeix a la veritat. I Crist digué: Ego sum veritas.⁴⁸ Jo sóc la veritat.

El cristià ha de tenir fam de saber. Des del conreu dels coneixements més abstractes fins a les habilitats artesanes, tot pot, ha de conduir a Déu, i així cal fer-ho. Perquè no hi ha tasca humana que no sigui santificable: un motiu per a la pròpia santificació i una ocasió per col·laborar amb Déu en la santificació dels qui ens rodegen. La llum dels seguidors de Jesucrist no s’ha de trobar al fons de la vall, sinó al cim de la muntanya, perquè vegin les vostres bones obres i glorifiquin el vostre Pare que és al cel.⁴⁹

Treballar així és oració. Estudiar així és oració. Investigar així és oració. Sempre estem en la mateixa: tot és oració, tot pot conduir-nos a Déu i cal arribar-hi, tot ha d’alimentar aquest tracte continu amb Ell, del matí a la nit. Tot treball honrat pot ser oració; i tot treball, que és oració, és apostolat. D’aquesta manera l’ànima s’envigoreix en una unitat de vida senzilla i ferma.

No hi ha res que pugui ésser estrany a l’afany de Crist. Parlant amb profunditat teològica, és a dir, si no ens limitem a una classificació funcional; parlant amb rigor, no podem dir que hi hagi realitats ―bones, nobles i fins i tot indiferents― que siguin exclusivament profanes, un cop el Verb de Déu ha fixat la seva estança entre els fills dels homes, ha tingut fam i set, ha treballat amb les seves mans, ha conegut l’amistat i l’obediència, ha experimentat el dolor i la mort. Perquè en Crist va plaure al Pare de posar la plenitud de tot ésser, i de reconciliar per mitjà seu totes les coses amb ell restablint la pau entre el cel i la terra, per la sang de la sang que vessà en la Creu.³¹

Hem d’estimar el món, el treball, les realitats humanes. Perquè el món és bo; fou el pecat d’Adam allò que va trencar la divina harmonia de la creació, però Déu Pare ha enviat el seu Fill unigènit per restablir aquella pau. Per tal que nosaltres, fets fills d’adopció, poguéssim alliberar la creació del desordre, reconciliar totes les coses amb Déu.

Cada situació humana és irrepetible, fruit d’una vocació única que cal viure amb intensitat, tot realitzant-hi l’esperit de Crist. Així, vivint cristianament entre els nostres iguals, de forma ordinària, però coherent amb la nostra fe, serem Crist present entre els homes.

Crist al cim de les activitats humanes

Això és realitzable, no és cap somni inútil. Si els homes ens decidíssim a albergar en els nostres cors l’amor de Déu! Crist, Senyor Nostre, fou crucificat i, de la Creu redimí el món i restablí la pau entre Déu i els homes. Jesucrist recorda a tothom: et ego, si exaltatus fuero a terra, omnia traham ad meipsum,³⁸ si vosaltres em poseu al cim de totes les activitats de la terra, complint el deure de cada moment, i sou el meu testimoni tant en les coses que semblen grans com en les que semblen petites, omnia traham ad meipsum, tot ho atrauré cap a mi. El meu regne entre vosaltres serà una realitat!

Crist, Nostre Senyor, continua obstinat en aquesta sembra de salvació dels homes i de la creació entera, d’aquest món nostre, que és bo, perquè va sortir bo de les mans de Déu. Fou l’ofensa d’Adam, el pecat de la supèrbia humana, que va trencar l’harmonia divina d’allò que era creat.

Però Déu Pare, en arribar la plenitud dels temps, envià el seu Fill Unigènit, el qual ―per obra de l’Esperit Sant― s’encarnà de Maria sempre Verge per restablir la pau, per tal que, redimint l’home del pecat, adoptionem filiorum reciperemus,³⁹ fóssim constituïts fills de Déu, capaços de participar en la intimitat divina perquè així fos concedit a aquest home nou, a aquesta nova branca dels fills de Déu,⁴⁰ d’alliberar l’univers enter del desordre, restaurant totes les coses en Crist,⁴¹ que les ha reconciliades amb Déu.⁴²

És a això que els cristians hem estat cridats, aquesta és la nostra tasca apostòlica i l’afany que ens ha de rosegar l’ànima: aconseguir que el regne de Crist sigui una realitat, que no hi hagi més odis ni més crueltats, que estenguem a la terra el bàlsam fort i pacífic de l’amor. Demanem avui al nostre Rei que ens faci col·laborar humilment i fervorosament en el propòsit diví d’unir allò que és trencat, de salvar allò que és perdut, d’ordenar allò que l’home ha desordenat, de menar vers el seu fi allò que s’esgarria, de reconstruir la concòrdia de totes les coses creades.

Abraçar la fe cristiana és comprometre’s a continuar entre les criatures la missió de Jesús. Hem de ser, cada un de nosaltres, alter Christus, ipse Christus, un altre Crist, el mateix Crist. Solament així podrem escometre aquesta empresa gran, immensa, interminable: santificar des de dins totes les estructures temporals, tot portant-hi el llevat de la Redempció. No parlo mai de política. No penso en la comesa dels cristians a la terra com la brotada d’un corrent político-religiós ―fóra una bogeria―, ni que tingués el bon propòsit d’infondre l’esperit de Crist en totes les activitats dels homes. El que cal ficar en Déu és el cor de cada u, sigui qui sigui. Procurem parlar per a cada cristià, per tal que allà on sigui ―en circumstàncies que no solament depenen de la seva posició en l’Església o en la vida civil, sinó del resultat de les situacions històriques canviants― sàpiga donar testimoni, amb l’exemple i amb la paraula de la fe que professa.

El cristià viu en el món amb ple dret, perquè és home. Si accepta que Crist habiti en el seu cor, que hi regni Crist, en tot el seu quefer humà trobarà ―i ben forta― l’eficàcia salvadora del Senyor. No hi fa res que aquesta ocupació sigui, com se sol dir, alta o baixa; perquè un cimal humà pot ser, als ulls de Déu, una enfonsada; i allò que considerem baix o modest pot ser un cim cristià, de santedat i de servei.