Llistat de punts

Dret a la intimitat

Tornem a l’escena del guariment del cec. Jesucrist ha replicat als seus deixebles que aquella desgràcia no és conseqüència del pecat, sinó l’ocasió perquè es manifesti el poder de Déu. l, amb una meravellosa senzillesa, decideix que el cec hi vegi.

Comença aleshores, juntament amb la felicitat, el turment d’aquell home. No el deixaran en pau. Primer són els veïns i els que abans l’havien vist captar.¹⁰ L’Evangeli no ens diu que se n’alegressin, sinó que no s’ho arribaven a creure, malgrat que el cec insistia en el fet que aquest, que abans no hi veia i ara hi veu, és ell mateix. En comptes de deixar-lo que gaudeixi serenament d’aquella gràcia, l’emmenen cap als fariseus, els quals li demanen novament com ha estat. I ell respon, per segona vegada: m’ha posat fang als ulls, m’he rentat i hi veig.¹¹

I els fariseus volen demostrar que això que ha passat, un bé i un gran miracle, no ha passat. Alguns recorren a raonaments mesquins, hipòcrites, molt poc equànimes: ha fet la guarició en dissabte, i com que treballar en dissabte és prohibit, neguen el prodigi. D’altres inicien allò que avui en diríem una enquesta. Van cap als pares del cec: ¿és aquest, el vostre fill, que dieu que va néixer cec? Doncs, ¿com és que ara hi veu?¹² La por als poderosos indueix els pares a respondre amb una proposició, que reuneix totes les garanties del mètode científic: sabem que aquest es el nostre fill i que va néixer cec; però com és que ara hi veu, no ho sabem ni qui li ha obert els ulls, no ho sabem, pregunteu-li-ho a ell, ja és prou gran perquè s’expliqui.¹³

Els qui fan l’enquesta no poden creure, perquè no volen creure. Cridaren per segona vegada el qui havia estat cec i li digueren:...nosaltres sabem que aquest home ―Jesucrist― és un pecador.¹⁴

Amb poques paraules, el relat de sant Joan exemplifica aquí un model d’atemptat tremend contra el dret bàsic, que per naturalesa correspon a tothom, d’ésser tractats amb respecte.

El tema continua essent actual. No costaria gens d’assenyalar, en aquesta època, casos d’aquesta curiositat agressiva que porta a furgar morbosament en la vida privada dels altres. Un mínim sentit de la justícia exigeix d’anar amb cautela i moderació, fins i tot en la investigació d’un presumpte delicte, sense prendre com a cert allò que només es una possibilitat. Hom comprèn clarament fins a quin punt la curiositat malsana d’esventrar allò que no tan solament no es cap delicte, sinó que pot ésser una acció honrosa i tot, hagi de qualificar-se com a perversió.

Davant els negociadora de la sospita, que fan l’efecte d’organitzar un tràfic de la intimitat, cal defensar la dignitat de cada persona, el seu dret al silenci. En aquesta defensa solen coincidir tots els homes honrats, tant si són cristians com no, perquè s’hi ventila un valor comú: la legítima decisió d’ésser un mateix, de no exhibir-se, de conservar en una justa i pudorosa reserva les seves alegries, penes i dolors de família; i, per damunt de tot, de fer el be sense espectacle, d’ajudar per pur amor els necessitats, sense l’obligació de publicar aquestes feines en servei dels altres i, menys encara, de descobrir la intimitat de la seva ànima davant la mirada indiscreta i obliqua de persones que no abasten ni desitgen abastar res de vida interior, si no es per mofar-se’n impiament.

Però, i que n’és de difícil de veure’s alliberats d’aquesta agressivitat tafanera! Els mètodes, per a no deixar l’home tranquil, s’han anat multiplicant. Em refereixo als mètodes tècnics, i també a sistemes d’argumentar acceptats, contra els quals es difícil d’enfrontar-se si hom vol conservar la reputació. Així, a vegades es pren com a punt de partida el fet que tothom es comporta malament; per tant, amb aquesta manera errònia de discórrer, apareix inevitable el meaculpisme, l’autocrítica. Si un no llença damunt seu una tona de llot, dedueixen que a més d’un dolent rematat, és hipòcrita i arrogant.

A voltes, el procediment és un altre: qui parla o escriu calumniant, està disposat a admetre que sou un home íntegre, però que altres potser no faran el mateix, i poden publicar que ets un lladre: ¿com ho demostres, que no ets un lladre? O bé: vostè ha afirmat incansablement que la seva conducta és neta, noble, recta. ¿El molestaria de considerar-ho de nou per comprovar si ―al contrari― aquesta conducta és tal vegada bruta, innoble i torçada?

No són exemples imaginaris. Estic convençut que qualsevol persona, o qualsevol institució amb una mica d’anomenada, podria augmentar la casuística. En alguns sectors ha estat creada la falsa mentalitat que el públic, el poble o com vulgueu dir-ho, té dret a conèixer i interpretar els detalls més íntims de l’existència de l’altra gent.

Permeteu-me uns mots sobre una cosa que es troba ben unida a la meva ànima. Des de fa més de trenta anys que he dit i escrit de mil maneres que l’Opus Dei no cerca cap finalitat temporal, política; que solament i exclusivament persegueix difondre, entre multituds de totes les races, de totes les condicions socials, de tots els països, el coneixement i la pràctica de la doctrina salvadora de Crist: contribuir a fer que hi hagi més amor de Déu a la terra i, per tant, més pau, més justícia entre els homes, fills d’un sol Pare.

Molts milers de persones ―milions―, arreu del món, ho han entès. D’altres, més aviat pocs, pels motius que sigui, sembla que no. Si el meu cor és més a prop dels primers, jo honro i estimo també els altres, perquè en tots ells es respectable i estimable la seva dignitat, i tots son cridats a la gloria de fills de Déu.

Però mai no manca una minoria sectària que, sense entendre allò que jo i tants d’altres estimem, voldria que ho expliquéssim d’acord amb la seva mentalitat: exclusivament política, aliena al que es sobrenatural, atenta únicament a l’equilibri d’interessos i de pressions de grups. Si no reben una explicació així, errònia i manegada al seu gust, continuen pensant que hi ha mentida, ocultació i plans sinistres.

Deixeu que us digui que davant aquests casos, ni m’entristeixo ni m’hi amoïno. Jo hi afegiria que m’hi diverteixo, si pogués passar per alt que cometen una ofensa al proïsme i un pecat, que clama a Déu. Sóc aragonès i, fins en allò que és humà del meu caràcter, estimo la sinceritat: sento una repulsió instintiva envers tots els embuts, els que siguin. Sempre he procurat respondre amb la veritat, sense prepotència, sense urc, encara que els qui calumniessin fossin mal educats, arrogants, hostils, sense el més petit senyal de humanitat.

Sovint m’ha ballat pel cap la resposta del cec de naixement als fariseus, que preguntaven per enèsima vegada com s’havia esdevingut el miracle: ja us ho he dit, i no ho heu escoltat; ¿per què voleu sentir-ho una altra vegada? ¿Que també us voleu fer deixebles seus, vosaltres?¹⁵